8/6/19

La vida abans de la mort

Títol: Confesiones
Autor: Henry Marsh
Salamandra
Barcelona, 2018
Trad. de Patricia Antón
299 pàgines


  Molts vam conèixer Henry Marsh quan va publicar el volum Sobretot no facis mal. Jo mateix en vaig parlar en aquest periòdic. En aquelles pàgines el cèlebre neurocirurgià britànic es retratava com un “desactivador d’explosius” i, amb una prosa de gran calibre poètic, explicava a qui volguera sentir-lo que operar un aneurisma és una escaramussa bèl·lica que posa dramàticament la vida del pacient a les mans del metge. Això fa que aquest haja de ser humil, meticulós i humà. El consell d’Hipòcrates hi ve especialment indicat però, com jo remarcava en la crítica d’aquell primer volum de memòries, no és una advertència que haja de ser aliena a les altres professions. En realitat, tots tenim la vida dels altres en les nostres mans i per això, com diria Stanislaw Jercy Lec (el meu aforista de capçalera), ja convé que ens les rentem sovint...
  Els qui van fruir amb la lectura del primer llibre de Marsh han de llegir aquest segon obligatòriament. Ara el metge s’ha jubilat i ha abandonat el camp de mines. En aquest sentit, ens conta alguns detalls del seu nou estat que semblen naturals, com ara que es dedica a l’ebenisteria o que sempre té a mà un kit per al bon suïcidi, no siga cas que...
  Confesiones, però (i llàstima que no tinga també una versió en català), no està dedicat a la vida jubilar, sinó que se submergeix de nou en les anècdotes d’una llarga biografia professional, que inclou etapes de pur altruisme a Nepal o a Ucraïna i que desgrana, amb aquesta prosa precisa i tallant que de vegades tenen els millors científics, tot un itinerari obrint cervells i lluitant contra les deficiències d’un sistema de salut on de vegades tot es fa més difícil del que hauria de ser.
  De nou Marsh no es fa la menor il·lusió sobre què és la vida: “El meu coneixement de la neurociència –explica- fa que em veja privat del consol de creure en alguna classe de vida després de la mort i en la restitució del que haja perdut a mesura que el meu cervell s’encongeix amb l’edat. Sé que alguns neurocirurgians creuen en l’ànima i en la vida després de la mort, però això em sembla la mateixa classe de dissonància cognitiva que l’esperança d’un moribund en què va a seguir vivint”.
  Només algú que ha tingut tractes tan íntims amb els cervells aliens està en condicions de fer un resum vital que potser semble pessimista però que en realitat és profundament motivador: “He après que furgar dins el cervell no revela res sobre la vida, a part de la consternació que u acaba experimentant davant la seua fragilitat”. I això és tot.
Joan Garí
Publicat en Ara, 8-6-2019

Cap comentari:

Publica un comentari