Poemes de la frontera

Títol: Alba del vespre i altres poemes
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2015
116 pàgines

Títol: Matí de la mort
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
Paterna, 2015
80 pàgines

  L'editorial 3i4 m'envia gentilment dos llibres de versos, un de Carles Duarte i un altre de Jordi Llavina. Són poetes que estime, que m'agrada llegir amb el punt de voluptat que s'esmerça amb els bruixots que saben extraure la música fetillera de les paraules. Es tracta, notablement, de volums que continuen d'alguna manera l'obra anterior d'aquests dos autors.

  Vaig llegir Alba del vespre, de Carles Duarte, al seu moment, i en vaig parlar en aquest Ofici. Ara Duarte ha recuperat aquell text, l'ha ampliat amb noves composicions i 3i4 l'ha editat bellament amb il·lustracions de l'artista valenciana Aurora Valero. Són unes composicions policromes amb un ús vigorós de la tinta negra, un expressionisme sensual i fins i tot tendre, perfectament acoblades amb aquesta espècie de panteisme sense déus de Carles Duarte. L'amic i al seu torn també poeta Jaume Pérez Muntaner explica en la introducció el sentit de l'expressió "Alba del vespre" amb unes paraules del propi Duarte que fan referència a la denominació tradicional de la tardor al País Valencià i les Illes Balears:

"Associo primavera d'hivern a una altra expressió fonamental en la meva experiència del paisatge i en la meva obra literària, alba del vespre, l'hora foscant que ens parla d'un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s'allunya del vespre. Potser a la primavera d'hivern i a l'alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l'essència de la mirada"

  M'agrada molt aquest concepte, aquesta frontera on poder exercitar "l'essència de la mirada", que és el que hauria de ser l'autèntica professió d'un artista. I és curiós tot això, perquè el llibre de Jordi Llavina, Matí de la mort, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Duarte trobava el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empeltava la lliçó dels clàssics, Llavina és él cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  El llibre de Jordi Llavina és més auster que el de Carles Duarte des del punt de vista editorial, però d'una gran riquesa expressiva. També conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, Matí de la mort culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  Llegir de tant en tant poetes tan imprescindibles com Duarte o Llavina em reconcilia amb la part de mi que va ser o hauria pogut ser lírica, i això és un favor que sempre els tindré en compte. El deute amb la bellesa no acabem de pagar-lo mai, i és el dèficit que acaba fent-nos irrevocablement humans.

