Autobiografia de Madrid

Títol: Madrid

Autor: Andrés Trapiello

Destino

Barcelona, 2020

554 pàgines

 

  Res més lògic, per a un escriptor, que fer la crònica de la ciutat on viu en forma d'autobiografia. Al cap i a la fi, la ciutat és el correlat objectiu del que ens passa a dins, com la mar o com l'oratge. Per això Andrés Trapiello ha emprès la colossal aventura de contar Madrid a partir de les seues pròpies vivències, les d'aquell monyicot que va arribar des de León amb una mà al davant i l'altra al darrere, mentre Franco pudia ja a cadàver i tot estava per fer, però tot era possible.

  El Madrid de Trapiello és un volumàs de més de cinc-centes pàgines on hi ha de tot, des de la fundació fins a la pandèmia. No esperem una postal turística. Trapiello no hi estalvia mossegades de sinceritat: "La incuestionable fealdad de Madrid es parte de su belleza". Des de l'aire li sembla "un corral de cabras" però fa molts anys que viu al mateix carrer, Conde de Xiquena (al rovell de l'ou), i, probablement, ja no sabria viure enlloc més. 

  La capital de Trapiello és la de Galdós, perquè ja no pot ser la de Cervantes. Enamorat del segle XIX (romàntic però no "decimonónico", remarca), el seu món consisteix a conjuminar la distància mental entre el Rastro i El Prado. Francisco Umbral hi va veure una disjuntiva, però el nostre autor no hi creu. Ell, que ha omplit casa amb tota mena de troballes al gran basar popular dels carrers madrilenys, es deleix refutant Umbral o Cela -els seus predecessors immediats-, però en canvi reivindica Baroja i Azorín. I, el que és més important, no s'està de dir que, al Quixot, "li sobren cinc-centes pàgines" (com a tota novel·la llarga, afegiré jo).

  Tots els mantres de Trapiello travessen aquestes pàgines, dels més nobles als més qüestionables. Quan aborda la Guerra Civil (amb un eco del seu Las armas y las letras, que va sentar càtedra),  es manifesta partidari de la Tercera Espanya (ni roja ni blava), oblidant potser que aquesta, existent realment, es va nodrir sobretot de figures republicanes. No hi ha , en efecte, terceristes al bàndol de Franco, que era monolític (amb excepcions posteriors a la contesa, com va ser el cas notable de Dionisio Ridruejo; però Ridruejo va deixar de ser feixista després que s'acabaren els tirs, mentre Chaves Nogales, per exemple, va tindre el valor de manifestar-se demòcrata tout court en plena carnisseria).

  Si he de ser sincer, a una obra monumental com aquesta només li sabria trobar un defecte greu: els comentaris d'actualitat política. No entenc molt bé com Trapiello s'atreveix a criticar la suposada ocultació de les xifres oficials de morts per part del Govern en plena pandèmia i en canvi no faça cap comentari, per exemple, sobre els ja tristament famosos protocols de la Comunitat de Madrid per no derivar els infectats de les residències d'ancians als hospitals (una actuació criminal que només espera la possible sanció penal).

  Trapiello, naturalment, té dret a tindre la ideologia que vulga. Ja va dir Gaspar Llamazares, molt abans de Vox, que a la ciutat de Madrid hi havia, pel cap baix, mig milió d'ultradretans més o menys colèrics, i supose que és difícil escapar a aquest malèvol efluvi. Però dir, com es diu a les pàgines de Madrid, que aquesta ciutat és la suma de tots els espanyols, excepte catalans i bascos (a propòsit precisament d'un text de Josep Pla, tan poc sospitós de trotskista...), em sembla  una deformació ideològica molt poc liberal. Ja se sap, però, que liberal, a Madrid, és tot l'arc ideològic comprés entre la Fundació Francisco Franco i el carrer Ferraz.

  Com a valencià, en fi, no voldria deixar passar una última afirmació del llibre que glosse: "Lo primero que hicieron algunos -escriu Trapiello-, en cuanto se proclamó el estado de las autonomías, fue entronizar campanas que hablaran catalán, valenciano, castúo o vascuence".

   Si el que vol suggerir aquest senyor és que:

A) Català i valencià són dos idiomes diferents [i ho són, clar, com el castellà i l'espanyol...]

B) El "català" i el "valencià" tenen el mateix rang i la mateixa dignitat que el castúo o dialecte extremeny

C) "Català'", "valencià" i "castuo" són llengües inventades per a enterbolir la gloriosa vida constitucional espanyola,

  hauré de concloure que és inconcebible que una personalitat d'una certa cultura es revele, en matèria lingüística, com un perfecte analfabet. 

  Dit tot això, ara m'agradaria explicar -precisament perquè jo si que sóc de veritat liberal i estic alfabetitzat mínimament- que he gaudit llegint sencer Madrid. Com a obra literària, és magnífica. Punt final.

 

Joan Garí

  

 

   

El viatge íntim i miniaturitzat

València. Els habitants del riu

Joan Garí 

(Fotografies: Joan Antoni Vicent)

Edicions Alfons el Magnànim

València, 2020

201 pàgines

  Emili Piera, viatger sensorial, ha escrit sobre València. Els habitants del riu, on el fotògraf Joan Antoni Vicent i jo mateix ens vam fer companyia recorrent el fantasma del Túria quan era el Túria. Ací teniu la seua crònica, escrita com si fora un passatge més del seu Diari de la plaga, que he comentat ací mateix:

 

"Viatjar és un estat d’ànim. Trobe que la meta té només el sentit de fer-nos arrancar. La Patagònia o Katmandú no són temptacions viatgeres superiors al barranc de l’Infern o el Puig Campana. I, prescindint de commocions geodèsiques, no són els solcs dels xufars d’Alboraia –pura poesia euclidiana– inferiors al pebre perfumat de Kampot.
  El llibre Valencia. Els habitants del riu pertany a un gènere de viatge molt peculiar: introspectiu. Una panoràmica sobre les persones, el patrimoni i els paisatges que ens han fet amb una mirada irònica i civil, i sense  pretensions d’inventari. L’escriptor –Joan Garí –, el fotògraf –Joan Antoni Vicent– i el prologuista de luxe, Manuel Vicent (que traça un mapa olfactiu de la seua València) semblen dir-nos que en cada visita nova als llocs familiars patim una refutació o som dolçament confirmats. El paisatge, sobre tot urbà, ens reflexa  i som traduïts, de nou, en cada  visita fins que –privilegi de l’edat– tot el passat reposa con una preciosa confitura en el pot de la memòria ple de tonalitats rosades i blaves, com el capvespre.  Com aquell Tranvía a la Malvarrosa.

Un riu fantasmagòric

  Quan el riu cau, fi com un pensament, sobre la plana al·luvial de València, el Túria ja només és un concepte blindat pels carreus, tallamars i murs dels seus ponts de pedra. No és el Moskova o el Danubi, ni tan sols el Tíber, però en temps dels romans tindria un poc més de prestància.
  Aquesta nova visita a València s’inicia al Bioparc, on un assut envasa les aigües que creuen les barquetes: “Al seu davant –escriu Garí– milers de pins, de palmeres, camps de futbol, pistes esportives, instal·lacions per als menuts i els majors...”
 En efecte, la història pròxima del llit del riu es un somni de civisme,  un argument ben cosit. I amb un final feliç.
  La visita de Garí segueix un trajecte en espiral orientada cap a l’esquerra –el sentit de l’evocació, del ensimismamiento– i per això va saltant d’una vora del riu a l’altra a partir de Ciutat Vella. Les passes del narrador s’han d’adreçar segons un plànol familiar, però –marca de la casa– l’escriptor ens sorprèn amb un adjectiu enlluernador o una descripció molt precisa de la portada del palau del Marqués de Dosaigües: “La força inexorablement tel·lúrica d’aquestes imatges entortolligades, envoltant com una marabunta assedegada la fornícula de la Merededéu del Roser”.
  Sorprèn que no hi haja al llibre ni una sola foto de persona en primer pla. Les persones pul·lulen, quasi sempre en grup, sovint d’esquena, com jubilats o compradors, com runners o gimnastes, com turistes, manobres o escolars entre magnífics volums arquitectònics i perspectives rotundes, com si els edificis més lluïts ens recordaren que van a durar molt més que els seus autors.

Emocions compartides

  No és la façana de Dosaigües –la seua pedra de mantega i lluna– l’únic moment emocionat del trajecte. Garí es deixa arrossegar per la tentacular pulsió de vida dels ficus del Parterre o del jardí de la Beneficència amb “un pati de bella insolència vegetal”. Per no parlar del vestíbul de l’estació del Nord: la meua ànima moruna mai no l’ha considerat inferior al palau de les sirenes, un palau de cristall, maragdes i aiguamarines.
  Potser la rotunditat dels volums i ombres, el classicisme de les composicions de J.A. Vicent són un bon contrapunt en imatge de l’estil feraç i un tant fàustic de l’escriptor.
  Garí i J.A. Vicent ja coincidiren en un projecte anterior –Viatge pel meu país– que, a més, era un retorn als llocs i temes d’El País Valenciano de Joan Fuster. Una cosa similar –l’actualització de les Observaciones de Cavanilles en complir-se els dos segles de la seua publicació– és el que feren Julio Lacarra i Ximo Sánchez. Encara existia Bancaixa i la seua obra social.

