Torna el vell huracà

Quasi al mateix temps que donava a conéixer les cançons del seu primer disc, Psicopompa (una mirada fresca i original a algunes patums filosòfiques, entre altres temes), la polifacètica Aina Monferrer Palmer veia com la Institució Alfons el Magnànim li publicava l’extracte essencial de la seua tesi doctoral sobre Estellés. El llibre es titula Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula. Anàlisi de l’estil i propostes didàctiques, i és un formidable aplec de múltiples incitacions per als amants dels versos del millor poeta valencià del segle XX.

  Molt en la línia actual, per a dur a terme la seua investigació Aina Monferrer ha digitalitzat 129 llibres de poemes de l’autor, amb un total de 429.000 paraules inventariades. Sobre aquest corpus  ha fet servir un programari concret: el Word Smith Tools i el paquet d’eines de l’IVITRA (Institut Virtual de la Traducció) de la Universitat d’Alacant. Això li ha permés una cerca en detall del tipus de lèxic preferit pel poeta, amb resultats concrets com ara que Estellés utilitza, als seus versos, 276 noms propis diferents. En el capítol dels topònims, és interessant constatar que, mentre el nom del seu poble de naixement –Burjassot- hi apareix 57 vegades, València ho fa 231. No és d’estranyar això: Estellés va ser un enamorat de la capital d’aquest país, allà on va desenvolupar la seua carrera de periodista i on va viure fins la seua mort l’any 1993. La mirada encisada que projecta sobre els barris i els carrers de València en un volum com Llibre de meravelles evidencia l’especial relació que va mantindre amb la seua ciutat d’adopció. El topònim Borriana, per cert, apareix 14 vegades als versos d’Estellés, reflex sense dubte del feeling que va experimentar també –com ja va explicar Josep Palomero al número 218 del Buris-ana, de novembre del 2013- amb el nostre poble.

Amor i jo

  Fa uns anys es va realitzar un estudi informàtic sobre el lèxic dels versos d’Ausiàs March, el gran poeta del Segle d’Or. El resultat va ser que els dos termes que més hi abundaven eren “amor” i “jo”. No crec que aquest parell de vocables flamígers siguen tampoc estranys als versicles estellesians. Al capdavall, entre Estellés i March hi ha una complicitat que supera tota distància temporal, com Aina remarca molt bé al seu estudi. Buscant un predecessor digne, Estellés no podia trobar-lo en la depauperada lírica posterior al Renaixement, així que és lògic que es remuntara a la deu dels grans clàssics.
  El volum de què m’ocupe conté també una detallada “explotació didàctica” dels llibres estellesians, cosa que sense dubte resultarà de gran utilitat als centres escolars.
  Al final, la col·loquialitat d’Estellés (el que Fuster anomenava “poesia balzaquiana” o que va fer exclamar Josep Pla que el de Burjassot era “un prosista que escrivia en vers”) no ha pogut ocultar l’enorme energia lírica dels seus poemes. El poble valencià ha correspost el seu amor convertint-lo en el seu poeta nacional i per això retorna sempre, cada any, com un vell huracà.

Joan Garí

Publicat a la revista Buris-ana, núm. 231

El mar -i el mal- no s'acaben mai

Títol: Petó ferotge
Autor: Roberto Saviano
Anagrama
Barcelona, 2020
Trad. de Pau Vidal
419 pàgines

