16/12/17

D'entre els morts: dietaris pòstums

Títol: Diari de Sotaia
Autor: Joan Pellicer
Institució Alfons el Magnànim
València, 2017
102 pàgines

Títol: Oh! Dietaris inèdits
Autor: Joan M. Monjo
Lletra impresa
Gandia, 2017
200 pàgines


  De tots els subgèneres literaris, potser el dietari és el que més s’assembla a la fotografia. Al capdavall, tots dos treballen amb el temps, cada un a la seua manera. Fixar el temps, congelar-lo en un ara etern, detindre el curs d’aquest inexorable riu cabalós. Les sensacions que un dietarista vol salvar de l’oblit són com aquestes imatges d’un moment concret –irrepetible, únic, incommensurable- que la foto rescata de l’acte impercetible de viure, de transcórrer i lliurar-se en l’acte de la vida. Per això el valor autèntic d’un dietari i d’una fotografia s’estableix amb el pas dels anys, quan la distorsió que procura el present s’ha resolt en una perspectiva aclaridora, en el punt de vista definitiu.
  Es publiquen ara dos dietaris que els seus autors van deixar inèdits en morir. En un dels casos, el Diari de Sotaia de Joan Pellicer (1947-2007), són anotacions preses entre el 1984 i 1985, en una de tantes experiències que l’autor es va procurar en comunió directa amb la natura. En l’altre, Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (1956-2007), s’apleguen fragments que Monjo va anar escrivint (i, en alguns casos, publicant) entre 1978 i 2006.
  Es tracta de dos volums amb poques semblances. Els papers de Monjo –figura de la generació dels 70 de qui recorde la lectura d’una vigorosa novel·la fallida, Ducat d’ombres- són molt diversos i irregulars, producte de la seua confessada grafomania. S’hi revela un escriptor enamorat de la vida. Especialment les seues primeres anotacions forneixen les característiques inequívoques de la literatura adolescent: exaltada, avassalladora, exclamativa, imperfecta. La importància dels signes d’exclamació, en aquesta escriptura, va aparellada a l’estranya barreja de lirisme i grolleria que practica Monjo. El resulta és una mica polimorf, i s’hi revela més entusiasme que qualitat literària. Així i tot, és innegable el compromís amb el fet d’escriure amb què el gandienc abordava la seua activitat: un home tan lligat a la vida és lògic que contemplara l’escriptura com una maledicció. I, tanmateix, escrivia.
  Cap al final de la recopil·lació, la presència de la malaltia i la preocupació per la mort doten Monjo per primera vegada en tot el volum d’una gravetat literària i una certa profunditat, com si l’antic lirisme adolescent s’haguera vist impel·lit a madurar per una terrible causa major.
  Diari de Sotaia, de Joan Pellicer, és un text molt diferent. Per començar, el propi autor va iniciar el procés de revisió final per ser publicat, però la mort el va sorprendre abans. A diferència de Oh! s’hi nota el caràcter de volum unitari, dota de coherència, ben assaonat i pastat. Pellicer hi consigna les seues impressions de naturalista militant que viu en un llogarret de Bellreguard que anomena Sotaia. Com Monjo, Pellicer és un vitalista, profundament enamorat del seu paisatge i, a través d’ell, dels topònims, dels noms de les plantes i dels ocells, de la llengua tota que impregna la natura feréstega, a la manera de Walt Whitman:

La meua llengua, cada àtom de la meua sang
Fets amb aquesta terra, amb aquest aire


  Jorge Cruz Orozco, en la introducció del volum ens remet a Montaigne, però la referència més òbvia és Thoreau. Com l’autor de Walden, Pellicer viu una profunda immersió en el medi físic que l’envolta. Parla amb els pastors de la zona (en replega mots i fraseologia), revisa les Observaciones de Cavanilles (com Thoreau llegia la Ilíada) i no s’oblida de posar al seu sarró els millors prosistes catalans del segle XX: Ruyra, Segarra, Gaziel, Pla. D’aquest darrer pren la lliçó estilística dels adjectius. De tots aprén que escriure és, sobretot, una manera de mirar. Com a conseqüència de tot això, Diari de Sotaia és un opuscle molt agradable de llegir, instructiu i fructífer.
   És lògic que els hereus i els amics d’aquests dos autors hagen volgut rescatar de calaixos massa polsosos els apunts que ara ja són llibre. Aquells fulls adormits se’ns apareixen aleshores com fotografies antigues on va quedar fixada una imatge irrepetible. El temps dota de valor aquesta mena d’imatges. I com tot el que es rescata del gran foc de l’oblit, té la subtil tendresa de la vida que, tan sols per un moment, deixa de ser anònima.
Joan Garí
Publicat a Posdata, 16-12-2017

Cap comentari:

Publica un comentari