Viatges pel propi país

  Per a viatjar a Patraix o a Groenlàndia és imprescindible un cert estranyament, reclamar la condició d’observador encuriosit, no jutjar (massa), i agrair els dons. Hi ha un moment particularment feliç del llibre que comente en el qual Garí, amb una prudència i equanimitat que em sembla molt meritòria, ajusta els comptes amb els diversos elefants blancs que Calatrava va erigir en la llera del riu, paquiderms  que han canviat la postal predominant de la ciutat –diu– tot i que els volums espectaculars semblen “la imatgeria pròpia d’un còmic japonès”. Potser perduren com sembla que va a perdurar la Sagrada Família de Gaudí tot i que Boadella la titllà de “mona de Pasqua de dimensions vertiginoses”.

Un subgènere en expansió 

  Dins de la literatura de viatges, desplaçar-se al que ja és conegut, fins i tot familiar, en el pla físic o en l’anímic, refer un viatge clàssic com Kapuscinski seguint a Heròdot,  és un subgènere en expansió. De vegades, el viatge és una victòria post mortem, no hem d’oblidar que estem a la València del Cid. Alvaro Cunqueiro viatja per Galicia gràcies a la recopilació temàtica de César Antonio Molina. Com ho fa Julio Camba gràcies a una antologia preparada per Francisco Fuster.  A Viagem a Portugal Jose Saramago canvia la seua novel·lística, una miqueta espessa, per la guia de viatges. No res tan divertit com la València de Kenneth Tynan. Al remat jo també en vaig fer una guia (més d’una, en realitat) –Descubrir España– de la CV per a RBA, de la maneta de Josep Vicent Marqués, que ja estava molt malalt".

Emili Piera

Publicat a Posdata, 26-12-2021

A propòsit del silenci

Títol: La vida aèria
Autor: Ferran Sáez
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2019
349 pàgines

  Heus ací l’obra d’un autor que fa gala de tocar diferents instruments antics (i hi compon), llegeix Montaigne i altres clàssics en l’endimoniat francès del segle XVI i és un professor i articulista de llengua esmolada i esmoladíssima. Qualsevol lector, en obrir el seu llibre, podria sentir-hi una certa prevenció. Petulància? Suficiència intel·lectual? No cal patir-hi gaire, en realitat: Ferran Sáez és un tipus dur, sí, però d’aquells que, després, a l’hora de la veritat, amaguen un fons una mica –només una mica, ep!- tendre.
  És una llàstima que els dietaris tinguen tan pocs lectors. La gent, òbviament, prefereix llegir novel·les, sobretot d’aquella mena de les que no fan pensar, i que s’engoleixen com les farinetes (“Apreta i engul”, ens hi deia ma mare, amb la cullera davant la boca).  Però els bons dietaris, com ocultar-ho, poden ser tan divertits, tan amens, tan variats argumentalment com un relat de ficció. La vida àeria, el nou diari públic de Ferran Sáez, n’és un, d’aquests. Són notes preses entre els anys 2016 i 2018, però sense cap referència a l’actualitat política. I de què s’hi parla? Doncs només de les coses importants: de les sensacions atresorades per un cos que es fa vell, de les idees pròpies i alienes (més enllà de les simplificacions ideològiques), d’alguns records punyents de la infància i la joventut, de les persones que vas coneixent –o desconeixent- cada dia, de la vida ondulant...
  L’anterior dietari de Sáez va ser Estranya forma de vida  (2016) i el vaig definir com “un dic sòlid contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle”. La vida àeria està escrit en el mateix idioma –la ironia- i abunda en les obsessions de l’autor, però amb inflexions absolutament noves: hi emergeix, de sobte, el Sáez més íntim, el més evocatiu, el més mossegat pels efectes del pas del temps. No és un home de mitges tintes: el que li agrada, li agrada molt; el que no li agrada, no li agrada gens. 
  El món de Ferran Sáez és un món d’interiors, et pour cause. Atacat pels acúfens immisericordement, alhora va perdent oïda a poc a poc. “Un sord –escriu- envoltat per la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya”... Potser algunes de les obsessions –la bondat, la fe- que darrerament el neguitegen són només epifenòmens del silenci impossible, o del silenci com a amenaça final.
  Aquestes marrades, aquestes petites febleses sense importància, però, no han deixat que Ferran Sáez deixe d’estar en forma com a assagista. De sobte, al fil d’una argumentació, et sorprén amb comparacions d’estirp estellesiana: el ressentiment “com una bafarada de borratxo”, el fracàs “com un oli brut de xurreria”. Té també detalls planians (d’un Pla ben digerit, cosa no tan habitual com sembla) i segueix amb la seua croada contra els tòpics i contra els imbècils. La seua prosa acerada no perdona. I després ja, si cal, ens confessa que prefereix, a Nietzsche, l’Evangeli de Sant Joan (té pebrots, el paio!).
  Estar de tornada de tantes coses, però, li permet projectar una mirada inèdita cap als seus orígens: els primers anys a la Granja d’Escarp (el Segrià), la pèrdua –o la reabsorció- del dialecte, el convenciment íntim que l’única pàtria possible és la cuina materna...
  La “vida àeria” és la vida dels falciots (que dormen mentre fan cercles i no toquen terra mai) i també la de les flautes, que són els instruments més espirituals. Una divisa lògica n’emergeix: “Intel·ligència, música, passió”. Tota la resta és soroll, és a dir, l’assassinat irreverent del Silenci.

Joan Garí

L'amor és la ferida

Títol: Sempre és tard

Autora: Maria Josep Escrivà

Proa

Barcelona, 2020

109 pàgines

 

 És molt habitual, en molts llibres de versos, trobar com a epíleg llargues i prolixes pàgines dedicades a explicar els deutes amb altres poetes de cada peça concreta, de vegades la filiació d'un simple versicle. En Sempre és tard, el poemari de Maria Josep Escrivà que ha guanyat l'última convocatòria del premi Miquel de Palol, aquesta secció es titula "Reconeixements, agraïments, deutes" i ocupa les últimes deu planes del volum. 

  Sovint s'assenyala, no sé si amb un punt de malícia, que els únics lectors de poesia són els propis poetes, que s'entrellegeixen i es celebren els uns als altres, davant la indiferència del respectable. No seré jo qui hi faré broma: als dietaristes ens passa igual o pitjor! La poca gent que estima els llibres en aquest país nostre prefereix de totes totes les novel·les (i, si pot ser, les novel·les que siguen faciletes de llegir...), així que no hi ha més cera que la que crema.  

  En Sempre és tard, però, he trobar una circumstància deutora particularment emotiva:  l'autora recorda, amb paciència i constància, l'obra d'Antonio Cabrera, el poeta gaditanovalencià que va morir al juny del 2019 després d'una penosa malaltia. Vaig dedicar un record per a Antonio amb motiu del seu decés en aquesta columna del diari La Veu. 

   No m'estranya que Escrivà trobara inspiració en tants passatges de la curta però intensa i suggeridora obra de Cabrera. Era un poeta concentrat i substancial, i també un prosista intuïtiu i colpidor. El seu amor per l'ornitologia sura al llarg d'aquest poemari com una ala gràcil i perduradora: "Después, e incomprensiblemente,/más allá de nosotros, sin nosotros".

   Al llarg de les pàgines de Sempre és tard els ocells són importants. Són un motiu poètic i, doncs, vital, contraposat potser a aquesta fosca que la poeta evoca com una extensió del cos, quan tot s'assembla massa a un sudari de mots: "Entre al llit com qui entra en una matriu estèril". Però el cos, això és un fet, també sabrà reaccionar, perquè per a la mort sempre és enjorn: 

 

"Pletòrics, els mugrons

evoquen l'avidesa

d'uns dits inèdits.

 

Ressuscitem"

  Sempre és tard és un llibre que, més enllà de l'eco de Vinyoli (del Vinyoli d'Ara que és tard) es planteja les grans preguntes tot proposant-hi respostes d'una simplicitat complexíssima: "L'amor no redimeix de la ferida/L'amor és la ferida". I encara: "Hom comença a morir quan tem que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa". 

  Hi ha un alè de metafísica beckettiana en aquestes pàgines dolgudes, que vénen a demostrar l'esplèndida maduresa creativa de Maria Josep Escrivà, quan ja es té l'edat de saber que el món no era cap resposta, però que s'ha d'haver après a fer-li les preguntes correctes.

  "L'únic lloc on mai no és tard és el poema". Amb aquesta sentència lapidària es clou aquest volum. A Antonio li hauria agradat. 

