Crònica d'una dona insegura

Títol: Heidi, Lenin i altres amics
Autor: Joanjo Garcia
Bromera
Alzira, 2018
178 pàgines

Si La pornografia de les petites coses –l’anterior llibre de Joanjo Garcia de què em vaig ocupar en aquest diari- remetia el lector als anys 90 (quan tenia lloc a Barcelona el primer i únic Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera, SILPO), ara de nou l’autor valencià s’oculta rere un personatge que travessa aquesta dècada deixant ratlles fetes.
  La protagonista de Heidi, Lenin i altres amics és Blanca, una noieta grassoneta i insegura que als anys 90 es fa comunista per fer-li la guitza a son pare. Si té la mateixa edat que el seu creador, Blanca degué assolir els vint anys en aquesta dècada. La novel·la, així, se’ns apareix com un retrat generacional i també un poc autobiogràfic –cosa que, en una novel·la, no és dir res... La mare de Blanca va morir sent aquesta molt jove i el pare es va quedar sol amb ella i el seu germà. Per televisió, figura que posaven Heidi (però això no era als anys 70, quan jo era petit?). Després, amb el temps, Lenin va passar a ser un mite més abellidor i, sobretot, més rupturista, que en deien (d’aquí el títol).
  Amb tot això, però, no es fa una novel·la avui dia. Ara, si no hi ha un toc noir, la cosa cau de les mans dels escassos lectors, que anhelen sobretot algun enjòlit per posar-se en vena. El toc noir, ací, és un McGuffin dels de tota la vida: van apareixent en diferents barris de València maletes amb caps d’animals. Coloms, gats, gossos o ànecs i, en un crescendo obscè, ovelles, vaques, cavalls. No revelaré el sentit de tot plegat, òbviament. El lector interessat haurà de llegir-se el llibre.
  Garcia és un escriptor enginyós. L’enginy, en una novel·la, sempre s’agraeix, sobretot si el curiós passavolant hi acudeix per passar l’estona. Però Garcia també és, quan s’hi posa, un escriptor precís i detallista, com quan descriu la primera escena de sexe de Blanca dins un cotxe, allà on la moderada gosadia masculina de posar-se en la pell d’una dona resulta plenament versemblant: “D’un cop de maluc la seua verga nerviüda contra la boca. Les dues mans mantenint-me immobilitzada. Ell ignorant als arraps que li faig a l’esquena. Insensible a les súpliques que intenten buscar l’espai que ara ocupa el penis. Jo sanglotant. Morta de la por. Congelada pel malson. Sentint-me porca com mai. De sobte un glups. Una arcada que em puja. Els reflexos ràpids de Cari per reaccionar. Un regalim de vòmit. Glups, una altra arcada. Ell obrint la porta”. Un relat que massa dones hauran experimentat amb homes excessivament impunes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-2-2019