Proust

Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit À la recherche du temps perdu en l’original francés i en diverses traduccions: és un oceà on no vull deixar de naufragar. No només l’he llegit, però. Des de l’any 2010 vinc avaluant críticament des de diferents periòdics l’aparició dels volums en què l’editorial Viena ha dividit els set toms originals. Viena n’ha publicat ja deu títols, i en falten quatre. Aquests darrers està previst que isquen abans del desembre del 2022, és a dir, la data en què s’escaurà el centenari de la mort de Proust. I jo hi seré, com sempre, per a celebrar-ho.
El traductor d’aquesta versió de la Recerca és Josep Maria Pinto. La seua tasca és d’un mèrit superlatiu i impecable. No m’hi estendré en tot el que ja hi he dit: el lector interessat podrà trobar totes les meues crítiques d’aquesta magna obra al blog Ofici de lector usant-hi el pertinent cercador.
Si ara escric aquest article és perquè l’editorial Proa ha tingut la feliç pensada de posar en circulació una altra versió de la Recerca en traducció de Valèria Gaillard. Voldria fer notar l’extrem luxe que suposa per a la nostra cultura comptar amb dues traduccions in fieri de la màxima qualitat de l’obra proustiana. Proa ha optat per editar els volums sencers tal com els va idear el seu autor i ha començat pels tres primers: Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes.
La versió de Valèria Gaillard no és en absolut inferior a la de Pinto. Tots dos s’han aplicat a una faena gens fàcil (vessar en català l’inimitable període proustià). Gaillard, segons ens diu, “en un intent per conservar el ritme de la narració i l’eufonia de la prosa de Proust”, s’ha aplicat a escoltar la gravació del text (19 cedés) enregistrada per Éditions Thélème…
El resultat el podrà comprovar el lector ara mateix. Copiaré primer un passatge molt conegut del primer volum de la Recerca, la referència a la famosa magdalena desfeta en una tassa de te, que evoca al narrador els diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tia Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia aquell dolç mullat en te o til·la.
El passatge original fa així:
“Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint- Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse: ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”.
Josep Maria Pinto el tradueix així:
“Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”.
I Valèria Gaillard, al seu torn, proposa aquesta versió:
“Fa una pila d’anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama de ficar-me al llit ja no existia per a mi, quan un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que tenia fred, em va oferir, contra els meus costums, una mica de te. Primer vaig refusar i, no sé per què, m’ho vaig repensar. Va manar que anessin a buscar un d’aquells pastissets curts i rodanxons anomenats petites magdalenes que semblen emmotllats en la valva ranurada d’una petxina de pelegrí i, aclaparat per aquell dia ensopit i la perspectiva d’un trist demà, no vaig trigar a portar maquinalment als llavis una cullerada del te on havia sucat un bocí de magdalena. Però, en el mateix instant que la glopada barrejada amb molles del pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent davant el fenomen extraordinari que experimentava dins meu. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense cap motiu aparent. D’un sol cop havia convertit en indiferents les vicissituds de la vida, en inofensius els seus desastres, en il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, omplint-me d’una essència preciosa: més ben dit, aquella essència no estava en mi, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”
El lector escollirà, doncs, la versió que més li agrade. En un terreny més anecdòtic, diré que Josep Maria Pinto resol la famosa primera frase de l’obra (“Longtemps je me suis couché de bonne heure”) de la següent manera: “Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir d’hora”. I Valèria Gaillard, al seu torn, ho fa així: “Durant anys he anat a dormir d’hora”.
La cosa té el seu morbo perquè, dins la tradició de traduccions al català de la Recerca, les solucions que s’hi han adoptat han estat molt diverses. Miquel Llor, per exemple (el primer a fer-ne una versió catalana), va optar per la següent solució: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn». Anys després, el mallorquí Jaume Vidal Alcover ens va oferir una fórmula molt semblant: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn” [en castellà, mentrestant, també s’hi oferien solucions vàries: “Mucho tiempo he estado acostándome temprano” (Pedro Salinas); “Me he acostado temprano, hace mucho” (Mauro Armiño); “Durante mucho tiempo, me acosté temprano” (Carlos Manzano)].
No insistiré en la dificultat de traduir una frase tan col·loquial i tan endimoniadament vulgar com aquesta. A Llor i –sobretot– a Alcover se’ls va criticar que usaren un lèxic tan “específic”: colgar, dejorn. Aquesta crítica solia vindre de gent que no ha eixit mai de Barcelona, per a entendre’ns, perquè a ma casa sempre hem usat el verb colgar per a indicar l’acte d’entrar al llit i enjorn en el sentit de prompte o aviat.
Els amants de l’estàndard barceloní, però, ja tenen les seues versions en voga. Ja no queden excuses per no llegir Proust, en tot cas. I si, una vegada endinsats en la seua aigua, tot us pareix d’una complexitat excessiva, no passeu ànsia. Proust pot ser ben bé la vostra Ítaca...

Joan Garí

Publicat en La Veu, 16-11-2019