 

Joan Garí

Sabent que cal buscar-ho tot a terra

Títol: Cartes a Irina

Autor: Josep Lluís Abad

La Vilavella, 2020

Autoedició

Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que, fart de l'elitisme i el corralito de les editorials, ha decidit fer via: des de fa una anys s'autoedita, en versió exclusivament digital, els seus llibres.

  El que ens convoca ací, Cartes a Irina (podeu descarregar-lo ací), és un conjunt de textos en prosa escrits per un enigmàtic habitant de l'illa de Wrangel, a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis. Ací, l'enigmàtic corresponsal escriu a una no menys misteriosa Irina  99 cartes des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969. Sí: els Beatles eren a punt de separar-se i Irina seguia sense contestar cap missiva. Let it be...

  És Irina una dona, o només una propietat -lírica i líquida- de l'esperit? Cada lector haurà de dir-hi la seua. L'autor de les Cartes a Irina està sol enmig del silenci blanc de la vida i, com un farer, sempre és a punt d'entonar el seu soliloqui.

  Els moments de lirisme intens que brollen d'aquesta prosa epistolar són especialment intensos:

"Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola".

 

  El poeta ensenya a Irina les raons d'una moralitat domèstica però imprescindible i li parla de tot el diví i l'humà:

 

"L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més".

"T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres".

"Camine, mossegue una poma o llig un poema. No venc llibres, ni els expose més enllà dels quatre innocents i amics. Trie de qui o què vull pintar la vida".

  Cadascun d'aquests petits fragments podria ser un dels versicles que l'Amic li dedicava a l'Amat en el clàssic de Ramon Llull, aquell opuscle que Blanquerna havia de llegir quan s'havia convertit ja en un feliç ermità. També Irina és l'alter ego del poeta i, sobre la terra impol·luta i gebrada, aquest li dedica cada feliç plantació:

"T'escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l'he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l'aixada i els guants a les mans, espere sota l'ombra dels 60 anys del nyesprer que florisca de vida".

 

  Aquest darrer moment m'ha recordat un poema de Joan Margarit -Coneixement- que sempre m'ha emocionat, perquè la poesia que no emociona pot ser també vàlida, però sempre estarà coixa:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

"Aixecar els ulls a les estrelles/ sabent que cal buscar-ho tot a terra". No se m'ocorre cap definició millor d'aquestes melangioses Cartes a Irina. Seguim cavant.

 

Escriure sota confinament estricte

Títol: Diari de la plaga

Autor: Emili Piera

El Petit Editor

València, 2020

182 pàgines

 

 D'abril a maig, sota confinament estricte, cadascú va fer el que va poder. Els avesats a una certa vida d'interior, com els escriptors, vam assajar diverses formes de grafomania. Jo soc, però, dels qui van escriure poc: vaig preferir llegir. Van caure, religiosament, títols que esperaven una oportunitat àuria com aquesta: Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy (una delícia dinovesca que encara em fa llepar-me els dits), Em vaig casar amb un comunista, de Philip Roth (un dels pocs Roth que em quedava per llegir) i, com no, La pesta, d'Albert Camus, en homenatge al moment i la circumstància. 

  De La pesta em va  interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: "flexible i llisa com un animal". Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa "amics, coneguts i saludats" és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i "el gran animal" amb què el de Palafrugell metaforitza la mar ara el descobrisc primigèniament en La pesta.

  Emili Piera, que necessàriament ha de ser també planià (tot escriptor intel·ligent ho és), va aprofitar més que no jo el gran tancament. Sense pensar-s'ho dues vegades, va emprendre un dietari que comença el 13 de febrer (als xinesos cal fer-los cas de seguida i sempre) i acaba el 10 de juny. De precedents il·lustres no li'n faltaven: Tucídides, Lucreci, Defoe i, és clar, Camus. Escriure quan la plaga recorre, udolant, els carrers és una manera de sentir-se segur i, el que és més important, intentar comprendre el gran desgavell del món.

  Només algú amb els coneixements enciclopèdics de l'Emili i el seu agusat sentit de l'humor podia entendre que el que ens estava passant lligava la desesperació amb l'esperança en un sentit especialment irònic: "El virus -diu- és la versió techno-pop del Diluvi". I Noé, és clar, s'ha agafat uns dies lliures. 

  Com que durant la grip anomenada espanyola del 1918 va morir la germana de sa mare, Emili sap quin pa s'hi dona: també Pla començava El quadern gris amb una referència gloriosament pandèmica: "Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat", però no se sap que hi tinguera baixes íntimes. La ploma esmolada de Piera es fixa en tot i de tot trau conclusions pròpies, això és la plusvàlua (d'un escriptor):

  "Trobe repugnant la tradició política xinesa -escriu el 2-4-20-, però cal reconèixer el bon sentit de moltes de les seues iniciatives: inverteix en els cinc continents, presta amb interès, traça ponts i carreteres i construeix línies de ferrocarril i envia brigades de metges a Itàlia mentre, amb els papers invertits, EEUU sembla centrar-se a construir la Gran Muralla. La Gran Muralla, si ho sabran els xinesos, no va servir de res. La Línia Maginot, tampoc, però aleshores i ara, es faran rics alguns contractistes afins."

   Escrivint precisament un dietari l'autor s'adona que el món és "una màquina de generar correspondències" és a dir, exactament igual que un assaig. És per això que l'acaparament inicial de paper higiènic ("l'únic best-seller d'aquest temps de llibreries recloses") li recorda On the road, de Jack Kerouac, escrita en un rotllo d'aquesta mena (i que, sincerament, sempre m'ha paregut un rotllo stricto sensu). 

  Però Piera és un home d'ordre: "Jo crec en el mercat -confessa-: el mercat dels divendres". El confinament no elimina els bons aliments, però sí les bones companyies, i això fot. Tot el que s'hi assembla són una tribu de veïns sorollosos que posen a prova els nervis de la seua dona, però no els d'ell, alletat a les millors redaccions de l'ofici periodístic. 

  La lectura d'un llibre com aquest és especialment plaent per als tastaolletes professionals, perquè divaga, per exemple, sobre la màscara des de les civilitzacions precolombines fins Pierre Lamaître o sobre els llibres reveladors, de Dos anys de vacances de Jules Verne a Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell, la mena de títols que, llegits a l'edat adequada, ens lleven la bena dels ulls i ens deixen ser com som però més lúcids. 

  Al final, el propòsit de Diari de la plaga és simple: "espantar pardals sinistres, pensaments de fatalitat i presumptes conspiracions". I més encara: "aprendre jo i ajudar que altres en sàpiguen". I, al capdavall, "distraure el personal, petar una xarrada i riure".

  Objectiu acomplert!

Joan Garí

  

Nietzsche i Luis Mariano a la Indoxina

Títol: L'amor, la guerra i altres ocupacions

Autor: Joan Daniel Bezsonoff

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2020

179 pàgines

 

 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

  Com ja és habitual en l'autor nordcatalà, un estil poderós vehicula un argument situat en els anys anteriors a l'alliberament del Vietnam del Nord del jou francès, en 1954. Com diu un personatge del país, els indígenes només hi volien "que el Vietnam fos vietnamita", però encara haurien de passar molts anys (faltava la intervenció ianqui) perquè aquest propòsit s'acomplira. 

  Bezsonoff escriu les seues novel·les com qui dirigeix una comèdia lleugera. Tot hi té un aire exòtic, sensual, irònic i melangiós. Invariablement, els seus personatges senten alguna mena de nostàlgia per una pàtria perduda. En algun cas, una descripció passavolant ens fa pensar en el propi autor, com ara la del Serguei professor d'institut:

 

  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

  La prosa plàstica de Bezonoff és atapeïda, precisa i sempre llesta per a la ironia. El seu estil és afuat, tallant com un diamant, vehiculat en frases curtes i violentes:

" Quan el general Henri Navarre va arribar a l'aeroport de Tan on Nhat el dissabte 23 de maig del 1953, va semblar al habitants de Saigon que veien una guilla. En tenia la bellesa i l'astúcia"

  En les seues contalles sempre hi ha l'element rus i occità, i no hi falta Luis Mariano i els altres estimats cantants francesos. Tampoc enyorarem mai una bona història d'amor, que en aquest cas és la que protagonitzen Henry i Armance. No esperem, però, cap transsumpte de Love Story i altres merengues hollywoodenques:

  "Gomorritzar-la s'havia convertit en droga per a ell. Hi pensava tothora. Cada dia l'estimava més i li feia nosa abusar de la seua hospitalitat glútia"

 

  És impossible llegir Bezsonoff i no tindre el llapis preparat per subratllar a tort i a dret.  És un estilista fi i també hilarant, però al final de tot sempre queda aquesta sensació d'haver assistit en directe a un episodi d'algun paradís perdut. Si el conec bé, diria que podria afirmar d'ell mateix allò que aquell famós jugador de futbol va certificar: "He gastat els meus diners en alcohol, dones i cotxes. La resta ho he balafiat". I així passa la glòria del món...

