Sempre ens quedarà París

Títol: El valencià que va alliberar París
Autor: Cyril Garcia
Editorial Austrohongaresa
València, 2016
Trad. de Francesc Bayarri

  Són diversos, en els últims anys, els llibres que s’han ocupat de rescatar la memòria d’Amado Granell, el primer soldat que va entrar, a l’agost de l’any 1944, al París alliberat. L’odissea de La Nueve, l’escamot de republicans espanyols que, ajudats per una Guia Michelin, van penetrar en la capital de França com a alliberadors, havia estat oculta durant setanta anys, potser perquè el xovinisme francés no tolerava una mica de glòria exògena. Ara l’historiador francés Cyril Garcia, besnét d’immigrants murcians, ha escrit una biografia completa i plàstica, potser el llibre definitiu sobre el tema.
  La vida de Granell fascina, més enllà de l’episodi de París, pel que té de compendi d’uns temps amargaments heroics. Nascut a Borriana el 1898, al si d’una familia de comerciants, Granell es va formar com a militar i va professar idees progressistes: va militar en la Izquierda Republicana d’Azaña i en la UGT. La guerra, com a tants d’altres, el va catapultar cap a la voràgine que desemboca en la pau de Franco. El final d’aquesta voràgine –el preludi d’aquesta pau- és l’episodi del port d’Alacant, després del col·lapse de la República. Les 15.000 persones que s’hi congreguen, al març del 1939, a l’espera d’alguna mena de fugida, propicien un escenari dramàtic: només 3.000 poden pujar al Stanbrook, el vell carboner construït el 1909 a Newcastle i comandat pel capità gal·lès Archibald Dickson. Granell ha arribat a aquest port amb els seus tancs i, metralleta en mà, commina Dickson perquè deixe pujar a bord a tots els seus hòmens. La història és ben coneguda: l’Stanbrook serà l’última embarcació a abandonar un país ja inexistent –la República espanyola-, el 28 de març del 1939. Setanta-cinc anys després, una colla comandada per l’editor i activista Rafael Arnal vam tornar a Algèria seguint la ruta del vetust carboner, per commemorar la gesta d’aquell grapat agònic de supervivents (això ho he contat al diari Ara, al reportatge “El vaixell de la memòria”, 8-6-2014). El festival d’emocions atresorades pels fills i els néts dels passatgers del 39 encara em perdura dins la memòria.  La ruta Alacant-Orà, que va servir perquè els últims mohicans de la República s’estalviaren la consistència fangosa de les promeses de Franco, havia sigut també un camí sovintejat per la immigració econòmica valenciana, i per això encara ara l’empremta d’aquest país en aquella part d’Algèria és ben visible.
  Granell, a Algèria, no tarda a unir-se a les forces franceses lliures. Ell és un combatent, un demòcrata: sap que lluitar contra el nazisme és seguir lluitant contra el feixisme espanyol. Hitler és expulsat d’Àfrica, Stalingrad capgira la sort de la guerra, Normandia serà el principi del final. Només desembarcat en aquesta bella costa francesa, Granell va cap a París. La sort el fa penetrar-hi el primer, amb un grapat de republicans espanyols. Després vindrà la postguerra, les promeses incomplertes, la consolidació del franquisme.
  Retornat a Espanya, Granell bascula políticament entre l’herència socialista i una nova fidelitat a Joan de Borbó. La democràcia retornarà a la pell de brau, però l’indomable lluitador ja no la veurà: el 12 de maig del 1972 mor en un accident a la carretera de Sueca. Dos anys abans, el diari Pueblo havia publicat un article titulat “El español que liberó París”. Després de la mort, com sol passar, començava la llegenda.
  Amb tots aquests elements, Cyril Garcia ha construït una narració meticulosa i vívida. Val la pena llegir-la.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1675

La paràbola del gra de mostassa

Títol: Contra les aules
Autor: Tomàs Llopis
Edicions 3i4
Paterna, 2016
246 pàgines

