Títol: El retorn de Voltaire
Autor: Martí Domínguez
Edicions Destino, 2007
231 pàgines
Continuant amb el seu programa de divulgació de les grans figures de la cultura europea, Martí Domínguez ha mamprés El retorn de Voltaire amb el mateix propòsit didàctic que el féu acostar-se primer a Buffon i després a Goethe. Dir-ne “novel•la” seria potser excessiu, de no ser perquè el terme és en si un calaix de sastre i sempre ens quedarà el recurs d’un complement oportunament esclaridor. “Novel•la d’idees”, en efecte, em sembla una etiqueta molt més adequada, perquè el que hi basteix l’autor és una mena de teatre –una successió d’escenes dialogades- que obliga els personatges a despullar-se ideològicament, a servir-nos nu i lluent el seu pensament com ho haurien fet en un d’aquells salons prerevolucionaris a què Martí –i jo mateix- haguera estat encantat d’assistir.
El que no cal buscar en El retorn de Voltaire és una narració “històrica” convencional, d’acord amb la moda dels darrers anys. No crec que això interesse massa l’autor. Naturalment, no ha fet un assaig –és a dir, una obra purament especulativa-, i per això s’ha preocupat de vestir amb versemblança els seus personatges. L’essencial, però, no és el decorat, ni l’articulació dels fets. L’essencial és la discussió d’idees. L’essencial, també en un primer pla, és l’estil: un lèxic ric, un cromatisme vivaç, una frase feliç i molsuda. Domínguez escriu com qui dibuixa, i això es nota en una prosa feta d’addicions, d’acumulació d’adjectius com si es tractara de successives capes de colors.
L’excusa de tot plegat és l’últim viatge que Voltaire realitza a París, al febrer del 1778, després del llarg exili a Ferney. Al final de la seua vida, el gran escriptor desitja tastar alguna engruna més de la glòria del passat, i l’ocasió li la proporcionarà l’estrena de l’obra teatral Irene. Mentre espera aquest moment, mantindrà diferents encontres (Franklin, Diderot, Houdon). Aquestes col•lisions dialògiques les aprofita Martí Domínguez per a posar en el tub d’assaig estilístic les obsessions del Voltaire crepuscular. Entre aquestes, n’hi ha una de ben curiosa: la por a morir sent qualificat d’ateu i, per tant, sense dret a una sepultura cristiana.
La cosa té la seua gràcia, perquè ens ha arribat, de l’autor de les Cartes filosòfiques, una sòlida fama de menjacapellans. En realitat, el Voltaire del 78, a un pas de la tomba, només desitja un nínxol homologat en un cementeri catòlic. És una idea que l’arriba a obsedir. Al capdavall, fins i tot Montesquieu es va confessar abans de morir. Voltaire hi temptejà una solució de compromís, però no tingué sort. Els seus intents de declarar-se en pau amb l’Església –i per escrit- foren contemplats amb suspicàcia pels sequaços de Crist. Com ens recorda Domínguez, la seua tomba seria profanada diverses vegades i el seu esquelet acabaria amb el temps soterrat en calç viva als afores de París, acomplint-s’hi així la seua més penosa temença.
Dèsset anys abans de la mort del gran home, un conegut seu, el baró Paul Thiry d’Holbach, havia publicat el deliciós pamflet Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (El cristianisme sense vels, PUV). Holbach, que sabia el pa que s’hi donava, publicà inicialment el llibre sota pseudònim, i aprofità per plantar-hi algunes veritats adustes. Una d’elles degué agradar el propi Voltaire: “Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones il•lustrades són sempre amigues del repòs”.
Voltaire, finalment, només volia reposar en pau –i en glòria. Però París –i el món- es preparaven per al gran trasbals. I això era també cosa seua.
El Temps, núm. 1.190
