4/6/17

Quan Hitler ja és Lord Voldemort

Títol: La república
Autor: Joost de Vries
Anagrama
Barcelona, 2017
Trad. de Maria Rosich
281 pàgines


  La lectura d’aquest llibre m’ha recordat Ha tornat, de Timur Vermes (Columna), però potser tot va començar amb el film El gran dictador (1940), de Charles Chaplin. El magistral Charlot va endevinar de seguida les potencialitats còmiques de la gran tragèdia que s’abocava sobre Europa i el món: riure’s de Hitler també era una manera d’oposar-se de manera efectiva al nazisme. Vermes, al seu torn, fa una sàtira contemporània a partir de la hipòtesi que el vell i malcarat Adolf ressuscita al Berlín d’avui, amb totes les situacions més o menys òbvies que s’hi desencadenen.
  La república, de l’escriptor neerlandès Joost de Vries (Alkmaar, 1983), no és una comèdia sobre Hitler i el Tercer Reich però el rerefons de la novel·la està format per tota mena d’al·lusions al nazisme, convertit ací en un simpàtic tema de discussió acadèmica. De Vries ens presenta un personatge, el professor Josip Brik (un home “amb l’energia d’una vespa en un got de llimonada cap per avall”), que sorpresivament morirà al principi del relat. El que vindrà després és una crònica una mica enfebrida del narrador –deixeble de Brik- entre els Estats Units i Europa, sortejant tota mena de situacions relacionades amb l’herència intel·lectual del professor. Com que el tema principal d’ambdós són els estudis hitlerians, l’obra abundarà en tot d’elucubracions divertides al voltant del gran sàtrapa austríac, com ara una sorpresiva comparació amb Lord Voldemort, l’anàlisi dels seus gustos culinaris o el misteri del seu –suposat- únic testicle.
  Exhibició continuada d’enginy a la manera postmoderna, sàtira de les publicacions universitàries (aquest inclement devessall de lletra impresa a què es veuen abocats els docents superiors per farcir el currículum), La república té l’aire distés d’una comicitat cosmopolita, amb un to burlesc no especialment salvatge, a pesar de la qüestió hitleriana.
  Aquest to i les giragonses imprevistes de l’argument fan pensar en La setena funció del llenguatge (Edicions del 1984). En aquest sobrevalorat fulletó noir, Laurent Binet (que ens havia proporcionat una narració exemplar amb HHhH, a propòsit de l’assassinat de Heydrich a Praga) exhibia inospitades i innecessàries qualitats histriòniques amb la mort de Roland Barthes com a excusa. Esperem que no s’estenga aquesta moda de la banalització postmoderna de la història contemporània: és narrativament molt arriscada i els resultats sempre s’han d’agafar cum grano salis.
Joan Garí
Publicat en Ara, 3-6-2017

Cap comentari:

Publica un comentari