Joan Garí

 

  

Vedi New York e poi mouri

 Títol: Els ullastres de Manhattan

Autor: Ponç Pons

Quaderns Crema

Barcelona, 2020

97 pàgines

Després d'un temps, m'han arribat noves de Ponç Pons, el meu estimat -i admirat- corresponsal menorquí. El correu m'ha fet avinent el volum Els ullastres de Manhattan, la peculiar crònica d'un viatge a Nova York que Ponç va fer en 2007. Estrafent un conegut refrany italià, som molts els qui hi pensem com un deure ineludible: "Vedi New York e poi muori". Els meus lectors saben bé que la meua vivència estatunitenca (mot lleig, però pràctic) va tindre lloc en 1990 i està contada en Història d'Amèrica (A contravent, 2011), aquella entranyable barreja de novel·la, dietari i llibre de viatges que em va editar l'amic i ara Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya Quim Torra. 

   La peripècia de Ponç Pons m'ha fet rememorar l'aventura americana en el que té de viatge iniciàtic i d'immersió en el fons cultural d'on tots hem begut i bevem. Però som cosmopolites amb arrels: quan som allà, pensem en el que hem deixat ací. Paraula de Pons:

  "Els viatges m'han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m'han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l'estil de vida menorquí.

  Viatjar m'ha ensenyat que som un jo social, que la torre important no és la d'ivori, sinó la de Montaigne, i que els instints i les passions humanes són els mateixos pertot"

  A Nova York, el menorquí aprèn a estimar realment la seua illa i Alaior, el seu poble de 8.000 habitants, s'aixeca de sobte com un tot poderós enfront dels 8 milions habitants de Manhattan, l'altra illa, i les oliveres bordes (ullastres) del país rivalitzen en magnificència amb els gratacels enlluernadors.

  A les nits intranquil·les de la Ciutat, el poeta materialitza un vell projecte: fer el seu propi Canto general de Menorca, una història de la petita illa en vers, que acompanya aquest dietari i ofereix un suggerent contrapunt èpicolíric. Enmig del brogit de l'imperi, retorna la vella divisa que ara es valora com cal: "Viure tranquil, sense presses, de forma humana i natural".

  L'home -el poeta- que diu (rectificant Ortega) "Jo sóc jo i la meva biblioteca", no pot evitar acarar-se, enmig de Manhattan, amb les cinquanta mil referències prèvies al viatge: Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, Digueu-ne son, de Henry Roth, i l'obra de tots els poetes hispànics que hi han recalat: Rubén Darío, J.R. Jiménez, García Lorca, Luis Cernuda, José Hierro... Sense oblidar-hi el viatge de Blai Bonet, tal com el rememorava jo mateix a Història d'Amèrica:

  "Blai Bonet, com Kafka, no va estar mai a Amèrica. També Kant escrivia guies de viatge de ciutats que no va visitar (i aquestes ciutats, i aquestes guies, són les imprescindibles). Blai Bonet va escriure un llibre que es deia Nova York mentre seguia meditant sobre la mort. El va publicar a l’any següent de la meua tornada. Sempre es torna massa prompte –és a dir, massa tard".

  Llegir Els ullastres de Manhattan és la petita delícia obra d'un poeta que, quan escriu prosa, ho fa amb gust i amb sentit de la frase i del ritme. Una divagació dietarística que acaba justificant i exemplificant aquella sentència de Sant Agustí: "El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina". 

  D'on la necessitat dels llibres, dels viatges i de les sentències.

Joan Garí

Per un relat de la cuina valenciana

Títol: Menjars i memòries del gust

Les arrels de la cuina valenciana

Autor: Jaume Fàbrega

Onada

Benicarló, 2020

251 pàgines 

 

  Molt poc després d'haver donat a conèixer Cuina i cultura del gust al País Valencià (Publicacions de la Universitat d'Alacant), l'infatigable Jaume Fàbrega ens ofereix ara el text amb què va guanyar el Quart Premi de Llibre Gastronòmic a Benicarló, Menjars i memòries del gust.

   Aquest nou volum, que es subtitula significativament Les arrels de la cuina valenciana, és de nou un cant a la gastronomia del nostre país, dut a terme no per un escriptor de cuina qualsevol, sinó pel gastrònom més qualificat dels Països Catalans i un dels més aguts connaisseurs de les pautes alimentàries de la Mediterrània (sense exageracions, la millor cuina del món). 

  Precisament la tesi de Fàbrega (difícil de rebatre) és que la cuina valenciana és un exemple paradigmàtic de l'alimentació mediterrània (això que alguns anomenen dieta, terme que el nostre autor no estima gens). Llibres com aquest fan molta falta, ja que el dèficit de relat de la nostra cuina ha provocat la seua precària internacionalització i la seua lluita desigual amb altres pautes gastronòmiques. Fàbrega exemplifica això amb un cas molt evident:

  "En la cuina valenciana -escriu- hi ha bons plats de bacallà, però cap que s'hagi projectat a nivell general com s'escau, per exemple, amb l'esqueixada de Catalunya -que també es menja de la Sénia cap avall, sota aquest nom o sota d'altres, com esgarradet- el bacallà al pìl-pil (que alguns prefereixen anomenar bacallà lligat) dels bascos, la brandada dels provençals, el baccalà alla vicentina dels italians o el bacalhau á Gomes de Sá de Portugal"

  Justament per lluitar, amb la modèstia que calga, contra aquesta absència de relat literari de la nostra cuina vaig escriure primer La memòria del sabor (3i4) i després El rebost perfecte (Onada). I he tingut la satisfacció que Jaume Fàbrega, en els dos llibres successius que esmente ací, haja reconegut la meua tasca: en Cuina i cultura del gust afirmava que La memòria del sabor és "la gran referència de la nostra literatura gastronòmica"; i en Menjars i memòries del gust, també a propòsit del volum que vaig dedicar a la meua cuina materna, rebla que "ja no ens fa enyorar tant Josep Pla". Sincerament agraït: comparar-lo amb l'autor de El que hem menjat és el major elogi per a un escriptor que haja triat el català com a vehicle literari!

  Més enllà de les valoracions i l'adjectivació, però, cal reconèixer que Fàbrega és un d'aquest escriptors que sap del que parla quan escriu (rara avis, desgraciadament!). La seua manera de presentar la cuina com una part fonamental de la cultura d'un país, combinant coneixements d'etimologia, d'antropologia, de literatura, de geografia i sobretot una nodrida experiència personal, fan dels seus llibres un tresor de saviesa que haurien de plaure no només els lectors gurmets, sinó qualsevol interessat en les raons d'identitat comuna de les terres de parla catalana.

  Per desgràcia, al País Valencià està perdent-se a marxes forçades tot un tresor de receptes tradicionals, que la gent jove ja redueix només, a tot estirar, a la típica paella dominical. Com aquells lectors que només llegeixen novel·les (i encara, tot just, novel·letes), molts valencians desconeixen l'olla de carabassa, l'arròs amb coliflor o la tortada d'ametla. I no saben el que es perden. Contra això -i a favor d'una de les millors tradicions alimentàries del món- cal bastir el relat de la nostra cuina. Comenceu per llegir aquest llibre, per exemple. I després, en el seu honor, fumeu-vos un bon havà!

Joan Garí

La postdata d'una epístola inexistent

Títol: L’eternitat enamorada
Autor: Josep Igual
Edicions 3i4
València, 2020
315 pàgines

  Josep Igual és un dietarista d’aquesta mena –rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amerat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.
  Amb aquest punt de partida literari, doncs, és obvi que els diaris d’Igual desprenen un encís poderós. Amb L’eternitat enamorada, subtitulat Notes d’un diari, 2016-2017, va guanyar l’últim premi Octubre. És agradable retrobar-hi les pautes i el (des)ordre poètic que ja vaig poder copsar en Quaderns deltaics (2009) i L’incert alberg (2016). Josep Igual hi abunda en una cosmovisió molt matèrica: és dietarista és com un jardiner (“La jardineria és la il·lusió de dominar una mica el que no podem dominar de cap manera. Quan falta el jardiner, la naturalesa recupera el que és seu”) i, per a la seua obra, li resulta més estimulant qualsevol saber pràctic que no els artificis retòrics a l’ús: “Saber empeltar. Res més clàssic –i qui sap si perdurable”.
  Un dietari, a més, és també un Llibre dels Morts, i per això aquest es fa eco sovint del decés de gent il·lustre (Leonard Cohen, Fidel Castro), però també d’il·lustres desconeguts. Cap obituari tan impactant, però, com el que l’autor dedica al seu gos, a qui el veterinari ha d’aplicar l’eutanàsia. Com en aquella frase cèlebre, atribuïda a tants (“Com més conec les persones més m’estime el meu gos”), el dietarista concentra tot el seu alè poètic evocant el mamífer que més companyia li ha fet en els últims temps i, d’aquesta manera, immortalitzant-lo.
  L’eternitat enamorada és també la crònica, finalment, de la deambulació atenta de Josep Igual entre Catalunya i València, ell que va nàixer al Maestrat però viu a les Terres de l’Ebre. Tot passant d’un costat a l’altre d’una frontera imaginària va resseguint el ventall de misèries, claudicacions i emergències culturals que constitueix la realitat de la cultura catalana. Sent a l’hora observador i protagonista dels fets, l’autor ens retrata i es retrata en el dia a dia, perfectament conscient que, com diu una de les seues sentències, “L’instant que salva el dia sol donar-se fora de guió”. Una magnífica postdata per a una epístola inexistent...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2020

