26/10/19

Voyeurisme i emulació

Títol: La presonera, II
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2019
Trad. de Josep M. Pinto
271 pàgines


  Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se per què ens fascina Proust, per què els addictes de A la recerca del temps perdut som ja una immensa minoria. La resposta la trobem en dues paraules: voyeurisme i emulació.
  El festival de totes les patologies d’això que anomenem amor (la gelosia, l’arravatament, l’ambigüitat, la ironia dolorosa, les relacions sisífiques...) ens ve servit en aquesta inacabable novel·la de la mateixa manera que se’ns oferiria, pel forat d’un pany, un acte sexual de què no podríem, de cap de les maneres, apartar la mirada. A sobre, els protagonistes d’aquest acte configuren un petit cercle aristocràtic en un temps en què l’aristocràcia ja és un estat impossible (la França postrevolucionària!) i el seu lloc ha estat substituït per una alta burgesia que la teatralitza en una deliciosa sobreactuació i ens fa pensar que nosaltres també podríem formar part del drama, que en tenim el dret i el deure.
  Tot això servit en una prosa literària enlluernadora: el període proustià, un estil de narrar absolutament inimitable, un model selecte entre els selectes, més destacat si cap en una època –la imperfectament meritocràtica, la suposadament democràtica, la devorada per les necessitats de l’economia massiva:  la nostra- en què els estils dels escriptors s’indistingeixen en un vol gallinaci, en una melassa excessivament grisa i paupèrrima.
  Aquests elements es tornen a posar a la graella en aquesta segona part en què els designis editorials de Viena han fragmentat La presonera, el cinqué volum (i primer dels pòstums) dels set que va projectar Marcel Proust per a la seua obra magna. El narrador retroba el baró de Charlus a punt d’entrar a una vetlada a cals Verdurin. Tot en aquest home el fascina, l’obsedeix (fins i tot n’inventa un concepte exclusiu: el charlisme), a pesar de reputar-lo maniàtic, frívol, desconsiderat, marieta! “La bona societat –escriu- és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop que les raons estètiques dictin les seves eleccions”.
  A la festa, tot gira al voltant del baró i del seu jove amant, el violinista Charles Morel, a qui el seu protector vol exhibir davant el “petit cercle”. Però els Verdurin convencen Morel perquè rebutge públicament Charlus, calumniant-lo en secret.
  De retorn a casa, el narrador retroba Albertine, la presonera. Allí, una frase inacabada de la noia el colpeix amb la seua vulgaritat horrorosa: abans d’anar a sopar amb els Verdurin ella prefereix “anar a fer-me petar... el cul” (“me faire casser le pot”). En realitat, el que l’home no suporta són les amistats ambigües d’Albertine, en aquest cas amb la filla del compositor Vinteuil (la música del qual convoca en el narrador les sensacions de la celebèrrima magdalena sucada en te) i l’amant d’aquesta.
  Corroït per la gelosia –carnívora i anorreadora-, el jove proposa a Albertine una separació immediata. En realitat, però, es tracta d’una argúcia perquè ella revele els seus autèntics sentiments. Alguna cosa, tanmateix, s’ha trencat entre ells irreversiblement: un matí, en despertar-se, Françoise informa l’amo de la casa que Albertine ha fet les maletes i se n’ha anat a primera hora. I així és clou aquest volum.
  Com sempre –inevitablement- Proust hi ha donat una lliçó de construcció de frases, amb una dicció tortuosa però implacable, salpebrada ací i allà d’inoblidables aforismes. Un text de què de segur va treure lliçons profitoses Josep Pla, sobretot en matèria d’adjectivació: “Al darrere vaig veure, minúscula, pàl·lida, convulsiva, expirant, una mirada llunyana”, ens diu el protagonista en trobar Brichot a cals Verdurin.; i encara “una imatge encantada, acaronadora, inaferrable, misteriosa i confusa”, tot pensant en el viatge que encara no ha fet –però farà- a una ciutat que sura en el seu somni: Venècia.
Joan Garí
Publicat en Ara, 26-10-2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada