22/8/09

Un llibre per al camí


Títol: El sec i l'humit
Autor: Jonathan Littell
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
143 pàgines




He passat uns dies, a mitjan mes, recorrent la costa guipuscoana tot fent l'anomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí, a diferència del Francés -el més transitat i conegut-, naix al pont internacional que separa Hendaia d'Irún. Si l'emprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí t'ensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixes unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. Pujar i baixar les muntanyes basques mentre es van descobrint els pobles costaners -Pasaia, Donosti, Orio, Zarautz, Getaria, Zumaia- és una delícia a l'abast de butxaques molt foradades, però d'ànimes una mica corretjoses -tan corretjoses, almenys, com la sola de les sabates.

Per acompanyar el camí vaig triar aquest llibre de què parle avui. La selecció no fou casual: necessitava un exemplar no massa voluminós (has de carregar amb tot a coll de poble a poble, en una severa disciplina autoimposada) i el llibre de Littell, amb el seu format de butxaca, em va semblar perfecte. Feia temps, a més, que sentia curiositat pel seu contingut. Quan vaig llegir Les benignes, el seu títol més ambiciós i conegut, em vaig quedar un poc despagat. Venia de la gran fama francesa (els gavatxos, ja se sap, són -en termes literaris- uns entusiasmats), però a mi no em va enganxar. Un volum correcte i prou. Com immediatament després vaig llegir Vida i destí, de Vasili Grossman, la comparança que vaig establir-hi no era massa afalagadora per a l'opus de Littell.

El sec i l'humit, en canvi, és una petita delícia, un breu assaig en què l'escriptor nordamericà d'expressió francesa es dedica a analitzar el llenguatge de Léon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 1906- Màlaga, Espanya, 1994) i en concret un dels seus llibres més coneguts, La campagne de Russie, 1941-1945. Degrelle, feixista belga, és un pinxo que es va refugiar a Espanya després de la segona guerra mundial i es va dedicar a passejar-se amb uniforme de la SS i a reivindicar la memòria dels voluntaris belgues -flamencs i valons- al front oriental. Encara recorde haver-lo vist participar, amb la seua xuleria característica, al programa La clave de José Luis Balbín, aquell llarguíssim debat televisiu -emblema de la Transició democràtica espanyola-que els qui ja pentinen cabells blancs recordaran perfectament.

Littell es dedica a disseccionar les curioses metàfores degrellianes, tan sucoses com un aiguamoll. És així com ens assabentem, per exemple, que "el feixista treballa sense descans sobre el seu cos per purificar-lo de tot el que és humit, tant si pren forma de "fangar oficial" com de les humitats de l'erotisme" [d'on s'explica el títol d'aquest opuscle]. Al final, ens quedem amb la sensació que hi ha molt a raure en l'anàlisi del llenguatge feixista (és a dir, de la seua psicologia), tan imprescindible per a entendre -encara- el nostre món.

A les nits dels albergs, mentre els caminants de tots els països s'acotxaven ràpid per a aprofitar les hores de son, jo llegia El sec i l'humit. El vaig acabar al monestir de Ziortza, a Biscaia, just al final del meu viatge -i mentre uns amables monjos cistercencs ens regalaven els seus càntics. Jo també, d'alguna manera, m'havia mantingut dins la nòmina del sec. Però no era feixista.

2 comentaris:

  1. Joan Garí
    Belo espaço literário,
    meus cumprimentos,
    Efigênia Coutinho

    ResponSuprimeix
  2. Probablement jo faré a l'inrevés: la lectura d'aquesta llibre m'ha encuriosit prou per mirar de llegir Les benignes, a veure com trasllada a la novel·la el llenguatge de Degrelle.

    Salutacions cordials.

    ResponSuprimeix