19/12/09

Nietzsche i l'espill


Títol: Per una literatura capitalista
Autor: Abel Cutillas
Editorial A contravent
Barcelona, 2009
95 pàgines


Sota un títol perfectament provocatiu (fins i tot inicialment enigmàtic), aquest llibre oculta una reflexió de gran interés sobre els orígens de la modernitat. D'Abel Cutillas ja coneixíem l'assaig La mort de Miquel Bauçà (comentat en aquest blog) i també un opuscle d'aforismes que apuntava maneres. Ja m'agradaria trobar-me textos com els seus als premis soi-disants d'assaig on em fan oficiar com a jurat, i on sovint només trobes literatura acadèmica amb la grisor i la tecnocràcia desmanyotada habitual de la literatura acadèmica d'arreu del món.
¿De què va Per una literatura capitalista? Diguem que és, aproximadament, un comentari de Nietzsche. De fet, el volum se subtitula "Nietzsche tacat de tinta", però l'autor no s'està de revelar d'altres subtítols alternatius, tots ells redundantment clarificadors: "L'escriptura de Nietzsche" i "Anàlisi material de l'escriptura moderna". El solitari de Sils-Maria és, doncs, l'objecte del debat. I per què ell? Perquè amb ell comença tot. Nietzsche realitza a la inversa la conversió de Ramon Llull: va de l'ànima cap al cos (dissol la matèria lumínica dins la matèria somàtica), de l'escriptura metafísica a la terrenal. Ell inaugura la convulsa modernitat contemporània posant en qüestió tota la filosofia anterior. La metàfora de la llum (i, per tant, la metàfora de l'espill), que havia senyorejat el pensament occidental des de la caverna platònica, és posada en qüesió per les ombres de l'autor d'Ecce Homo (el llibre, segons Cutillas, que hauria escrit Crist "si l'haguessin deixat arribar a vell").
Tot això m'interessa i m'interessa molt. Joaquim Espinós, de la Universitat d'Alacant, ha dedicat un bonic estudi a la influència de Friedrich Nietzsche en la literatura catalana. Es tracta de Història d'un entusiasme (Pagès Editors). El llibre recorre un vector que comença amb L'Avenç i Joan Maragall, , segueix amb Eugeni d'Ors i Josep Pla, continua amb Joan Fuster i Baltasar Porcel i acaba amb Enric Sòria i Joan Garí (que sóc jo mateix). Espinós busseja en Un cristall habitat i Les hores fecundes i troba, naturalment, la meua vella empremta nietzscheana. De fet, als lectors de Per una literatura capitalista els recomanaria que es llegiren amb calma el meu Un cristall habitat, però l'editorial Tàndem va tindre l'ocurrència de guillotinar els exemplars que encara no havien venut. En endavant només es podrà llegir en castellà, quan es publicarà la traducció que han dut a terme la professora Cristina Garcia del Toro i els seus alumnes de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I. Esto es lo que hay.
Cutillas és hàbil en la paràfrasi, desvergonyit en la metàfora i extremadament precís a l'hora de posar els punts damunts les is. En la fase capitalista de la literatura actual desemmascara un dels hàndicaps més patètics, per no dir un càncer in fieri de resultats encara ara imprevisibles: en les seues paraules, "el llibre, el text, ja no genera lectors, genera escriptors i cada escriptor de més és un lector de menys". El problema, en efecte, és que vivim un moment en què tothom vol "ser escriptor", fins i tot a partir de la ficció autoinduïda que es pot escriure sense llegir -o, més concretament, sense haver llegit abans de posar-se a escriure. La figura del lector no té glamour; el que priva és anar d'escriptor per la vida, com qui passeja -en hivern i en estiu- un costós abric de pell falsa. L'escriptor és una marca i el lector, en aquest esquema, s'ha convertit en un pobre home -o, més sovint, dona- que no té prou categoria per passar-se'n a l'altre costat de l'espill. Tot plegat, una impostura patètica que ha provocat ja massa mal, i que encara no s'ha acabat.
"Com escric tant, no tinc temps de llegir", declarava fa un temps una escriptora barcelonina addicta als best-sellers gruixuts i impenitents. A aquests caldria dir-los que Nietzsche, per a fer la seua revolució intel·lectual, primer es va llegir a tots els clàssics. Però, de què serviria l'exemple? Com ells farien: Nietzs-què?
Joan Garí

3 comentaris:

  1. Joan, de veritat, estic indignat. Com han estat tan cecs la gent de Tàndem i han guillotinat els exemplars del llibre "Un cristall habitat". És que no m'ho puc creure!Què dimonis li passa a aquest país? Què dimonis li passa a la nostra indústria editorial? Quan ha estat que hem perdut el rumb? Quan ha estat que la burrera també ha pres als nostres intel·lectual? No es pot destruir una joia com eixa i que no intervinga el Fiscal General de l'Estat!
    De veritat, estic indignat! D'aquesta manera no anem a cap lloc.

    ResponSuprimeix
  2. Home, indignat, el que es diu indignat, ho estic més jo, com pots comprendre... Tot i que ara ja és una barreja entre indignat i resignat: així és com funcionen les coses. I anar fent.

    ResponSuprimeix
  3. Joan, no sigues tan cínic! Jo també he dit que preferisc escriure a llegir. Però cal puntualitzar el "llegir segons quines coses"...
    Tots mamem o llegim lletres, encara que siga les de la sopa; alguns, però, es nodreixen d'aquesta sopa "boba"; d'altres, ingenus, posem el cor en l'intent de fer-la, encara que siga sense massa sal.
    Per cert aquest neologisme que has emprat "escriptor", de què va l'assumpte...
    Avui he visitat una catedral de llibres però em sembla que era d'aquestes amèricanes, sense història, per més que l'ornamenten i hi havien molts llibres premiats. Fins i tot he trobat un que li havien donat una subvenció de no sé quin país amb ministeri.
    Ostres, m'he dit, serà que ara solament s'escriu prèvia subvenció?
    Fes bondat i baixa'm una bona marraixa d'aquella aigua d'allà dalt.

    ResponSuprimeix