Joan Garí

La Praga de tots

Títol: El calze
Autor: Jordi Romeu
Edicions 3i4
Paterna, 2015
139 pàgines

  És curiós, però el breu país que van formar els txecs i els eslovacs després de la Primera Guerra Mundial ha estat sotmès als avatars d’un calendari particularment capritxós. La formació de Txecoslovàquia com a país –després de l’esfondrament de l’imperi austrohongarès- va tindre lloc l’any 1918. Exactament vint anys després, el 1938, l’anomenat “pacte de Múnic”, va propiciar l’anul·lació de la flamant independència del nou estat, sotmès a la voracitat criminal d’Adolf Hitler. Una dècada després, el 1948, els comunistes van ocupar el poder a Praga, abolint la “democràcia burgesa”. I després vindria l’experiment d’Alexander Dubček, propiciant el “socialisme amb rostre humà”, en la segona meitat dels anys 60. Quan acabà aquest malaguanyat intent de reformar el comunisme d’arrel soviètica? Efectivament, l’any 1968, amb l’entrada de les forces del Pacte de Varsòvia al país rebel.
  D’una manera o altra, cada deu o vint anys la història txecoslovaca es va veure sotmesa a convulsions insuperables. Per això, amb tota probabilitat, els prohoms del règim comunista van sospirar fondament quan el rellotge va fer sonar l’última campanada de l’any 1988! Pretensió vana, però. La Història, tot i que amb retard, hi arribava: a l’any següent, al novembre, la “revolució de vellut” de Václac Havel i els seus companys va retornar la democràcia al Castell. Finalment, l’1 de gener del 1993 –lluny ja del malefici del calendari-, els txecs i els eslovacs es van separar amicalment, tot formant dues repúbliques independents.
  Qui haja tingut ocasió d’assistir personalment als últims epidodis d’aquest relat pot considerar-se afortunat. És el meu cas i també el de Jordi Romeu, l’autor de El calze, que arriba a Praga com a turista a l’agost del 1989 i després hi retorna el 1996, tot comprovant l’enorme transformació suscitada pel final del règim estalinista. M’ha fet gràcia llegir la primera part d’aquest llibre perquè em veia retratat amb un detallisme sorprenent. Moltes de les experiències que hi conta Romeu –la Praga a l’hora del final del comunisme, l’estada a l’Hotel Internacional, la visita al restaurant U Kaliča (“El calze” a què fa referència el títol del volum)- em retrotrauen al meu propi relat al dietari Les hores fedundes (Bromera, 2002).
  Supose que tot és una mera coincidència. Romeu, fet i fet, va tindre el privilegi –com ens va passar a tants- de conèixer Txecoslovàquia abans i després de l’adveniment de la democràcia actual. El reguitzell de personatges reals o ficticis que poblen el seu text són els imprescindibles per al cas: per un costat, el soldat Svejk, la immortal creació de Jaroslav Hašek; per un altre Bohumil Hrabal o Milan Kundera, les glòries literàries més òbvies de les lletres txeques del segle XX. El seu text, però, que comença sent una evocació d’aquell país auroral dels anys 90, s’endinsa després en una reflexió paneuropea –tot passant pels costums prostibularis de Vilafranca del Penedès, per exemple- que amalgama Joseph Roth amb Miquel Llor, Gustave Flaubert amb Orhan Pamuk, i Tolstoi amb Czesław Miłosz.
  És una llàstima que el text de Jordi Romeu no tinga una major tensió literària (al capdavall, no són les idees que vehicula sinó l’estil el que fa perdurable un assaig). Així i tot, El calze es llegeix bé, sobretot quan evoca figures entranyables com la de Tomàs Pàmies (a qui la seua filla Teresa va dedicar Testament a Praga). Una part del cor de tots està també soterrat en aquell petit cementeri jueu amb les tombes amuntegades, al bell mig de la capital europea més bella que jo haja conegut mai.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2016

Balanç de la llei seca

Títol: Temps de segona mà
Autora: Svetlana Aleksiévitx
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2015
Trad. de Marta Rebón
538 pàgines