Criatures perdudes de la vida

Títol: No sabràs el teu nom
Autor: Vicent Usó
Bromera
Alzira, 2020
163 pàgines

  Carmeta, del Mas de les Òlibes, està prenyada de Daniel. Ella parla de casar-s’hi, però els pares, horroritzats, la porten amb un capellà amic de la família perquè proveïsca una solució. El capellà utilitza constantment aquesta expressió, “solucionar el problema”, però no en dona més detalls. Mentrestant, va minant l’ànima de la xica: “Tant de temps d’escoltar una vegada i una altra que era el meu comportament indigne que havia dut la desgràcia a la família, i que ara l’havia de porgar per reconciliar-me amb Déu, van acabar per convéncer-me que, en efecte, jo era la culpable de tot, que si haguera sabut comportar-me com s’ha de comportar una dona honesta, una dona com cal, res d’allò no hauria passat”.
  A partir d’aquest inici, Vicent Usó basteix un relat que al·ludeix els xiquets robats durant el Franquisme (donats en adopció només nàixer d’amagat de les respectives mares) i ho fa jugant amb les veus narratives i els punts de vista. No debades Usó és l’autor de L’arquitectura de la ficció, un manual de tècniques literàries de què ja em vaig fer ressò en aquestes pàgines.
  Carmeta és internada en una casa del carrer Sedassers de València especialitzada a acollir fadrines embarassades, normalment de famílies “amb possibles”. Com no és el seu cas, la hi fan treballar. El que ve després podem imaginar-ho (però no ho desvelaré al lector amant d’un cert enjòlit). La peripècia de Carmeta, narrada en primera persona, té un aire inevitablement rodoredià. Altres veus, després, en prendran el relleu. A banda del que li van prendre a València, Carmeta ha tingut una filla, Balma. Un dia, mare i filla veuen a la tele un documental sobre xiquets robats (com a corol·lari de les singulars teories psiquiàtriques del sinistre doctor Vallejo-Nájera) i això les posa sobre la pista del que va passar tants anys enrere.
  Després, en un gir narratiu arriscat, compareix el propi autor en la narració, Vicent Usó. Pren les regnes del relat, en primera persona, i estira el fil fins el fill perdut, mentre en capítols alternats (“Les veus”) sentim el monòleg sincopat d’aquest.
  Usó du a terme, en aquesta novel·la, una recreació dels usos col·loquials de la llengua, sempre dins els límits de l’estàndard. Com el bon narrador que és, fa sentir les emocions a flor de pell dels personatges –com no podia ser altrament, donat el tema tractat-, que apareixen davant el lector com criatures perdudes de la vida, sotmeses a les arbitrarietats amargues del temps de canalles i d’infàmies que els ha tocat viure.

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-9-2020
 

El gran sedàs de la memòria

Títol: Els fantàstics setanta 1969-1974
Autor: Josep Piera
Institució Alfons el Magnànim
València, 2020
235 pàgines

  L’escriptor Josep Piera es troba ja en aquella edat en què la memòria ha deixat de ser un sistema d’organització del passat i ha esdevingut una part bategant del present. El memorialisme, en aquest sentit, és el projecte narratiu que hi té més sentit, per això Piera s’ha sentit en la necessitat d’evocar els seus anys d’aprenentatge a les acaballes del franquisme, entre 1969 i 1974.
  Els fantàstics setanta, així, esdevé la crònica d’un jo i un nosaltres que rebutjaven els models vigents (els models literaris, socials i polítics) i s’obrien a un món convuls d’influències de tot tipus. Després aquella colla seria anomenada la “Generació dels 70” i assajaria un formalisme refistolat com a reacció al realisme social de la dècada anterior.
  Eren els anys en què la ciutat de València vivia un somni (im)possible de modernitat, on criatures excessives com Amadeu Fabregat (que escarotaria el galliner amb Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc) exemplificaven les possibilitats de rebel·lió generacionals, abans de convertir-se en el ca cerber de Joan Lerma en la futura Ràdiotelevisió Valenciana.
  Piera projecta una mirada només un punt nostàlgica sobre els seus anys juvenils. La desorientació, llavors, era total: sexualment, idiomàticament i vitalment. Comença a escriure en castellà per falta de models. Els realistes de la generació anterior, com Vicent Andrés Estellés, no li serveixen. Viu una gran passió homosexual abans de comprometre’s amb Marifé, la bellesa andrògina de la qual sadolla completament el seu interès per ambdós sexes. La vida, de sobte, és un gran bol de iogurt natural que l’aprenent de poeta voldria apurar a grans cullerades. A poc a poc, va trobant viaranys per a construir un futur professional, literari i vivencial. Després d’uns primers llibres en castellà, se’n passa definitivament al català, i aquesta decisió li canvia la vida. I és ací on es clou la rememoració, al tall de la gran sotragada (la mort de Franco) que obriria de sobte tots els panys.
  Els fantàstics setanta, que revela un autor amb un estil literari ja perfectament madur, inclou també algunes reflexions actuals, com a contrapunt als records. Els alifacs de la vellesa mosseguen el poeta i la seua dona. El to, llavors, esdevé melangiós: “El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor”. Quan van ser joves, els del 70 van imaginar un món nou en un escenari regit per la raó d’Estat de totes les vellúries. El que va vindre després va decebre i exaltar a parts iguals. La memòria, ara, ho filtra tot convenientment.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-9-2020
 

Tornada ritual a la Taverna del Forn

  En un blog de llibres, té plenament sentit parlar de gastronomia. Fet i fet, sempre he pensat que la cuina i tot allò que l'envolta només és un gènere literari. Per això els bons restaurants es llegeixen com els bons llibres.
  A La Taverna del Forn, a Vilafranca (Els Ports), s'ha représ amb normalitat, després del confinament, la tasca sagrada d'alimentar el personal. En un temps tan dur com aquest, crec que hem de donar un suport especialment ferm als nostres restaurants, les nostres llibreries gustatives. El temple de Joan Forés, a més, fora dels circuits comercials habituals a la costa, fa una tasca heroica. Ja es compten per centenars -potser milers- els visitants que acudeixen i coneixen Vilafranca només per l'atracció que desperta aquest singular establiment, ubicat en un antic forn medieval amb activitat documentada en els últims set-cents anys.

  Posat que algú volguera conéixer aquest extrem de la comarca dels Ports, penetrar a través dels reclams organolèptics de la carta de la Taverna li suposaria un preàmbul magnífic a la descoberta d'un territori singular.
  Ja vaig glossar fa temps les qualitats de la seua cuina en un article a La Veu. Forés visitava regularment la llotja de Sant Carles de la Ràpita per proveir el restaurant amb peix i marisc fresc. Ara continua fent el mateix a la llotja del Grau de Castelló, però a més s'ha embarcat en un projecte que estem desitjant que comence a donar fruit: criar els seus propis animals. Ha començat amb dos bous d'una raça ben acreditada, l'Asturiana del Valle, que ja pasturen tranquils sota un cel pur amb una vida regalada. Això donarà una nova perspectiva als seus plats de carn i els seus comensals ho agrairem.
  Mentrimentres, Joan Forés segueix experimentant amb combinacions imaginatives, com un inenarrable sepionet de la punxa amb rossinyols, que conjumina el millor de la mar i de la muntanya. Al costat d'això, encara fruïm de clàssics com el seu polp cruixent amb parmentier de creïlla, una de les meues perdicions. Això darrer és un puré cremós de patata que deu el nom a Antoine Parmentier, un nutricionista i naturalista francés del segle XVIII que, en una època i un país -França-on la creïlla no es considerava comestible, va aconseguir canviar aquesta percepció (i sempre li hi estarem agraïts).
  On Forés resulta imbatible -i ho sap- és en els arrossos. Com vaig escriure en La Veu: "La varietat d’arròs preferida pel taverner és l’anomenada Argila, que Forés adquireix a un productor ecològic de Sueca. La característica d’aquesta gramínia és que en pocs minuts comença a desprendre midó, i això inunda de melositat natural la caldera. El comensal, ja en la primera cullerada, comprén ràpidament que s’hi ha operat el miracle de l’amalgama entre la substància de la galera i de la sèpia i les propietats purament vegetals d’un dels majors invents de la història de la humanitat, que els valencians convertim en una meravella quotidiana".I el qui diu galera i sépia diu també llagostins i tirabecs, per exemple.
  Tot això ve regat per un vi negre com el de Les foes, del celler del mateix nom de les Coves de Vinromà. Jo, però, hi enyore darrerament el Garum, un criança de dotze mesos gadità que es deposita amb una virulenta tendresa en la memòria.
  Descobrir la Taverna, doncs, és descobrir Vilafranca i descobrir Els Ports. Tot això per no oblidar el savi consell de Savarin: "El descobriment d'un nou plat és de més profit per a la humanitat que el descobriment d'una estrella". Amén.

