24/9/17

La vida és una caserna

Títol: El fill del coronel
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
L’Avenç
Barcelona, 2017
133 pàgines


  Joan Daniel Bezsonoff ve publicant, des de Una educació francesa (L’Avenç, 2009), unes memòries fragmentàries, en còmodes fascicles. Si en aquest títol –o potser ja en Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), on al·ludia a la seua ascendència familiar d’origen rus- ens explicava les seues vivències en el sistema escolar francès, successius títols han anat construint una mena d’autobiografia calidoscòpica, sempre personalíssima. En Un país de butxaca (Empúris, 2010), Bezsonoff fa una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Com he explicat en un altre lloc, anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francès. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
  Posteriorment, en Les meues universitats (L’Avenç, 2012), l’autor evocava la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça, a l’època en què ell era un jovenàs atent a conèixer les dones, les llengües i les ciutats.
  Ara, finalment, El fill del coronel ens proporciona un mos de la vida que duia Bezsonoff mentre feia el servei militar al país més jacobí del món (allà on el jacobinisme té el prestigi inviolat de la cultura i la política republicanes). Qualsevol maó serveix per a construir aquest edifici: les anècdotes hilarants, les coneixences personals, els llibres llegits a l’època... Els trajectes en metro o en tren podien fer-se més o menys llargs segons la lectura triada: Gaziel (Tots els camins duen a Roma) els feia curts; Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals), llargs. París, llavors –i, mes concretament, Montparnasse-, podia ser una excusa per trobar postals interessants de Samantha Fox. I a cals militars, al final, s’està prou bé, perquè l’exèrcit francès és un exèrcit com cal, sense tradició colpista, i alguns dels seus membres tenien una cultura molt remarcable.
  Bezsonoff té la gràcia de fer creure, a través del seu estil assaonat, que la vida és com una caserna: una successió de bells gestos d’amistat viril, grans coneixences femenines, anècdotes simpàtiques i merdes com un piano. I ja pot ben bé ser així.
Joan Garí
Publicat en Ara, 23-9-2017

Cap comentari:

Publica un comentari