  Anna M., arquitecta, 59 anys: "Tan bon punt vam aprendre les lletres de l'alfabet, ens van repartir fulls blancs i ens van dictar una carta per al nostre estimat i bon líder (...) Miràvem el seu retrat i ens semblava molt guapo. L'home més guapo del món! Discutíem també quants anys de la nostra vida estaríem disposats a donar per un dia de la vida del camarada Stalin".
  Una veu, un simple testimoni entre els centenars que la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha replegat des dels anys 90 del segle passat. Una veu que representa la innocència -la filla d'un matrimoni represaliat per l'estalinisme explicant com havia après a ponderar la bellesa del monstre-, com d'altres, al llarg d'un llibre esborronador, representen l'orgull, l'espant, l'esperança o el rancor.
  Veus de segona mà, en efecte, és un exemple paradigmàtic de la literatura d'Aleksiévitx: una densa polifonia que fa de banda sonora de la Història. L'autora es limita a deixar parlar la gent. Vol auscultar què era això de l'homo sovieticus, i hi necessita tota mena d'opinions: comunistes o anticomunistes, nostàlgics o adaptats. Uns exigeixen "un Nuremberg" per als "bastards rojos"; d'altres enyoren la seguretat de l'URSS i "l'embotit gris a dos rubles". "El comunisme -clarifica una veu anònima a la Plaça Roja- és com la llei seca: la idea és bona, però no funciona". Però entre els records ideològics, s'hi barregen pedaços de memòria familiar, històries d'amor, evocacions íntimes. El mormoleig polifònic va penentrant en la consciència, amb els seus planys i la seua imperiosa necessitat d'expiació. Aleksiévitx es limita a modular les veus, les condensa o les allarga, crea un relat, un suspens. Aquesta modulació és l'estil que li ha permès rebre el Premi Nobel 2015, el primer concedit (des de Winston Churchill) a un escriptor de no ficció.
  La ficció, però, és innecessària quan el material proporcionat per la realitat és d'una qualitat tan superba. "Sempre m'ha atret aquest espai petit: l'ésser humà. En realitat, és allà on tot passa". És la divisa d'una autora que ens ensenya que un país és això: un conjunt de veus, una multiplicitat de melodies no sempre harmòniques, una ensordidora coral on el clam dels vius i la ferrenya cridadissa dels morts es confonen i s'acoblen.
  Ara que a Rússia torna a estar de moda tot allò soviètic (és un temps "de segona mà") és oportú recordar l'enorme capacitat mimètica de la gent, la lleugeresa amb què es deixa arrossegar pel corrent de la història. A l'època de Stalin van ser estalinistes, amb Gorbatxov van esdevindre reformistes, amb Ieltsin demòcrates... i amb Putin nostàlgics de tot plegat.
  Svetlana Aleksiévitx va escoltant-los a tots. Amb la saviesa dels grans entrevistadors, simplement els deixa parlar. Demostra, això sí, una gran pietat per tots ells, fins i tot -o especialment-, pels que no comparteixen les seues conviccions democràtiques. El que emergeix de tot això, d'aquesta formidable simfonia, és l'anima d'un temps i d'un país, quina mena de cicatrius ha deixat això que anomenem "comunisme". Impossible no estar a favor del canvi, però sense deixar de ser conscients del preu: abans de Gorbatxov, es podia passar una nit fent cua per aconseguir un llibre d'Akhmàtova. Després de Ieltsin, un esforç molt menor només s'esmerçaria per un molinet de cafè, una nevera o una rentadora. "Un comunista -anota Aleksiévitx- és algú que ha llegit Marx i un anticomunista és qui no se l'ha acabat".
  Llegir Marx? Molt millor, de totes totes, veure una llarga estona la televisió. Això sí que és vida!

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.650

El regust amarg de l'humor

Títol: Mendelssohn és a la teulada
Autor: Jiří Weil
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Jaume Creus
281 pàgines