Joan Garí

 

Els Ports, un lloc dins del món

Títol: La cuina dels Ports
Autors: L. Gargallo, G. Miró, S. Gargallo
[amb textos de Joan Garí, Manuel Milian, Violeta Tena, Mònica Segura, Mary Savage, Conxa Rodríguez,
Vicent Baydal i Víctor Amela]
Editorial Drassana
València, 2020
174 pàgines

La gastronomia, en el fons, és només una manera d’estar al món. No és difícil comprendre que la tan gloriejada dieta mediterrània va nàixer com una adaptació a unes condicions de vida que restringien la carn animal al que hi havia al corral, privilegiaven les hortalisses de l’horta amanosa circumdant i aprofitaven una piscifactoria barata i eloqüent (galeres, cavalles, sardines...). La costa, ubèrrima i amable, prodigava aquesta munificència que suara hem descobert privilegiada.
  A la muntanya, però, tot era un poc més difícil. No deixa de ser un cas de manual de justícia poètica que en poc menys d’una dècada de diferència la dieta mediterrània i l’arquitectura de la pedra en sec hagen estat declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La pedra dificulta l’agricultura, però afavoreix la mal·leabilitat de l’esperit. La Gran Muralla construïda en la comarca dels Ports és el resultat d’un esforç col·lectiu que testimonia la duresa de la vida allà on la mar és purament un vestigi arqueològic.
  Entaular-se a fruir de la cuina de muntanya és un exercici per a sibarites amb el cor de ferro i la pell permeable a tot de sensacions de duresa mineral i un fons de sabors pouats directament de la natura més feréstega. Una simple sopa es constitueix, a taula parada, en una sopa primordial que reconforta l’ànima i aviva els sentits. Per aquestes contrades en solen dir sopa de pastor, i té, en efecte, la consistència inexpugnable d’una matinada clara en una vall gebrada al caliu d’una foguera amb llenya odorant de carrasca.
  Les carns d’aquesta cuina són d’una excel·lència contrastada. El corder és saborós i exquisit, siga a la brasa o bé al forn, com a primer ingredient d’una llanda on l’acompanyen patates, cebes i alls, més alguna botifarra o llonganissa valeroses. L’allioli, després, emulsiona cada bocí amb una descàrrega de pura passió calòrica, no apta per a dispèptics ni urbanites desorientats. Pel que fa al porc, animal totèmic on n’hi haja, ja se sap que s’aprofita íntegrament, com els miracles d’un sant. Personalment tinc tendència a consumir-ne un producte que només he conegut en aquesta comarca, i que anomenen bolo. Es tracta d’una massa dura feta amb sang de porc i altres ingredients que es talla a llesques més o menys fines i es condimenta fregit. A mi m’agrada disposar aquestes llesques sobre un fons suau d’oli d’oliva verge extra, deixar-les un moment només al foc –perquè no perden esponjositat- i atacar-les després amb bona gana, embriagat pel seu perfum d’autenticitat emancipada.
  A Vilafranca tinc un hort de proporcions morigerades, produccions minses però vistes espectaculars. El que hi creix més vivaçment és el que no hi hem plantat: els cards. Al llibre La memòria del sabor, elogi de la meua cuina materna, vaig contar la seua entranyable història.
  De totes les plantes comestibles, potser el card siga una de les més humils. El card comú o herbacol (Cynara cardunculus) colonitza amb facilitat qualsevol tros de terra, per indòmit que siga, i de seguida llança enlaire la seua prodigiosa tija, coronada per un capítol floral molt semblant a la carxofa, però amb punxes dissuasives al voltant. Els estams d’aquest capítol punxegut de l’herbacol (anomenats en alguns llocs “flors de formatjar”) és el que s’utilitza per a modificar la textura de la llet i convertir-la en aquesta delícia de la cuina de muntanya que és la quallada.
  Al nostre hort de Vilafranca creix un d’aquests cards silvestres, orgullós i impertèrrit, tan al seu aire que sembla dir-nos “jo cresc al teu clos, però sóc lliure”. Es tracta d’un tros de terra petit, de mida molt humana, abocat tot ell al barranc de la Teuleria, una terrassa modesta oferta al sol i al vent. No té la seua terra les propietats ubèrrimes de la de Borriana, però és suficient per proporcionar, a l’estiu, el modest luxe d’un encisam acabat de collir a l’hora de dinar, algunes bajoques i tomates, patates –les patates saboroses del secà- carabassetes i algunes verdures més –fins i tot un roser no amb propietats profilàctiques, com els que es planten a les vinyes per avisar de possibles malalties vegetals, sinó purament i bellament estètiques.  L’herbacol ja hi era quan vam comprar la casa i l’hort. Desapareix a l’hivern, quan tot dorm i les plantes més dures s’oculten en la suspicàcia previsora de la vida subterrània. Després, quan vindrà el bon temps, reapareixerà, i tornarà a fer flor. D’aquesta peculiar planta ho aprofitem tot: el card, els estams per a la quallada i fins i tot la carxofa feréstega que s’oculta a dins de la capçana punxosa, que de vegades hem posat –Oh suprem sacrilegi!- a la paella.
  Després, per trobar altres joies comestibles del país, cal eixir de casa i del poble. A la muntanya trobarem una àmplia varietat de bolets; als boscos de la rodalia, les misterioses tòfones. Els Ports, amb l’Alt Palància, són el receptacle privilegiat d’aquest delicat fruit de la terra. Entre ambdues comarques n’abasten bona cosa de la producció mundial –poca broma.
  Jean-Anthelme Brillat-Savarin, el pare de tots els escriptors de cuina del nostre temps -autor d’una celebrada Physiologie du goût-, assegurava que les tòfones fan “més tendres a les dones i als hòmens més amables”. La incorrecció política de la frase la fa més fascinant, si cap. En El rebost perfecte, vaig rememorar la prehistòria del mercat d’aquest tubercle, ara gloriosament normalitzat.
  Les cerimònies de compra-venda de tòfones, als primers temps, eren d’una comicitat insuperable. Primer els felicíssims posseïdors de la joia comestible acudien a llocs com Casa Elías, a Morella, on el mercat s’arborava de manera semi-clandestina. Prompte van haver molts altres pobles on la tòfona canviava de mans, però mai a vista del públic. Tot succeïa amb una morositat molt secreta: tres o quatre parroquians penetraven en un bar, a punta de nit. Es demanaven les consumicions reglamentàries i deixaven passar el temps. Les hores s’escolaven amb parsimònia. Es feia la una del matí, les dues, les tres. De sobte, algú tancava amb un ràpid rapussó la persiana de l’establiment i els parroquians silenciosos, amb una punta de cigarret a la boca, feien aparèixer-hi com per art d’encanteri un grapat de tòfones embolicades en paper, i de seguida les taules s’omplien de bitllets de banc, alguns nous, la majoria perfectament rebregats. La compra-venda hi tenia lloc en un obrir i tancar d’ulls…
  Savarin va resumir la seua experiència en una frase molt famosa i mil vegades citada: “Dis moi ce que tu manges, je te dirai qui tu es”. La gent dels Ports té una manera de ser molt peculiar: m’agrada. És el producte, sense dubte, d’una alimentació tel·lúrica, innegociable, densa i matèrica. Dins del rebost perfecte constituït per les comarques de Castelló (que inclou mar, horta i muntanya en una gradació acumulativament imprescindible), Els Ports ocupen el lloc d’honor que, en el nostre ànim, sempre han tingut i tindran.

