L'únic i veritable motiu

Títol: Llum a l’atzucac
Autor: Ramon Ramon
Editorial Bromera
Alzira, 2018
322 pàgines

  Ramon Ramon (Catarroja, 1970) es va donar a conèixer com a dietarista amb el volum Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014). Molts vam saludar aquella incursió prosística com l’estrena d’una veu interessant, amb coses a contar. El volum incloïa anotacions datades entre els anys 2009 i 2012. Llum a l’atzucac, ara, renova l’excitació monològica de Ramon, aquesta vegada en el lapse 2012-2016.
  Venint del camp de la poesia, era inevitable que la prosa de Ramon tinguera el treball de cisell d’algú avesat a resoldre els conceptes fent-los passar per un cert alambí estilístic. En general, i en aquest terreny, el nou dietari s’afegeix al formalisme de l’anterior, potser un mica més enfebrit –cosa que, d’altra banda, es fa un poc inevitable. En matèria de contingut, tot segueix un poc la mateixa ruta. L’autor es deleix contant-nos les seues excursions europees, en línia amb l’acusada anglofília de què feia gala en Dins el camp d’herba. Passar el cap d’any a Londres, el Divendres Sant a Sant Mateu i l’estiu a Itàlia: un pla de vida envejable que es reflecteix en notes precises, sempre suggestives. El que el motiva més –i no deixa de remarcar-ho- és la fidelitat al seu paisatge (l’Albufera des del costat de Catarroja) i a la seua gent, mentre la ciutat de València, per contrast, se li ofereix com un espai d’”excessos alcohòlics i excursions prostibulàries”. Impagable, en aquest sentit, l’anècdota de la bagassa que llegia Fuster i Estellés i a qui Ramon descobreix en una expedició genital fructíferament insospitada.
  Personalment, em va agradar més Dins el camp d’herba. En aquest segon diari no m’acaba de fer el pes la seua particular interpretació de la lliçó planiana dels adjectius. “El tancament bocairentí –escriu el de Catarroja- no és de covardia lepòrida, sinó de prudència cànida” (sic). També podria ser, ben bé, que com a lector m’estiga fent vell, i ja coste més de satisfer-me...
  Quant a la resta, el volum acull la variada fauna d’aquesta mena de literatura: notes sobre Kant, Marx o Picketty (amb qui no pot és amb Hegel, confessa), divagacions sobre el cànon literari, una crítica del valencianisme polític actual...
  Mentre tot va esdevenint-se, l’escriptor ha tingut una filla. Això precipita el seu quefer: en endavant, és com si escriguera per a ella, com si la instituïra en marmessora de tot el seu devessall llibresc. La paternitat, així, arriba a un cim inadvertit: convertir-se en el suprem incentiu literari. D’altres tenen uns altres motius. Un pare sap que ja només n’hi ha i n’hi haurà un.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-6-2018