  De Jaroslav Hašek a Bohumil Hrabal, hi ha en la literatura txeca una veta d’humor particularment corrosiu, una ironia desmenjada que es resol sovint en una visió amablement àcida de la realitat, la de l’home que, en companyia tumultuosa, beu en una cerveseria sabent-se solidàriament sol. De la sàtira picaresca de Les aventures del bon soldat Švejk als personatges inoblidables de Hrabal –ingenus potser, lúcids a la seua manera, sempre atents a facetes desavesades de la realitat- hi ha un fil conductor consistent en el que podríem anomenar humot txec que, com no podia ser altrament, té una poderosa veta jueva.
  Jiří Weil, l’autor de Mendelssohn és a la teulada, s’insereix amb comoditat en aquesta tradició. De fet, fa de baula entre Hašek i Hrabal amb naturalitat, però amb el seu propi estil. Weil (1900-1956) és fill d’una família jueva benestant, represaliat per l’estalinisme i perseguit pel nazisme. Acabada la segona guerra mundial, escriu un parell de novel·les per tractar d’explicar (i potser d’explicar-se) el sentit de tot el patiment que ha hagut de suportar la seua comunitat sota el hitlerisme. Mendelssohn és a la teulada (publicada pòstumament) és probablement una traducció plausible de la seua cosmovisió, aquesta barreja entre l’humot txec i la tragèdia hebrea.
  La novel·la parteix d’una anècdota risible: les autoritats alemanyes ordenen retirar, de la balustrada del Rudolfinum, l’estàtua del compositor alemany d’origen jueu Felix Mendelssohn. Praga és sota la bota nazi i el Rudolfinum (a l’actual plaça Jan Palach) –un impressionant edifici neorenaixentista que fa funcions culturals però també ha acollit el Parlament Txec abans de la guerra- és ocupat per l’espessa i eficient burocràcia hitleriana. Els SS, però, no saben quina estàtua és la de Mendelssohn i van encarregant treballadors txecs i fins i tot “jueus il·lustrats” que la identifiquen.
  Antonín i Josef, els txecs comissionats en primer lloc per localitzar l’estàtua en qüestió, assisteixen divertits a la criminal però també còmica obsessió nazi. Rabínovitx, el “jueu il·lustrat”, tampoc té grans nocions musicals. Ell és l’encarregat del Museu Jueu, la gran idea dels alemanys per reunir tots els objectes al·lusius a la cultura que es disposaven a esborrar del mapa (en aquest museu, precisament, va treballar Jiří Weil, que també va haver d’ocultar-se durant tres anys fins el final de la guerra davant el perill de ser deportat). Antonín i Rabínovitx són enviats a l’Est (el primer se salva, el segon no). La novel·la, de sobte, va prenent un caire tràgic. La Història es precipita: Reinhart Heydrich, “protector” de Bohèmia i Moràvia i cervell de la Solució Final, és assassinat en un carrer de Praga. Comença l’espiral de les represàlies. A Terezín –la “ciutat fortalesa”- el gueto jueu on els nazis reclouen, per a servir d’aparador internacional, els jueus que després aniran a l’Est- els trens no tenen aturador. Les diferents trames del llibre es disposen a finalitzar, amb un aire sinistre: els jueus col·laboradors de l’espoli nazi, que es pensaven que se salvarien, són deportats. Adela i Greta, dues petites hebrees que vivien amagades (com el propi Weil) en una cambra oculta en una casa particular, han d’abandonar el seu forigó i cauen en mans de la Gestapo. Mentre elles moren, l’exèrcit soviètic avança cap a Berlín. Les estàtues tornaran, amb la llibertat, a les seues peanyes. Però alguna cosa s’ha trencat ja, irreparablement, en l’ànima d’Europa. El món jueu ha estat destruït. Queda l’humor però, qui té ganes de riure?

Joan Garí

Publicat en Ara, 16-1-2016

El dilema

Títol: Una cabana a l'hivern
Autor: Hubert Mingarelli
Sembra Llibres
Carcaixent, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
150 pàgines

  Hubert Mingarelli aborda, en Una cabana a l'hivern, un tema delicat: el dilema moral d'uns soldats alemanys que persegueixen jueus escapats d'un camp de concentració innominat, en terres poloneses. Prefereixen eixir del camp, a la recerca de fugitius, que romandre-hi i haver de participar en els afusellaments rutinaris. Erren, doncs, al voltant del lager, fins que troben un jueu. El retenen en una casa abandonada i s'ocupen en una feina que els interessa molt més que la sort d'aquest pobre pària, de qui no sabem res més: aconseguir una sopa decent per sopar.
  Porten alguns queviures amb ells: sèmola de blat, un poc de llard, una ceba i una botifarra. Amb neu obtenen aigua i es disposen a coure-ho tot. Mentrimentres, el jueu espera, en un rebost. Troben un polonès amb qui comparteixen el menjar; ell no els entén, però la seua animadversió cap a l'hebreu sembla superior a l'odi institucional proveït per la doctrina oficial nazi.
  El relat avança amb aquesta peripècia. Mingarelli és un narrador curós i amb una certa experiència acumulada; la traducció de Baulenas és eficaç, i sap fer-se transparent. El que la història ens reserva per al final, en realitat, és un dilema moral: han de lliurar el jueu al camp, sabent que hi morirà, o més bé caldria alliberar-lo, per mantindre aquesta càlida sensació expiatòria a la consciència?
  El dilema acaba resolent-se amb l'opció més còmoda, igual que la pròpia narració. Perquè Mingarelli és hàbil, però aquests elogis que l'edició recull ("obra mestra de l'empatia i l'horror", "novel·la esplèndida, profundament colpidora i emotiva", "profundament commovedora") jo no els hi he sabut veure de cap manera.
  Potser és que el tema en si no ajuda. És difícil, en un escenari tan sovintejat com l'Holocaust, afegir res realment original. L'estratègia del relat podria ser eficaç -esmunyir-se a través de la banalitat per convocar l'horror-, però aquest lector s'ha quedat tan ert com els propis soldats enmig del cru hivern polonès.
  No voldria ser injust, però he llegit massa pàgines amb aquest tema com per córrer el risc de fer-hi el passerell. Potser Mingarelli és aquest geni que jo no reconec i The Guardian, Le Figaro, The Times i The Independent tenen raó. Però la meua opinió només jo puc formalitzar-la. I no hi combrega.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-1-2016

