25/12/09

El final del somni americà


Títol: Revolutionary Road
Autor: Richard Yates
Proa, 2009
Traducció de Josefina Caball
319 pàgines


¿Quan va començar a anar de mal borràs el “somni americà”? La pregunta és suficientment transcendent, perquè aquest somni ha passat de les àrees residencials de les grans ciutats americanes a la fràgil i colonitzable consciència de les classes mitjanes de tot el món. És clar que la pregunta també podria ser: ¿Alguna vegada ha sigut possible i raonable el “somni americà”? És probable que l’únic que definira positivament aquesta etiqueta fos alguna reflexió de Thoreau a la vora del llac Walden. Tot el que va vindre després –la hipoteca de la casa, les lletres del cotxe, l’escola privada dels fills- no ha fet sinó substituir els maldecaps petits de la gent per maldecaps grossos, molt grossos. És el que habitualment s’anomena “felicitat”.
Revolutionary Road és com haurien de ser les novel•les si encara val la pena escriure’n. No sé per què, però quan pense amb novel•les contemporànies sempre em venen al cap els americans. Ells saben què i com (i fins i tot en tenen versions experimentals, per a lectors molt saberuts: Don DeLillo i companyia). Richard Yates va fer la seua feina i, com tants altres, la va fer bé. Es va dir, ¿de què dimonis he de parlar? I simplement va mirar al seu voltant (la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques).
Revolutionary Road va d’això que els americans anomenen “suburbis” i nosaltres anomenarem, per raons òbvies, àrees residencials. Els adossats, per entendre’ns (aquest horror del “quiero y no puedo” europeu, o potser només hispànic). Aquí se substancia el “american way of life” i concretament “aquesta idea que la gent ha de renunciar a viure de debò i “posar seny” quan formen una família”, és a dir, “la gran mentida sentimental dels barris residencials”. Això li ho diu April a Frank –la parella protagonista de la novel•la- la nit que decideixen canviar de vida, justament quan Franck encara du als llavis la mel acabada de brescar d’una secretària de la feina. Sí, amics: April i Frank no volen ser una altra parella amb fills víctima del somni o malson americà. Volen anar-se’n a París, canviar de vida, reescriure el seu futur. Però les coses es torceran i, de la mà de la saviesa del narrador, es creuaran davant els seus propòsits una inopinada oferta laboral per a Frank i un no menys insospitat embaràs per a l’April. Com personatges d’una obra de teatre que no saben com interpretar, els dos joves protagonistes es perdran mútuament i també singularment i només John Givings, el fill boig d’una veïna, sabrà posar-los davant els ulls de manera especialment lúcida com es disposen a malbaratar la seua vida.
En la pel•lícula de Sam Mendes (amb uns extraordinaris Leonardo DiCaprio i Kate Winslet en els papers principals, com quan els va ajuntar James Cameron per primera vegada) tot això es desenvolupa visualment, però no d’una manera substancialment diferent a com ho fa en el llibre. La novel•la de Yates ja és una obra cinematogràfica. Mendes simplement ha hagut de seguir peça per peça el guió superbament escrit. Diu Kurt Vonnegut que aquest és “El gran Gatsby del nostre temps”. Dit d’una altra manera (i per a què ho entenguen els meus fills), Revolutionary Road és Titànic. Al final hi han de morir alguns per a què d’altres creguen que s’han salvat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.332

Cap comentari:

Publica un comentari