L’ofici de professor s’assembla molt al de profeta, tal com s’explica en una cèlebre paràbola. Marc 4, 1-9: “Un sembrador va eixir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan va eixir el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u”.
   Tomàs Llopis, docent de secundària jubilat després de tota una vida dins les aules, ha fet ara un llibre de records de la llarga vida professional que ha titulat precisament Contra les aules. La idea central d’aquest text –el librillo de l’autor- és que una bona praxi professoral s’ha de fer al marge de les directrius administratives, quan no clarament enfrontant-s’hi. Algú que ha d’explicar literatura, que ha de fer llegir llibres, no pot limitar-se a explicar un programa, a fer memoritzar biografies i títols d’obres. Llopis va entendre molt aviat que res pot ser comunicat si prèviament no apassiona el comunicador. I per això ha orientat el seu quefer docent sense obsedir-se pels exàmens i per les notes.
  El resultat d’això, òbviament, no sempre són roses. Llopis fa una lectura optimista dels seus esforços didàctics, fixant-se sobretot en els èxits. Creure –com diuen ara els pedagogs amb menys sentit de la realitat- que tots els alumnes poden estimar la literatura és com afirmar que el gra de mostassa del sembrador sempre caurà en terra bona. I això només ho creu qui ha viscut sempre entre teories i despatxos, i no ha sembrat mai res realment.
  Lògicament, les satisfaccions que ha sentit Llopis amb les llavors que han donat el trenta, el seixanta o el cent per u protagonitzen el seu volum de records. Ell pertany, a més, a la generació que va introduir el català als centres escolars, després del desert franquista. En el cas valencià, aquells mestres esforçats van haver de lluitar contra una rutina de segles a favor de la lengua del imperio i, a més, amb l’aparició de l’anticatalanisme. Llopis també és pioner en alguns programes d’ensenyament a través de les noves tecnologies i en les primeres experiències d’autoaprenentatge.
  Si un alumne, com deia John Holt, “aprèn el que vol, com vol i quan vol”, com fer-lo llegir si “no li agrada” llegir? En realitat, l’expressió “no m’agrada llegir” té el mateix sentit que “no m’agrada menjar”. De què parlem, d’arròs, de pa, de macarrons, de taronges? Què no t’agrada llegir, tebeos, novel·les, cartes? Era la pregunta què feia Llopis als seus alumnes. I de nou, la realitat pura i dura: alguns d’aquests eren camí obert o roca pura: els ocells es menjaven les llavors o les plantes, si creixien, es recremaven. Però un bon professor –i no tinc cap dubte que Llopis ho ha sigut- sempre estimarà els èxits, hi fonamentarà les seues ganes d’ensenyar.
  Ara que estem a punt de viure una gran transformació en el món de l’educació –però no per les teories pedagògiques, sinó per la realitat tecnològica- és oportú llançar la vista enrere i comprovar que educar és una equació entre mestre i alumne els termes de la qual són la passió, l’ofici i les ganes. Si hi manca alguna part, és impossible. I qui tinga orelles per a escoltar, que escolte.

Joan Garí

Les cartes que s'adreçava Jules Renard

Títol: Els burgesos són sempre els altres
Autor: Jules Renard
Edicions Sidillà
La Bisbal d'Empordà, 2015
Trad. d'Antoni Clapés
280 pàgines