Autoretrat amb aliments

El professor Xavier Pla, de la Universitat de Girona, ha publicat una ressenya del meu llibre La memòria del sabor en la revista El Temps. M'agradaria compartir-la amb vosaltres:

"Qui recordi el Viatge pel meu país que va publicar Joan Garí (Borriana, 1965) no fa gaires anys, un esplèndid llibre de viatges amb imatges en la millor tradició de Josep Pla i Joan Fuster, no s'estranyarà que ara el mateix autor presenti un memorable llibre de cuina, La memòria del sabor, que, en una continuació gairebé "natural", és alhora un llibre de records d'infantesa, un àlbum de família, una antologia de lectures i també un assaig amb una certa reflexió que va molt més enllà de l'antropologia. El que en el primer volum era horitzontalitat i exhaustivitat a l'aire obert, de paisatges, de gent i de costums, d'història i de sociologia col·lectives, aquí és reflexió personal sobre la cuina tradicional, en un projecte literari personal, intransferible, gairebé íntim, però sempre amb alta intenció literària. 

L'autor és plenament conscient que escriure sobre cuina no és tan sols escriure sobre cuina. Una cuina, la popular, tradicional i casolana que Garí sap molt bé que, ara considerada com a metonímia, ara com a sinècdoque de la cultura, descobreix unes formes de civilització, unes "veritats elementals", unes "pautes immemorials" que reflecteixen maneres de fer i de ser en la vida. Interrogar-se sobre la cuina és interrogar també el llenguatge, les paraules que la designen. Si bé el llibre es pot llegir, en efecte, com un receptari de la "mare" (la recepta se situa a l'inici de cada capítol, cadascuna amb el secret corresponent, mai revelat...), el conjunt és un volum escrit amb la voluntat de deixar testimoni del que hem menjat però, també, del "que volem seguir menjant, si ens deixen". De Ferran Adrià, diu l'autor, potser seria interessant conèixer-ne la mare...

Garí parteix de la base que, com el cèlebre Monsieur Jourdain de Molière, que escrivia en prosa sense saber-ho, vivim en uns moments en què la propaganda més o menys indigesta ens intenta convèncer dels beneficis de l'anomenada "dieta mediterrània", quan aquesta era, en realitat, la manera de menjar de tota la vida en aquest racó privilegiat de la Mediterrània. Seguint l'estela de Pla, que ja el 1925 en el seu primer llibre, Coses vistes, denunciava que la cuina popular es batia en retirada davant de l'adulteració dels sabors, l'adotzenament dels gustos culinaris i altres plagues bíbliques, Garí es declara, en matèria de cuina, "un fanàtic", un localista apassionat decidit a proclamar públicament, amb el seu intens proselitisme, les virtuts de la cuina tradicional. A la gastronomia, diu l'autor, s'hi arriba amb una certa edat. Durant l'adolescència i joventut, no es para atenció al que es menja. És una mica més tard que algú pot començar a reflexionar sobre el menjar, no forçosament de manera elegíaca, i sobre les conseqüències culturals que implica. La millor paella, diu Garí, no deu ser la més ben cuinada sinó justament la que "propicia una conversa més amena, una ponderació més matisada i apassionada del seu resultat". En aquest llibre, el pa, els arrossos, les olles o les verdures passen per davant del lector, acompanyats d'unes fotografies netes i clares, i amb la paraula contundent de Garí, que de tant en tant s'eleva per donar categoria metafòrica al relat: l'arròs és "un cofre dels tresors, capaç d'albergar tota mena de sabors"; l'olla és "femenina, maternal, ancestral i domèstica"; recorda "la sagrada emoció d'ingerir una tira de pebrera al forn". 