Joan Garí [text del llibre]

El nàufrag feliç

Títol: Robinson Crusoe
Autor: Daniel Defoe
Bernat Metge Universal
Barcelona, 2020
Trad. d'Esther Tallada
359 pàgines

  Rellegir els llibres que t'han impactat en la infància i l'adolescència sempre té un punt de risc agosarat. Aquell Robinson dels meus pocs anys era una edició abreujada, amb il·lustracions. La història era colpidora, excitant, extravagant i fascinadora. Per a un monyicot addicte a les novel·les d'aventures (Verne, Salgari), l'epopeia del nàufrag senyor i emperador únic de la seua illa havia de deixar necessàriament marques al fuselatge. Després van passar els anys. Un dia va arribar a casa, la nova traducció de la novel·la (minuciosa i reexida, la tasca d'Esther Tallada) a la col·lecció Bernat Metge Universal. La lectura d'aquest text m'ha deparat sorpreses agradables i m'ha reafirmat -cosa rara!- en l'emoció que em va deparar aquell primer relat infantil. Trenta o trenta-cinc anys després dels fets, el nou Robinson no m'ha decebut. I això ja és una gran victòria.
  Se sol considerar el text de Defoe (un grafòman inconsolable i un ciutadà de got i ganivet) un dels moments fundacionals de la literatura anglesa contemporània. Crusoe, ras i curt, és el Quixot dels anglesos, el seu Tirant, la seua Madame Bovary. Albert Sánchez Piñol ho explica molt bé al pròleg de l'edició. No és que l'aventura de Robinson siga modèlica en els vessants diguem-ne socials: la seua és una mirada colonitzadora, jeràrquica i esclavista. Però el que el lector hi veu, indefectiblement, és el relat d'un tipus corrent que, amb la sola ajuda de les seues mans, repta el destí a un torcebraç i n'ix indemne. Hi sura el millor de les novel·les d'aventures de tots els temps: la capacitat de fer somiar, l'excitació d'una empatia solidària, la suspensió de tota credulitat en favor d'una epopeia excitant i magnífica.
  A Sánchez Piñol li fa gràcia que el nàufrag s'escarrasse a construir-se una cadira de fusta. Una cadira en una illa on pots seure on vulgues? La capacitat de la metàfora es dispara en el que té de tendre engendre civilitzatori, de demostració d'una actitud vital. Robinson és un home i, com a tal, ha de seure en una andròmina apropiada, ni que no puga construir-la bé. L'actitud (és a dir, l'estil) és l'home, i no hi ha res més a dir.
  El que m'ha sorprés en aquesta nova lectura és el llarg pròleg i el llarg epíleg de l'odissea del naufragi estricte. Defoe s'estén en diverses peripècies abans i després de la vida en l'illa deserta: en el meu text juvenil tot això no apareixia, perquè els seues factors degueren considerar -amb bon criteri- que el que tenia força i interessaria els lectors era el naufragi i la vida en l'illa. No sé si està de moda explicar que, a la majoria de les novel·les llargues, els sobra una bona quantitat de pàgines, però ho pensava fa molts anys i ho continue pensant...
   Igonore què passava pel cap de l'autor quan va crear la seua narració. Com totes les obres mestres, segurament va ser filla de la casualitat. D'una manera o altra, però, va infantar un relat universal, intemporal i indeleble. Amb un missatge thoreaunià avant la lettre, una moralitat explícita: "Era ara que començava a veure clarament -diu el narrador- fins a quin punt la vida que portava en aquella illa era molt més feliç, a pesar de les tristes circumstàncies en què em trobava, que no pas la vida de depravació, detestable i execrable que havia portat en el passat".
  El nàufrag feliç, el solitari al seu bosc (Walden), l'últim i l'únic ésser humà a la vista... Una contalla fundacional que, tres segles després, no ha deixat -ni deixarà- d'enlluernar-nos.

Joan Garí

Una primerenca obra mestra

Títol: Bon dia, tristesa
Autora: Françoise Sagan
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de J.M. Pinto
181 pàgines

 El talent és un material inaprehensible. N’hi ha que en té i n’hi ha que no en té. Françoise Quorez (1935-2004), més coneguda pel pseudònim de Françoise Sagan, en tenia i molt. Als 18 anys va infantar una novel·la lluminosa, entremaliada i espirituosa, Bonjour tristesse, que l’editorial Viena ens forneix ara, dins la col·lecció Petits plaers, en la traducció sempre impecable del proustià Josep Maria Pinto. La connexió amb l’autor de A la recerca del temps perdut hi és immediata, certament. Quorez va elegir el seu nom de ploma a partir d’un personatge de Proust, però de la Recerca només va escollir, més enllà d’això, cert esperit charmant i bombollejant, una certa alegria frívola d’estar viu, amb el seu punt correctiu d’amargor.
  La novel·la està narrada per la jove adolescent Cécile, que passa les vacances estivals amb el seu pare a la costa mediterrània. El pare és un seductor nat, un col·leccionista d’amants que no destorben Cécile, ocupada amb els seus flirtejos amb Cyril, un jove mariner que li té el cor robat. Molt aviat, però, un element pertorbador vindrà a trencar aquest fràgil equilibri: Anne, una antiga amiga de la família, es planta de sobte enmig de la seua vida regalada i fa trontollar les seues mesures dionisíaques. Anne no tardarà a substituir Elsa, l’amant actual del pare, al cor d’aquest, i això esvera Cécile. La filla no està disposada a tolerar que la possessiva i ordenada Anne trastoque el sistema de vida –hedonista i despreocupat- que ha imperat a la casa durant aquell estiu màgic. És llavors quan Cécile traça un pla maquiavèl·lic –on participaran Cyril i Elsa- per intentar separar el seu pare de les urpes harmonioses d’Anne. Però les coses no aniran com ella s’imaginava...
  Aquest relat deliciós, una autèntica obra mestra en el seu gènere, ve precedit per un poema de Paul Éluard, que el bateja. El poema fa així: “Adeu tristesa/Hola tristesa./Estàs inscrita en les línies del sostre/Estàs inscrita en els ulls que estimo/No ets ben bé la misèria/Perquè els llavis més pobres et denuncien/Amb un somriure (...)”.
  Acollida amb escàndol per la societat literària francesa de l’època (1954), per mor de la sinceritat sensual de la Sagan, Otto Preminger en va fer una versió cinematogràfica en 1958, amb Deborah Kerr en el paper d’Anne, David Niven en el del pare i l’enigmàtica i malaguanyada Jean Seberg en el de Cécile. La gràcia transgressora de la novel·la, però, es queda en la seua literalitat, un puixant i superb monument de paraules autènticament inoblidable.

Joan Garí

Publicat en Ara, 13-6-2020
 

Torna el vell huracà

Quasi al mateix temps que donava a conéixer les cançons del seu primer disc, Psicopompa (una mirada fresca i original a algunes patums filosòfiques, entre altres temes), la polifacètica Aina Monferrer Palmer veia com la Institució Alfons el Magnànim li publicava l’extracte essencial de la seua tesi doctoral sobre Estellés. El llibre es titula Vicent Andrés Estellés i la literatura a l’aula. Anàlisi de l’estil i propostes didàctiques, i és un formidable aplec de múltiples incitacions per als amants dels versos del millor poeta valencià del segle XX.

  Molt en la línia actual, per a dur a terme la seua investigació Aina Monferrer ha digitalitzat 129 llibres de poemes de l’autor, amb un total de 429.000 paraules inventariades. Sobre aquest corpus  ha fet servir un programari concret: el Word Smith Tools i el paquet d’eines de l’IVITRA (Institut Virtual de la Traducció) de la Universitat d’Alacant. Això li ha permés una cerca en detall del tipus de lèxic preferit pel poeta, amb resultats concrets com ara que Estellés utilitza, als seus versos, 276 noms propis diferents. En el capítol dels topònims, és interessant constatar que, mentre el nom del seu poble de naixement –Burjassot- hi apareix 57 vegades, València ho fa 231. No és d’estranyar això: Estellés va ser un enamorat de la capital d’aquest país, allà on va desenvolupar la seua carrera de periodista i on va viure fins la seua mort l’any 1993. La mirada encisada que projecta sobre els barris i els carrers de València en un volum com Llibre de meravelles evidencia l’especial relació que va mantindre amb la seua ciutat d’adopció. El topònim Borriana, per cert, apareix 14 vegades als versos d’Estellés, reflex sense dubte del feeling que va experimentar també –com ja va explicar Josep Palomero al número 218 del Buris-ana, de novembre del 2013- amb el nostre poble.

Amor i jo

  Fa uns anys es va realitzar un estudi informàtic sobre el lèxic dels versos d’Ausiàs March, el gran poeta del Segle d’Or. El resultat va ser que els dos termes que més hi abundaven eren “amor” i “jo”. No crec que aquest parell de vocables flamígers siguen tampoc estranys als versicles estellesians. Al capdavall, entre Estellés i March hi ha una complicitat que supera tota distància temporal, com Aina remarca molt bé al seu estudi. Buscant un predecessor digne, Estellés no podia trobar-lo en la depauperada lírica posterior al Renaixement, així que és lògic que es remuntara a la deu dels grans clàssics.
  El volum de què m’ocupe conté també una detallada “explotació didàctica” dels llibres estellesians, cosa que sense dubte resultarà de gran utilitat als centres escolars.
  Al final, la col·loquialitat d’Estellés (el que Fuster anomenava “poesia balzaquiana” o que va fer exclamar Josep Pla que el de Burjassot era “un prosista que escrivia en vers”) no ha pogut ocultar l’enorme energia lírica dels seus poemes. El poble valencià ha correspost el seu amor convertint-lo en el seu poeta nacional i per això retorna sempre, cada any, com un vell huracà.

