Paràbola del bon caçador

Títol: La finestra de Vermeer
Autor: Pere Rovira
Edicions Proa
Barcelona, 2016

  Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge- però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
  L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta (que és sempre la més útil, no la més entortolligada) s’han de llançar molts fulls a la parepera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen esciure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades.
  Per què s’escriu un dietari? Perquè es busca una veritat sobre un mateix. També la ficció pot vehicular aquesta veritat, però la qualitat específica del diari consiteix a mostrar-se un mateix amb l’antifaç escollit en el sentit que Nietzsche va entendre millor: “Tot el que és profund vol una màscara”. No es pot escriure res autèntic si no s’és persona (paraula que, en llatí, vol dir “màscara”). Així, quan assistim a una revelació fefaentment personal, ens sentim commoguts: s’ha encés un far en l’oceà de vulgaritat habitual en què xipolleja allò humà.
  Pere Rovira ens lliura ara el dietari que va redactar al llarg de l’any 2013. Poeta, narrador, professor: per damunt de tot, un caçador d’instants, de sensacions, de la mena de claredat que Vermeer introduïa als seus quadres des d’un fora de camp misteriós i sagrat. Aquesta llum és exterior i, alhora, es comunica secretament amb una d’interior. Sense aquesta comunicació, no hi ha literatura possible.
  He acompanyat Rovira en les seues llargues expedicions de cacera a la recerca de la seua pròpia ànima. És un home ja madur, deslliurat dels buits convencionalismes acadèmics, que ha estimat les dones i les paraules, i que ha estimat sobretot un pare que torna en somnis com un Laertes no assassinat per un germà ambiciós, sinó pels sospitosos habituals: els anys.  Ell va ensenyar al fill els secrets de la vida i de la natura. I després, mentre neteja la seua biblioteca, aquest batalla amb els versos propis i aliens, somia a traduir tots els moralistes francesos i espia les orenetes al cel. Rovira ho va contant en un quadern intens, amb una prosa d’indubtable qualitat. Sabent –això ja ho va dir Poe- que ningú ha escrit un llibre que mostre de veritat el cor d’un home, potser perquè aquesta mena de coneixement és impossible, o inabastable o perillós. Si no sabem d’on venim o on anem, per què hauríem de saber qui som?
  El caçador, així, esperarà el final de la veda, escoltant Schubert amb un got de vi a la mà. Farà un dietari com qui construeix una paret de pedra seca: per delimitar, per sostindre, per senyalitzar. La vida hi circularà en el que té d’enigmàtic, de provocador, de magnífic. I un dia, inadvertidament, el caçador trobarà “en la partió de la nit i l’aurora” no la perdiu sinó el gall salvatge, com en un poema de Joan Vinyoli. El caçador, llavors, comprendrà que aquesta veu intacta no pot ser cobrada. Amb l’essencial après, l’escopeta ja no és necessària.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1685

Vida i literatura

Títol: La vida de Txèkhov
Autora: Irène Némirovsky
Editorial L’Avenç
Barcelona, 2016
Trad. de Margarida Casacuberta
176 pàgines

El triomf pòstum és la gran cabronada que la societat dedica als millors escriptors. El cas d’Irène Némirovsky, però, és especial. Entre els anys 20 i els 30, aquesta novel·lista ucraïnesa d’expressió francesa va viure moments de petita plenitud al seu país d’adopció amb relats com David Golder o El ball. La història, però, li reservava una peripècia que ja és ben coneguda: deportada a Auschwitz, on mor, un mantell d’oblit va cobrir l’escassa glòria que havia pogut atresorar. L’any 2004, més de mig segle després del seu decés, la publicació de Suite francesa –un meravellós fresc inacabat sobre l’ocupació alemanya de França- obre un cofre de tresors innombrables. Comença llavors el moment Némirovsky: vells manuscrits polsosos veuen la llum, es reediten textos antics, li concedeixen els premis que l’autora no va somiar en vida.
  Una d’aquestes joies, ara recuperada en català, és La vida de Txèkov. No és estrany que una dona com Némirovsky, d’una intel·ligència literària tan aguda, se sentís atreta per una peripècia vital com la de l’autor de L’hort dels cirerers. A partir sobretot del dens epistolari del l’autor rus, Némirovsky reconstrueix la biografia d’un ésser “de províncies” (en els marges és on cal buscar les herbes més delicades), que escriu perquè no té cap altra manera d’evidenciar les complexitats de la naturalesa humana, aquesta mateixa naturalesa que se li presenta en forma de malaltia després de concloure els seus estudis de medicina. La mare d’Anton és filla d’un marxant i el pare ve d’una secular estirp de pagesos. Némirovsky posa a treballar la seua fecunda imaginació de novel·lista: el que no sap fefaentment, ho fabula. Va construint així un gran mosaic amb les peces que cal: els inicis com a escriptor, el descobriment fascinador del teatre a tretze anys, l’influx de Tolstoi. Aquest darrer, però, no té res a veure amb Txèkhov: “Tolstoi és ple de passió, d’obstinació sublim; Txèkhov és escèptic i distanciat de tot. L’un crema com una flama; l’altre il·lumina el món exterior amb una llum freda i suau”.
  Sigues tolstoià o bé txekhovià, amic lector, llegiràs aquesta obra com una excusa per meditar sobre el destí dels grans escriptors (i, d’entre els més grans, cap com els russos). Némirovsky hi parla de tu a tu. Al capdavall, el seu destí tràgic va aparellat amb l’altura de les seues pàgines, demostrant així que vida i literatura formen una unitat torbadorament inextricable.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-9-2016