Perquè el que singularitza casa nostra, com passa a Itàlia, a diferència de la cultura anglosaxona, menjar significa parlar sobre el que s'ha menjat, sobre el plaer del record compartit del que s'ha menjat. La memòria gastronòmica recorda, amb encert Joan Garí, apel·la al plaer; en canvi, la memòria històrica sol interpel·lar només el dolor".

Xavier Pla

 

Publicat en El Temps, núm. 1.646

Pes camí de sa vida

Títol: Camp de Bard
Autor: Ponç Pons
Editorial Proa
Barcelona, 2015
140 pàgines

  "Sa Figuera Verda és el meu Walden, el meu shelter from the storm. Un espai de terra verge, silenciosa, salvatge, plena d'ullastres i ocells. Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Cada capvespre hi vaig en bicicleta i m'hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts. No hi ha electricitat. Quan es fa fosc, escric a la llum d'espelmes envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència. El meu somni és convertir cada paraula en art".
  Amb aquesta declararació d'intencions -thoreauniana i dylaniana- Ponç Pons explicita la seu ars poetica.  En algú altre, podria passar per una proclama pretensiosa. Després de llegir els seus versos, però, s'arriba fàcilment a la conclusió que els poemes aconseguits a Sa Figuera Verda són perfectament adequats al sistema de vida que s'hi esmerça.
  Camp de Bard és el nou poemari de Ponç Pons. Ha estat premi Miquel de Palol 2015 però no crec que aquest siga un motiu de pes per a llegir-lo. Avui, qualsevol idiota va amb un premi sota el braç (i qui no en té cap és que és doblement idiota). Camp de Bard, però, és molt més que un llibre premiat. És un aplec de versos amb diferents inspiracions i mètriques, amb un sentit comú: la recerca de la Veritat, és a dir, de la Bellesa.
  No és estrany que Pons recree, en algunes de les seus composicions, passatges i personatges evangèlics. Escriure als marges de la Bíblia és una pretensió que hem tingut molts. Res més raonable, si ho pensem bé: Com diu Emmanuel Carrère en Le Royaume (la història de la seua estranya conversió i posterior desconversió al catolicisme) "el fragment de versicle [bíblic] en aparença més banal amaga més riqueses que Homer, Shakespeare i Proust junts". Per això Pons retorna una vega i una altra als evangelis. Fa parlar als protagonistes de la vida de Jesús, el fill d'un déu que voldria haver sigut "un simple fuster per formar una família" i deixar els seus assumptes "en mans dels apòstols". L'home a qui el poeta, en "Variacions Gòlgota" (el resultat d'escoltar Glen Gould mentre es llegeix la vida del Crist) etziba:  "Eres l'ombra d'un somni./ No cal que ressuscitis".
  Però Camp de Bard és molt més que tot això, encara. Hi ha diàlegs amb pintors diversos (De Kooning, Van Gogh, Rothko...), amb els poetes predilectes (Emily Dickinson, Clarice Linspector, el menorquí Albert Camus, i els "hermètics italians": Ungaretti, Quasimodo, Montale), amb els clàssics que dieun coses que ressonen en la consciència del poeta, com ara la famosa sentència de Lucreci: "Religio peperit scelerosa atque impia facta" ("La religió ha parit empreses pèrfides i impies").
  Deixe per al final, això sí, algunes petites joies que he convertit de seguida en predilectes. La "Carta de Nadal a mon pare", en primer lloc, escrita en un menorquí límpid i brillant, allà on el fill que ha patit ja el decés del seu estimat progenitor ("el món era alegre i segur/ perquè em daves la mà pes camí de sa vida") només pot rememorar la seua figura amb nostàlgia i desitjar-li el més bell dels destins, amb un somriure: "Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris". I encara, en segon lloc, aquest "Lara" dedicat a Julie Christie, que ha mobilitzat en el més íntim el cinèfil que sóc (i el perdudament enamorat, també, de la musa del Doctor Givago).
  Sóc un mal lector de versos. En lligc massa pocs -mea culpa. Però llibres com aquest Camp de Bard, escrit sota l'ombra d'una figuera, en una cabana solitària, a la llum d'unes salvífiques espelmes, em reconcilien amb l'esperit de la poesia global, aquell que, sense cap mena de dubte, s'ha posat sobre el cap de Ponç Pons i li dicta versicles memorablement meravellosos. Per sempre més.