  L'aparició d'una traducció del Journal [Diari] de Jules Renard, ni que siga parcial, hauria de ser una gran esdeveniment en qualsevol cultura. La que ens ofereix Edicions Sidillà, amb l'acurada versió d'Antoni Clapés, és la primera en català, almenys amb aquesta ambició. Això vol dir que els lectors no francòfons del nostre país tenen l'oportunitat d'introduir-se en una obra fascinant i corprenedora, una de les demostracions més àcides i implacables de la intel·ligència humana.
  Publicat íntegrament en les Oeuvres complètes de l'autor (1925-27, volums XI-XV), el Journal va ocupar Renard entre juny del 1887 i abril del 1910, poc abans de morir. En aquests vint-i-tres anys, l'autor de Pèl de panotxa (també editat per Sidillà), va bolcar-hi tot de notes sobre els seus sentiments íntims en relació a l'esciptura i la seua frustració per no aconseguir la glòria, a més de múltiples esbossos i retrats sobre esdeveniments i personatges el seu temps. Clapés ha optat per recollir-hi els fragments del Journal més directament biogràfics i al·lusius a l'activitat literària de Renard, no sense advertir en el pròleg que som davant d'un personatge "complex i polièdric", la personalitat del qual no s'esgota amb quatre adjectius tòpics. I té raó. Renard va ser un home torturat constantment per la sensació de pèrdua de temps, per l'elusiu suplici de no haver infantat una obra mestra. No admirava cap dels seus contemporanis (a qui recomanava no llegir), excepte Victor Hugo. L'encisaven els oripells de París i va ser membre de l'Acadèmia, però va preferir ser l'alcalde d'un llogarret, amb un argument irrebatible: "El meu poble és el centre del món, perquè el centre del món és arreu". La seua misantropia ("Manteniu-vos lluny de mi perquè pugui respectar-vos") era gairebé tan gran com la seua vanitat (que considerava "la sal de la vida"). Sempre va servar una relació ambivalent amb l'èxit literari: per un costat, l'ambicionava ("Tots els gran homes van ser, al principi, desconeguts; però jo no sóc pas un gran home, i m'agradaria ser famós ara mateix"), però per l'altra el menystenia ("Per triomfar cal barrejar l'aigua al vi, fins que no quedi vi"). La solució a aquest dilema era simple, i ell mateix la va formular: "No es tracta de ser el primer, sinó l'únic". 
  Un caràcter tan contradictori -un esperit tant en perpètua lluita amb ell mateix- es manifesta en un aplec d'aforismes sensacional, paradoxalment abismals. Això, pel que fa al contingut. Però Renard, que estimava profundament la llengua francesa (i llegir-l'hi és una experiència inoblidable), estava també obsedit per assolir una perfecció estilística que va acabar per resumir en un consell desesperat: "L'estil és l'oblit de tots els estils". Cal advertir, però, que la lectura d'un llibre com aquest pot provocar en determinats lectors els mateixos efectes que la criptonita obrava en Superman. Aquest lectors càndids farien bé de mantindre's allunyats del Journal; la cruesa de la vida, la visió descarnada fel fet literari hi són massa intenses: "No hi ha prou a ser feliç: cal que els altres no ho siguin"...  
  No discutiré la selecció dels fragments que ha dut a terme Antoni Clapés. Un antòleg -un traductor- és també un re-creador, i cal respectar les seues decisions. Em sembla opinable, però, l'elecció del títol de l'edició catalana. Les bourgeois, ce sont les autres (anotació del 28 de gener del 1890) no acaba de condensar el sentit global dels escrits memorialístics de Renard. Dins del corpus original hi havia altres frases que podrien haver ocupat aquest lloc amb més oportunitat, com ara: armes à feu ("Aquella sensació punyent que fa que toquem una frase com si fos una arma de foc"), Je ne tiens pas à être sauvé ("No vull tenir fe i no vull ser salvat"), Lettres à moi-même ("La meva literatura és com cartes adreçades a mi mateix que us deixo llegir") o Écrire comme on respire ("S'hauria d'escriure tal com es respira").
   Sintaxi, fe, vida, literatura: la quadratura del cercle d'un escriptor de lectura simplement imprescindible.