L'incident primordial

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial Proa
Barcelona, 2016
461 pàgines

En alguns manuals de teoria literària, allà on ensenyen els aprenents d’escriptor a construir un “conflicte narratiu”, se sol remarcar amb èmfasi la necessitat d’establir, al principi d’un relat, un “incident primordial”. Aquest episodi clau és el que donarà el to de la novel•la i permetrà modular la tensió emocional al llarg de les seues pàgines. El lector, amb aquest ham a la gola, no podrà abandonar la lectura: l’”incident primordial” haurà provocat en ell el mateix efecte que la porta entreoberta on s’aboca un infant. A l’altre costat hi ha un espectacle fascinador que no permet apartar la visió; un crim, un acte de sensualitat extrema, un enigma o una revelació. Tot lector és un xiquet que mira per la porta entreoberta i, si allò que veu l’enxampa, ja no aparta la mirada.
  Cal anotar, en aquest punt, la semblança d’aquesta teoria amb allò que, en aquesta superxeria ubèrrima que és la psicoanàlisi, s’ha anomenat també escena primitiva o primordial (Urszene, en alemany), és a dir, aquell moment en què un nen contempla –o imagina- la relació sexual dels seus pares. I és que ara ja sabem bé que el reverend Sigmund Freud va ser un científic pèssim, però un un colossal fabulador literari…
  Ramon Solsona, que és un tipus que sap molt bé què s’ha de fer amb una ploma quan es té a la mà, comença la seua nova novel•la, Allò que va passar a Cardós, amb una desena de pàgines de molt alt voltatge. Una nevada s’anuncia i algú, mentre tots es resguarden, és al carrer covant un crim. Cauen les primeres volves i l’ànim de l’assassí ha anat in crescendo. La seua víctima és un guàrdia civil. El motiu de l’acte?: cherchez la femme.
Aquest enterbolit venjador, que clava una piqueta a l’esquena de l’altre home, té la imatge d’una dona al cap. “No sé si passa sempre en els adulteris –reflexiona-, però jo vivia amb l’ai al cor, qualsevol contrarietat, per petita que fos, em semblava que m’havia de delatar, perquè l’acusació de l’amor prohibit s’estenia a tots els meus actes”.
  Heus ací l’incident primordial. El sexe, els cels, la mort: els sospitosos habituals. Però això desencadena una història llarga i complexa, que Solsona vehicula, sobretot, a través dels diàlegs dels personatges. Som a la vall del Cardós, als anys 60. Una caterva de gent s’ocupa en la transformació hidroelèctrica. Hi ha immigrants i gent del país, franquistes i antifranquistes. Solsona hi aplica una reconstrucció molt meritòria de la parla col•loquial de tots aquest individus. Els andalusos i els civils, lògicament, parlen en espanyol (si Tolstoi, en Guerra i pau, fa que els aristòcrates s’hi expressen llargament en francès, no sorprendrà que en una novel•la catalana el proletariat parle castellà).
  A poc a poc anirem posant noms als actors d’aquesta història. L’assassí primordial és Santi Vallory i la seua amant Rossita. Ell és tímid –les dones li fan un poc de por-, però amb Rossita s’aboca sencer. Ella és una senyora malcasada que ha trobat en Santi una mica de cortesia desesperada i un desllorigador sensual. La peripècia dels personatges avança com els rius del Pallars: amb una complexa virulència que alguns volen domesticar per convertir-la en simple fluid elèctric.
  Com les muntanyes, també els cors dels personatges d’aquest ambiciós relat pateixen sotracs profunds, espasmes d’una tectònica convulsa auspiciats pel grapat escàs de motius que determinen la sagrada continuïtat de la vida: amor, odi, poder. Aquest relat és un gran fresc dialogat, una radionovel•la que es centrifuga en un calidoscopi de bigarrada riquesa, on totes les vetes narratives s’entortolliguen fins confluir al final, també com un riu.
  La lliçó de tot plegat és que les motivacions de la gent són les mateixes a tot arreu, però cadascú juga, en el gran tauler biogràfic, amb el paper que pot o que li permeten. I és així com tot canvia però tot roman. I el que vulga contar-ho ha de saber que ja s’ha contat tot, però cal tornar-hi sempre, perquè cada lector és sempre el lector primordial.

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-9-2016