Joan Garí

 
 

Retorn a l'Illa Grossa

Títol: Les veus i la boira
Autor: Vicent Usó
Edicions Bromera
Alzira, 2015
352 pàgines

Les Illes Columbretes formen un arxipèlag que reuneix quatre illots d’origen volcànic, a mig centenar de quilòmetres de la comarca valenciana de la Plana. El paratge és d’una bellesa exultant, un petit paradís evocador enmig del Mediterrani agònic. Ara –des del 1988- és parc natural de la Generalitat Valenciana, però la seua soledat irredempta i un cert caràcter estratègic entre diferents ribes hi van propiciar una densa història de contrabans i pirateries diverses, culminada en el seu ús com a camp de tir per part de l’exèrcit espanyol i el nordamericà fins 1982.
  L’arxiduc Lluís Salvador, aquell alemanyot embruixat pels encants de les Balears, va ser el primer a reclamar per a les Columbretes, al segle XIX, un estatus privilegiat en atenció a la fauna i la flora que hostatjaven. De llavors ençà aquests illots feréstegament amables han propiciat una mica de literatura més o menys benintencionada, que ara culmina en la novel·la Les veus i la boira.
  Vicent Usó localitza parcialment a les Columbretes una narració polifònica el motor de la qual és l’encàrrec que rep el periodista Mateu Sequeral, als anys 90 del segle passat, de fer un reportatge sobre la Guerra Civil. El director del seu diari el commina a fabricar un text farcit d’anècdotes “amb un fort component emocional”. I llavors Sequeral recorda el passatge d’un llibre de Miguel Delibes on els illots en qüestió eren invadits per una flota de creuers i destructors franquistes.
  A partir de la recerca d’aquesta dada perfectament anecdòtica, el periodista s’endinsarà en una història on hi ha involucrat el seu propi pare, i que inclou assassinats, contraban i estraperlo, un còctel per a bevedors molt reincidents.
  Usó té la mà trencada en l’ofici de la narració. Sap contar una història amb solvència i elegància (com ha fet, per exemple, en Crònica de la devastació, probablement la seua millor novel·la), però ara ha preferit abandonar el camí més convencional i assajar un aplec coral de diferents testimonis, amb respecte per a les particularitats dialectals de cadascun.
  És una llàstima que la portada del llibre haja preferit abundar en els tòpics. Hauria de figurar necessàriament en el llibre d’estil de qualsevol dissenyador que en les cobertes d’un volum que du el mot “boira” al títol l’única cosa que hi ha d’estar prohibit és l’”efecte boira”. Les portades redundants –metonímiques- són un crim de lesa imaginació. I un bon llibre no es mereix aquest salconduit desafortunat.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-1-16