Joan Garí

Publicat a la revista Buris-ana, núm. 231

El mar -i el mal- no s'acaben mai

Títol: Petó ferotge
Autor: Roberto Saviano
Anagrama
Barcelona, 2020
Trad. de Pau Vidal
419 pàgines

  El Maraja està trist perquè el Dentola ha mort el seu germà Christian. Sembla, sí, un episodi de The Sopranos, però és només un breu miratge. El Maraja té 18 anys i és un dels capos de la nova camorra napolitana. Ara el crim organitzat, al sud d’Itàlia, està en mans d’adolescents sense escrúpols que han vist El padrí, Narcos i Joc de trons, i que juguen a Call of Duty. Volen ser Al Pacino, Pablo Escobar o la Mare dels Dracs i arriben a la vida com cadells de gossos de combat abocats al mugró de sa mare. Escriu Saviano: “El criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare- que prova de mastegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent”.
  Petó ferotge és la continuació de La banda dels nanos, que també ens va oferir Anagrama. Roberto Saviano hi demostra un profund coneixement dels baixos fons napolitans, i la raó més concreta per la qual viu amb escorta des del 2006. El Briató, l’Elefant, el Lollipop, el Pixafluixa, el Dron, el Melindro.... tots obeeixen el Maraja, malnom de Nicolas Fiorillo, que comanda la seua barca (banda, en l’argot camorrista) amb mà de ferro. El superior del Maraja és l’Arcàngel i el seu enemic més acarnissat és el Gatarro. La novel·la es va detenint en les peripècies d’aquesta lluita pel control del territori, una contesa sanguinària on el preu a pagar sempre és la vida.
  Un dels pocs episodis d’aquesta lluita a mort que transcorre fora de Nàpols és el viatge que la banda fa a Milà per encarregar-se del Tigretó, un home del Gatarro. El contacte amb el nord pròsper i febril fa reflexionar el Maraja, però sempre a favor seu: “En Nicolas observava la gent. Ho havia de valorar tot. Quant guanyes? Quant vals? Qui estàs pagant? Tot tenia un valor que es podia calcular. Tot. Clavava els ulls damunt de la gent, de les coses, mirava com es deien les botigues, les marques dels cotxes. Quant guanya aquell empleat? Quant val la botiga on treballa? Quant els paguen al mes? Tenen hipoteca? Els fan el salt? Amb aquelles mans quina feina fan? Per a ell tot es reduïa a una classificació de diners i de poder”.
  No esperem al llarg d’aquestes pàgines, però, molts moments retòrics ni descriptius. La redacció és febrosenca, plena de diàlegs, amb una acció frenètica. D’alguna manera, ja hi està prevista la futura conversió a un llenguatge audiovisual, les celebrades sèries que adapten tots els títols de Saviano. També cal remarcar, en aquest sentit, la tasca del traductor, Pau Vidal, que s’ha esforçat per tornar versemblant en català dialectal el napolità que parlen els personatges de la novel·la.
  El Maraja només s’humanitza, a ulls del lector, quan la seua xicota, la Letizia, li anuncia que serà pare. Quan una periodista de la tele li fa una entrevista, tanmateix, no s’està de mostrar-hi el seu costat més cínic i bandoler. La reportera li pregunta si té algun escrúpol per estar a l’altre costat de la llei. El Maraja contesta: “Legal vol dir que t’ho pots permetre i il·legal vol dir que no. Ets il·legal fins que no et pots comprar la legalitat”. Sembla el vell codi de la Cosa Nostra, de la famiglia, però aquests cadells han vingut per substituir als vells capitostos, que no han sabut veure que se’ls passava l’arròs.
  Nicolas Fiorillo sap que el seu regnat serà breu, però intens. Tot com viure dins una tempesta perfecta. Quan escampe, ja no hi haurà barca, però mar sí. El mar –i el mal- no s’acaben mai...

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-5-2019

Una lliçó sobre l'ànima humana

Títol: Dos amics
Autor: Ivan Turguénev
Viena
Barcelona, 2020
 Trad. de Jaume Creus
132 pàgines

  Dins l’oceà inacabable de la literatura russa del segle XIX, hi ha espècies desconegudes –almenys per a mi- que de tant en tant omplen les xarxes. Una criatura abissal que ha vingut a regalar-me el temps de lectura és el relat Dos amics d’Ivan Turguénev, el rival de Tolstoi admirat per Flaubert i Henry James.
  Els dos amics a què fa referència el títol són Boris Andréïtx Viazovnín i Piotr Vassílitx Krupitsin. El primer retorna, als vint-i-sis anys, a la seua casa pairal del centre de Rússia, abandonant una grisa ocupació en l’Administració de l’Estat. Allí coneix Krupitsin i hi fa amistat. Són dues persones molt diferents: Viazovnín ha tingut una educació exquisida, parla diverses llengües i és de totes totes un home cultivat. Krupitsin, al seu torn, és de modals poc refinats, té escassa cura de la seua vestimenta i en general és molt més rústic que el seu nou amic. Però la complicitat els ha unit i, a partir d’ací, Krupitsin s’agafa com una cosa personal trobar una dona que encamine Viazovnín per la senda d’un bon matrimoni.
  Comença llavors un peregrinatge dels dos col·legues per les cases de la regió on hi ha jovenetes que, al parer de Krupitsin, reunisquen les condicions adients al seu pla. La primera candidata serà una jove viuda, Sofia Kiríl·lovna, definida pel narrador com pertanyent “a aquella mena de dones que els galantejadors anomenen falaguerament expertes; els marits, harpies, i els vells concos, espavilades”. Viazovnín es veu ràpidament sobrepassat per l’excés de desimboltura de la viuda, així que proposa deixar-ho córrer.
  La segona visita els porta a la llar de dues germanes, filles d’un coronel retirat. Una es diu Pelagueia i l’altra Emeréntsia i no poden ser més diferents: Emeréntsia és expansiva i alegre, mentre que Pelagueia és tímida i reservada. Cap de les dues fa el pes a Boris Andréïtx, que novament es retira a la seua caserna d’hivern.
  Finalment hi ha una tercera expedició, que els fa recalar a casa de la Vérotxka Barsukova, una dona discreta i senzilla que capta l’atenció de Viazovnín. En aquest cas, però, és Krupitsin qui desaconsella la nova candidata al seu amic, a qui jutja massa cultivat per casar bé amb Vérotxka. Però la decisió de Viazovnín ja està presa i els esdeveniments posteriors portaran els dos companyons a situacions vitals extremes que no havien imaginat.
  Destre en la introspecció psicològica i posseïdor d’un estil clar i elàstic, Turguénev ens hi dona una lliçó de busseig dins l’ànima humana i les més íntimes contradiccions dels homes i les dones.

Joan Garí

Publicat en Ara, 2-5-2020

Sense aixopluc en la tempesta

Títol: L’Anticrist
Autor: Joseph Roth
Adesiara
Martorell, 2020

Trad. de Pilar Estelrich
190 pàgines

  La fugida interminable de Joseph Roth des de la seua Galítsia natal fins a les profunditats etíliques d’ell mateix de vegades es concretava en novel·les que ara són de culte, i de vegades ho feia en textos més inclassificables, com sense dubte és L’Anticrist. Pilar Estelrich, traductora de l’obra i especialista en Roth, explica molt bé en la introducció les contradiccions de l’autor respecte a la seua condició jueva. Tanmateix, no va renegar mai dels seus orígens i precisament L’Anticrist és una mostra ferma i contundent de la seua pregona pulsió antiracista: “Déu –hi escriu- va crear l’ésser humà a semblança seva. Per tant hom l’ofèn quan fa befa del nas corbat del jueu, els ulls oblics del mongol, la boca grossa del negre, o quan els desqualifica. Com que tots són éssers humans, en el rostre excels i insondable de Déu s’hi ha de retrobar per força cada tret característic i cada coloració específica de cadascuna de les races humanes”.
  Però l’Europa dels anys 30 (el volum que ens ocupa es publica a Amsterdam en 1934) no és precisament propícia a abrandades proclames d’amor universal. Forces inquietants s’hi abraonen i es preparen per sumir el món en una convulsió definitiva. El que Roth identifica amb la figura de l’Anticrist és una hidra que en cada país pren una configuració diferent. Si a Alemanya l’antisemitisme ho envaeix tot, a la Unió Soviètica, per exemple, el narrador comprova els efectes d’aplicar al peu de la lletra una vella consigna marxista: “La religió és l’opi del poble”. Segons ell aquesta és “una frase fal·laç i estúpida”, i la divisa connexa “La cultura és poder” no la millora.
  Però tampoc a l’altre costat de l’Atlàntic, a l’autoproclamat País de la Llibertat, les coses funcionen millor. “La llibertat –reflexiona Roth- es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada”. El narrador troba l’alè de l’Anticrist en un lloc singularment mefistofèl·lic: Hollywood, “allà on les persones són els dobles de les seves pròpies ombres”. Proposa, doncs, reescriure l’etimologia del lloc, i l’anomena Hölle-Wut, en alemany, “la fúria de l’infern”.
  No hi ha lloc on escapar, doncs. També entre els seus –els jueus- nia l’Anticrist, que és ubic i totpoderós, ecumènic i globalitzant. On refugiar-se, doncs? Cap a les profunditats d’un mateix -és l’única via- fins tocar fons i contemplar la vida allunyant-se con un vaixell del port. I a això es dedicarà un Roth desesperançat després d’aquesta obra, amb l’alcohol com a únic excipient d’una medecina tan irrevocablement definitiva.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-4-2020