  El Maraja està trist perquè el Dentola ha mort el seu germà Christian. Sembla, sí, un episodi de The Sopranos, però és només un breu miratge. El Maraja té 18 anys i és un dels capos de la nova camorra napolitana. Ara el crim organitzat, al sud d’Itàlia, està en mans d’adolescents sense escrúpols que han vist El padrí, Narcos i Joc de trons, i que juguen a Call of Duty. Volen ser Al Pacino, Pablo Escobar o la Mare dels Dracs i arriben a la vida com cadells de gossos de combat abocats al mugró de sa mare. Escriu Saviano: “El criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare- que prova de mastegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent”.
  Petó ferotge és la continuació de La banda dels nanos, que també ens va oferir Anagrama. Roberto Saviano hi demostra un profund coneixement dels baixos fons napolitans, i la raó més concreta per la qual viu amb escorta des del 2006. El Briató, l’Elefant, el Lollipop, el Pixafluixa, el Dron, el Melindro.... tots obeeixen el Maraja, malnom de Nicolas Fiorillo, que comanda la seua barca (banda, en l’argot camorrista) amb mà de ferro. El superior del Maraja és l’Arcàngel i el seu enemic més acarnissat és el Gatarro. La novel·la es va detenint en les peripècies d’aquesta lluita pel control del territori, una contesa sanguinària on el preu a pagar sempre és la vida.
  Un dels pocs episodis d’aquesta lluita a mort que transcorre fora de Nàpols és el viatge que la banda fa a Milà per encarregar-se del Tigretó, un home del Gatarro. El contacte amb el nord pròsper i febril fa reflexionar el Maraja, però sempre a favor seu: “En Nicolas observava la gent. Ho havia de valorar tot. Quant guanyes? Quant vals? Qui estàs pagant? Tot tenia un valor que es podia calcular. Tot. Clavava els ulls damunt de la gent, de les coses, mirava com es deien les botigues, les marques dels cotxes. Quant guanya aquell empleat? Quant val la botiga on treballa? Quant els paguen al mes? Tenen hipoteca? Els fan el salt? Amb aquelles mans quina feina fan? Per a ell tot es reduïa a una classificació de diners i de poder”.
  No esperem al llarg d’aquestes pàgines, però, molts moments retòrics ni descriptius. La redacció és febrosenca, plena de diàlegs, amb una acció frenètica. D’alguna manera, ja hi està prevista la futura conversió a un llenguatge audiovisual, les celebrades sèries que adapten tots els títols de Saviano. També cal remarcar, en aquest sentit, la tasca del traductor, Pau Vidal, que s’ha esforçat per tornar versemblant en català dialectal el napolità que parlen els personatges de la novel·la.
  El Maraja només s’humanitza, a ulls del lector, quan la seua xicota, la Letizia, li anuncia que serà pare. Quan una periodista de la tele li fa una entrevista, tanmateix, no s’està de mostrar-hi el seu costat més cínic i bandoler. La reportera li pregunta si té algun escrúpol per estar a l’altre costat de la llei. El Maraja contesta: “Legal vol dir que t’ho pots permetre i il·legal vol dir que no. Ets il·legal fins que no et pots comprar la legalitat”. Sembla el vell codi de la Cosa Nostra, de la famiglia, però aquests cadells han vingut per substituir als vells capitostos, que no han sabut veure que se’ls passava l’arròs.
  Nicolas Fiorillo sap que el seu regnat serà breu, però intens. Tot com viure dins una tempesta perfecta. Quan escampe, ja no hi haurà barca, però mar sí. El mar –i el mal- no s’acaben mai...

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-5-2019

Una lliçó sobre l'ànima humana

Títol: Dos amics
Autor: Ivan Turguénev
Viena
Barcelona, 2020
 Trad. de Jaume Creus
132 pàgines

  Dins l’oceà inacabable de la literatura russa del segle XIX, hi ha espècies desconegudes –almenys per a mi- que de tant en tant omplen les xarxes. Una criatura abissal que ha vingut a regalar-me el temps de lectura és el relat Dos amics d’Ivan Turguénev, el rival de Tolstoi admirat per Flaubert i Henry James.
  Els dos amics a què fa referència el títol són Boris Andréïtx Viazovnín i Piotr Vassílitx Krupitsin. El primer retorna, als vint-i-sis anys, a la seua casa pairal del centre de Rússia, abandonant una grisa ocupació en l’Administració de l’Estat. Allí coneix Krupitsin i hi fa amistat. Són dues persones molt diferents: Viazovnín ha tingut una educació exquisida, parla diverses llengües i és de totes totes un home cultivat. Krupitsin, al seu torn, és de modals poc refinats, té escassa cura de la seua vestimenta i en general és molt més rústic que el seu nou amic. Però la complicitat els ha unit i, a partir d’ací, Krupitsin s’agafa com una cosa personal trobar una dona que encamine Viazovnín per la senda d’un bon matrimoni.
  Comença llavors un peregrinatge dels dos col·legues per les cases de la regió on hi ha jovenetes que, al parer de Krupitsin, reunisquen les condicions adients al seu pla. La primera candidata serà una jove viuda, Sofia Kiríl·lovna, definida pel narrador com pertanyent “a aquella mena de dones que els galantejadors anomenen falaguerament expertes; els marits, harpies, i els vells concos, espavilades”. Viazovnín es veu ràpidament sobrepassat per l’excés de desimboltura de la viuda, així que proposa deixar-ho córrer.
  La segona visita els porta a la llar de dues germanes, filles d’un coronel retirat. Una es diu Pelagueia i l’altra Emeréntsia i no poden ser més diferents: Emeréntsia és expansiva i alegre, mentre que Pelagueia és tímida i reservada. Cap de les dues fa el pes a Boris Andréïtx, que novament es retira a la seua caserna d’hivern.
  Finalment hi ha una tercera expedició, que els fa recalar a casa de la Vérotxka Barsukova, una dona discreta i senzilla que capta l’atenció de Viazovnín. En aquest cas, però, és Krupitsin qui desaconsella la nova candidata al seu amic, a qui jutja massa cultivat per casar bé amb Vérotxka. Però la decisió de Viazovnín ja està presa i els esdeveniments posteriors portaran els dos companyons a situacions vitals extremes que no havien imaginat.
  Destre en la introspecció psicològica i posseïdor d’un estil clar i elàstic, Turguénev ens hi dona una lliçó de busseig dins l’ànima humana i les més íntimes contradiccions dels homes i les dones.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-5-2020