15/11/09

Una faula (anglo)americana


Títol: La mort d'en Bunny Munro
Autor: Nick Cave
Empúries, 2009
Traducció de David Fernández
271 pàgines


Una cosa que té la lectura de certs autors anglosaxons actuals és que la seua nòmina de personatges transtornats i desguitarrats, addictes al sexe (fonamentalment) i a mil d'altres petites compulsions autodestructives és perfectament inacabable. De Nick Cave -líder de diferents bandes de rock- podíem esperar una literatura saltironejant i en el límit, tan excitant i desgavellada com un concert allargassat en la matinada mentre corre l'alcohol i les drogues de dalt a baix de l'escenari. El resultat literari no és dolent i això és el que ha de comptar, en efecte. La història que s'ha empescat Cave s'afegeix molt convincentment a aquest pòdium d'excel·lència convulsa on hi ha els més brillants psicòpates, violadors, marginals i violents personatges del món a mida nordamericana (tot i que la novel·la se situe a Gran Bretanya), probablement extrets un a un -com preciats peixos d'alta mar- d'una realitat on abunda l'excèntric i on la psicopatologia quotidiana basteix un darwinisme de pedra picada.
Com en La carretera, de Cormac McCarthy, en La mort de Bunny Munro hi ha un pare i un fill que protagonitzen un peculiar viatge, en un crescendo de violència i nonsense. Ací s'acaba tota semblança, perquè l'odissea de McCarthy és una paràbola bastida d'altres elegàncies i d'un sabor postapocalíptic que afavoreix lectures al·legòriques més o menys desassossegants. Cave cava en una altra platja. La seua història no té res de faula moral. Si n'hi ha, de lectura moral, s'haurà d'extraure més enllà de la intenció de l'autor. I què pretén, l'autor? És difícil d'escatir. Hi ha hilaritat i bon humor a la seua novel·la, no hi cap dubte, però el que més abunda és l'amargor d'un personatge -Bunny Munro- absolutament fora de si, que no pot suportar el suïcidi de la seua dona i per això s'endú el fill en una cursa autodestructiva on el sexe és l'únic refugi -i, alhora, la seua pesada espasa de Dàmocles.
El llibre es llegeix molt bé. Cave domina les gran frases. Primera Gran Frase: "Deu anys, pensa, deu anys i aquestes llàgrimes encara el commouen; aquells ulls turquesa, aquell cony alegre, i, hòstia, aquella incomprensible manera de plorar". ¿Bona, no? (es refereix a la Libby, la seua dona). Segona Gran Frase: "Tots els que es mouen en aquests ambients saben, millor que cap altra cosa, que les millors mamades les fan les ionquis (les putes enganxades al crack, les pitjors)". Tercera Gran Frase: "El pa tou, la carn esponjosa, el formatge, el cogombret tallat tan fi i, per descomptat, la salsa especial salada, fan que mossegar una Big Mac sigui el més semblant a menjar-se un cony que hi ha després de, bé, menjar-se un cony". Quarta Gran Frase: "Fill, anem a remenar l'arbre dels calés. Fotrem uns quants babaus i munyirem la vaca verda sagrada -diu en Bunny, i es posa un Lambert & Butler a la boca-. Guanyarem uns calerons, farem pela. Traure'm els cèntims a la gent. Com diem els del gremi, a violar i a saquejar". I així, fins al final.
Una novel·la amb aquest to no defrauda, i es llegeix com es veu un film de Scorsese o de Ben Stiller. Tampoc no hi desentona, si es vol, un final amb una lleugeríssima moralina irònica, quan a Munro se li representen, en l'interval entre la vida i la mort, totes les dones amb qui ha compartit la seua compulsiva lascívia ecumènica. ¿Quina lliçó en pot extraure el seu fill? Que la vida és molt puta, òbviament. I que l'única manera de superposar-se al dolor és pensar en vagines (sic) i actuar en conseqüència. Tot un apòleg, sí senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari