El factor autobiogràfic (Proust, Leone, Pàmies)

Títol: La bicicleta estàtica
Autor: Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
141 pàgines

El nou llibre de contes de Sergi Pàmies afegeix, al seu món de ficció ben pastat i perfectament rodat, un element inèdit: el factor autobiogràfic. Diu la contraportada del llibre -servit amb l'elegant sobrietat habitual a can Vallcorba- que La bicicleta estàtica tracta dels "naufragis de la maduresa". Haurem d'entendre, doncs, que el naufragi a què es fa al·lusió es també el de l'autor, col·locat ara al centre de la seua ficció. De sobte, emergeix el passat, i ho fa amb la insidiositat esperable: els pares engendrant el petit Sergi després de veure, a París, la pel·lícula de Fellini La notte di Caribia (tota una marca fundacional, en aquest cas al conte "Quatre nits") o la infantesa menada per aquests mateixos carrers parisencs ("El mapa de la curiositat"); o després, en un suau bucle, les sensacions d'algú que ha de tancar el pis dels pares i decidir què llançar ("Les cançons que li agradaven a Lenin"), o les difícils relacions amb el progenitor, heroi de la clandestinitat i de més coses ("Bèlgica" i "Cent per cent seda natural"). Haurem d'entendre, doncs, que el plus de jo d'aquest llibre és un indici de la maduresa literària d'un autor molt foguejat, però a qui segurament faltava fer aquest pas per introduir una gravetat definitiva a les seues pàgines. No és, però, l'al·lusió als pares l'únic litigi amb el pas del temps d'aquest opuscle. En "Anar a dormir d'hora" ens parla de com aquesta cadència cronològica es veu reflectida en els fills d'un divorciat (¿ell mateix? No conec tant la seua vida com per a poder contestar-me). Interessant, per cert, el títol del conte. Em recorda, per aquells viaranys de les sinapsis cerebrals, al principi de la Recherche proustiana ("Longtemps, je me suis couché de bonne heure": "Durant molt de temps, me'n vaig anar a dormir d'hora")) i també -per què no- la frase que mastega el Noodles envellit (Robert de Niro) en Once upon a time in America, la gran pel·lícula de Sergio Leone. Noodles, en efecte, torna a Brooklyn trenta anys després d'haver hagut de fugir-ne, perseguit pel retruny odiós d'una traïció. O, tal com s'explica promocionalment el film: "A former Prohibition-era Jewish gangster returns to Brooklyn over 30 years later, where he once again must confront the ghosts and regrets of his old life" (és a dir: "Un antic gàngster jueu de l'època de la prohibició torna a Brooklyn trenta anys després, i una vegada més hi haurà d'enfrontar-se als fantasmes i les renúncies de la seua antiga vida"). La cara de Robert de Niro, envellit i engreixat, baixant del tren i acudint a l'antic local de la banda és tot un poema. Allí li pregunten què ha fet "tots aquests anys". I ell contesta: "Anar-me'n al llit d'hora" ("What have you been doing all these years?". "Been going to bed early").
Les nits maternoangoixoses de l'infant proustià, el temps robat al gàngster de Leone, les reflexions de maduresa del Pàmies situat entre els seus pares i els seus fills. Què tenen en comú aquestes referències tan distants? Doncs una mateixa manera, potser, d'enfrontar-se a la realitat (d'acceptar-al com quelcom inevitable dins una obra de "ficció"), amb brutalitat en el cas cinematogràfic, com una sinuositat mil vegades filtrada a can Proust i com una nova estratègia literària en el cas de Sergi Pàmies. Sí: de sobte, la memòria, la imaginació i la vivència es confabulen per a construir un espai únic, que només pot prendre rellevància dins la Literatura. Pàmies ha volgut fer una incursió en aquest nou espai. Esperem que no en siga l'última. De moment, ha assolit un estat molt interessant. Una mena d'embaràs de realitat, que no sabem què infantarà en el futur. Però hi estarem molt atents, no cal dir-ho.

Joan Garí