Memòria amb figures

Títol: Seductors, il·lustrats i visionaris.

Sis personatges en temps adversos

Autor: Josep Maria Castellet

Edicions 62, 2009

253 pàgines

Quan s'escriu un text amb pretensions memorialístiques, s'ha de decidir si les persones de qui es parlarà seran identificades amb els seus noms o no. Aquesta decisió tindrà importants repercussions en el text resultant. Josep Maria Castellet, ja des d'aquell primigeni Els escenaris de la memòria, ha optat per rememorar en els seus llibres personatges coneguts, especialment els seus companys de generació. Això implica seleccionar allò que es dirà, eliminant per exemple aspectes massa íntims dels al·ludits. També obliga de vegades l'autor a adoptar la postura, una mica encarcarada, però sense dubte de gran utilitat pública, de "biògraf oficial".
En realitat, tant el text de què m'ocupe ara com el Dietari de 1973 -recuperat per 62 fa dos anys- són recopilacions d'anècdotes i reflexions referides a un seguit de noms ben coneguts de la nostra cultura, en aquells anys en què la seua activitat i la seua notòria calrividència els constituïa en estreles en la negra nit del franquisme. En el Dietari aquestes personalitats eren Josep Pla (de qui Castellet llegeix cent pàgines diàries per al seu estudi), J. V. Foix (que li confessa, sempre entremaliat, que, si les noies "fan l'amor de bona hora, l'orgasme fa que s'assemblin"), Vicent Andrés Estellés (qui "té una poesia d'una sensualitat de natges de minyona") o Pere Gimferrer (que insisteix davant Castellet en la "manca d'ambició", el "localisme" i la "migradesa intel·lectual" dels joves novel·listes catalans).
Com un complement d'aquest dietari rescatat miraculosament amb els pensaments de l'autor a dos anys de la desaparició de la dictadura i també d'aquells Escenaris on ja adoptava l'actitud d'un observador de la cultura catalana com un paisatge on excel·lien algunes figures, Seductors, il·lustrats i visionaris ens informa sobre sis personatges crucials dels Països Catalans dels anys 50 i 60. Es tracta de Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. De tots ells, el privilegiat per la memòria és Sacristán. Les cartes d'aquest al sanatori de Puig d'Olena (on Castellet es cura de la seua tuberculosi) serveixen per introduir-nos en les interioritats intel·lectuals d'un pensador molt influent en la seua generació. Curiosament, Castellet i Sacristán eren veïns a l'Eixample barceloní. Eren els anys en què el feixisme atreia els marrecs amb la seua parafernàlia de tambors i muntanyes nevades: "Vist amb la distància del temps -escriu Castellet-, tota la ideologia feixista semblava feta a mida per enganyar babaus idealistes adolescents". El carnet de pelayo de l'autor certifica aquest extrem.
Els altres retrats del llibre són desiguals. El record de Joan Fuster, per exemple, es resol en algunes anècdotes intranscendents a l'entorn dels premis literaris de Gandia. El de Terenci Moix, d'altra banda, és una excusa per narrar la trobada a El Caire amb el general Líster, que remou en Castellet els records traumàtics de la guerra civil (la família va haver d'abandonar la Catalunya republicana i fer cap a Sant Sebastià).
En el fons, sura en tot el llibre un aire a gauche divine molt propi -tot i que alguns dels retratas no siguen tan divins, però sense dubte eren de gauche. Un exercici, de totes totes, útil i confortable, que ens restitueix a tots una part de la memòria personal de la nostra història cultural.