Joan Garí

Publicat en Ara, 16-7-2016

Apologia del geni col·lectiu

Títol: La pintura catalana
Autor: Alexandre Cirici Pellicer
Quadersn Crema
Barcelona, 2016
326 pàgines

  Una de les peculiaritats d'aquests invents anomenats "tesis doctorals" és que demostren -meritòria paradoxa- que se'n pot fer una, perfectament, sense abocar-hi ni una sola idea pròpia. Els doctorands, en efecte, poden llegir-se centenars de llibres, resumir-los i ressenyar-los amb gran zel i, quan ve l'hora de demostrar (després de retirada la marea dels títols aliens) alguna mena vida intel·ligent ni que siga com a restes del naufragi, la buidor pot ser-hi pavorosament absoluta. Com que ja va explicar Umberto Eco que una tesi ha de ser "com un porc", i tot se n'ha d'aprofitar, no és infreqüent que l'alumne, ben aconsellat, prepare un digest comestible de tot plegat i el publique en forma d'"assaig". El crim, llavors, serà complet i el venerable Michel de Montaigne tindrà convulsions a la seua tomba...
  És un fet, doncs, que s'ha usat i abusat de l'etiqueta "assaig" per adjudicar-la a tota mena d'artefactes, menyspreant la petita veritat que ens fa notar que siga el que siga allò que el seu creador va anomenar essai no es refereix a res que s'escape d'una prosa -purament i simplement- literària, el vehicle inequívoc d'idees també literàries.
  Naturalment, hi haurà magnífics contraexemples del que acabe d'exposar. Però a poc que el lector siga mitjanament intel·ligent i tinga una mica d'experiència acadèmica haurà entès i reconegut perfectament la paradoxa a què faig referència. Entre tots -això és un fet- han mort l'assaig i ara, entre els cadàvers, com després d'una batalla shakespereana, ens cal buscar senyals de vida.
  Havent de comportar realitats com aquesta encara de manera tristament habitual, és un plaer enorme rellegir un títol que hauria d'estar sempre disponible, un autèntic clàssic de les nostres lletres: La pintura catalana, d'Alexandre Cirici Pellicer. Cirici (1914-1983) no necessita una gran presentació: va ser un crític d'art essencial i un divulgador incansable de l'excel·lència dels nostres millors creadors. Al volum en qüestió, que ara reedita Quaderns Crema, ofereix una visió de conjunt de la pintura, des de la prehistòria fins al segle XX, en això que alguns han tingut la gosadia d'anomenar Països Catalans.
  Qualsevol que no fos un erudit meticulós i un bon escriptor haguera naufragat estrepitosament en un propòsit així. Cirici se'n surt amb gran donaire. Algunes de les seues teories ens semblen ara deliciosament impressionistes, com quan identifica com a "catalana" l'activitat pictòrica del Paleolític... Avaluada en conjunt, però,  la seua visió té la coherència del qui s'ha escarrasat a oferir una teoria global de l'ambició plàstica dels habitants d'aquest racó de món, i ho ha fet amb gràcia i amb talent expressiu. D'aquesta manera hem d'entendre la correspondència que estableix entre l'art desenvolupat a la Catalunya Vella (on amb el temps es formaria allò que els lingüistes anomenen el català oriental, també estès a les Illes Balears) i el que s'ha dut a terme a la Catalunya Nova i el País Valencià (on es parla el català occidental). Per a Cirici, en la primera regió han predominat materials durs en l'arquitectura i en la segona materials tous, i això s'ha vist acompanyat per un sentit artístic "intimista" i de "to menor" en el primer cas i un altre de sentit clarament "retòric" en el segon.
  Independentment del judici que ens meresca aquesta definició a ulls d'ara, caldrà reconèixer en l'assaig de Cirici un esforç herculi per explicar la voluntat expressiva en la nostra cultura. Algunes de les seues observacions són d'un suggeriment molt atractiu, com quan defineix la pintura catalana com "més melòdica que harmònica, més feta d'elements purificats, àdhuc puríssims, que de complexitats imbricades", o quan ens recorda que el retaule és la gran aportació del nostre art medieval.
  Només un home d'una sòlida formació acadèmica però que alhora haguera llegit Montaigne amb profit podia resseguir el rastre que va de Taüll a Tàpies sense fer el ridícul. Alexandre Cirici va ser aquest home.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-7-2016