11/11/17

Una paràbola torbadora

Títol: 2084. La fi del món
Autor: Boualem Sansal
Edicions 62
Barcelona, 2016
Trad. de Ferran Ràfols
279 pàgines


  Boualem Sansal és un escriptor fermament compromés amb els valors laics al seu país, Algèria. Lector atent d’Orwell, no és estrany que haja volgut construir una faula sobre un inquietant futur possible sota l’amenaça del totalitarisme religiós. D’aquest impuls naix 2084. La fi del món, paràbola postapocalíptica on el planeta ha caigut en mans d’una secta fanàtica que adora un déu anomenat Yölah del qual Abi és el “delegat”, es regeixen per una doctrina anomenada Gkabul i parlen una llengua coneguda com abilang.
  Sota estrictes preceptes religiosos, la nova societat ha esborrat tot rastre de civilitzacions anteriors. Hi ha hagut almenys tres guerres santes i, per bé que n’ha perviscut un Enemic perfectament invisible, no està clar que hi haja cap frontera que permeta accedir a res que no siga l’Abistan, el país i el règim únic. En una d’aquestes guerres, va ser derrotat un “dictador sonat” que es deia Big Brother…
  No és difícil reconèixer, sota les impactants imatges de Sansal, l’al·lusió al fonamentalisme islàmic. En aquest terrible Abistan, la misèria és el pa de cada dia i les dones estan ocultes a la mirada pública. Es tracta d’una societat propera al món medieval, amb restes d’infrastructures modernes però un tipus de vida bàsicament primitiu. En aquest context, un personatge, l’Ati, es veurà colpit per l’existència d’un misterios informe que dibuixa el món perdut a partir d’unes troballes arqueològiques. En el seu intent de comprensió extrema, Ati s’endinsarà en el complex governamental, a la Ciutat de Déu, i entrarà en contacte amb conspiradors del sistema que l’ajudaran a intentar abandonar un país i un règim que l’ha decebut completament.
  La imaginació de Sansal s’acobla molt bé amb el seu estil ric i precís. Deutor d’Orwell, com he dit, però també de Kafka i Dino Buzzati, hi ha ecos de El procés o de El desert dels tàrtars en aquesta formidable novel·la. Tampoc hi desentona l’herència d’un altre clàssic de la ciència ficció, Un món feliç, d’Aldous Huxley, només és que, a l’Abistan, no cal consumir a tothora soma (“el cristianisme sense llàgrimes”, tal com el defineix un personatge de Huxley) per assegurar l’estabilitat emocional global i tot recorda, en realitat, a aquest Malpaís reservat als salvatges, és a dir, els “inhumans”. A l’Abistan tots són un poc inhumans però per deferència de la religió omnipresent: no són feliços, però estan controlats, que és una virtut social major…
  El tipus de societat a què aboca la pràctica extrema de la religió (aquest “remei que mata”) es fonamenta en una rígida preceptiva que se’ns fa intranquil·litzadorament familiar:
  “La inspecció periòdica era una mena de sagrament, per dir-ne d’alguna manera, ocupava un lloc assenyalat en la vida del creient, era un acte litúrgic dels més essencials, tan important com la Cesura per als nois o la Ressecció per a les noies, com les nou pregàries quotidianes, com la gran Imploració dels Dijous, com el Siam, els vuit dies sants de l’Abstinència absoluta, o el Joré, els Jorns de la Recompensa que distingien els creients emèrits, tant com l’Expectació prolongada o el Jobé, l’increïble Jorn Beneït en què els feliços escollits per al pelegrinatge emprenien el camí dels Llocs Sants”.
  En aquesta atmosfera de fanatisme punxegut, l’abillament nacional el constitueix el burni, l’uniforme dels creients, que va començar sent una capa pluvial improvisada i va acabar distingint les diferents capes socials, en un estrany igualitarisme on alguns eren –de nou Orwell- més iguals que uns altres:
“Per poder saber qui era qui, la part baixa de la capa es va decorar amb tres bandes paral·leles de colors diferents: la primera en funció del gènere, blanca per als homes i negra per a les dones; la segona segons l’ofici de cadascú, rosa per als funcionaris, groga per als comerciants, gris per als controladors, vermella per als religiosos; i la tercera en conseqüència amb el rang social, inferior, intermedi o superior”.
  2084 és una paràbola torbadora, una ciència-ficció excessivament arrelada al nostre present. I s’entén massa bé.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 11-11-2017

Cap comentari:

Publica un comentari