Al servei de Sa Majestat

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Edicions 62
Barcelona, 2013
Trad. de Marc Rubió
383 pàgines

  John le Carré (Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Call for the Dead (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l’espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia –com s’ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i al·legals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.
  Una veritat delicada, en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l’anatomia –necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d’assistir d’etiqueta a una festa amb un micròfon a l’orella mentre es xarrupa educadament un martini. Després, és clar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King’s English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com el Toby Bell, en un “A parir panteres tota aquesta merda dels collons!”. I el motor de l’acció començarà a funcionar.
  Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d’Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació –“Vida salvatge”- al penyal de Gibraltar. Bell no n’és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.
  El relat s’insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la guerra freda acabés fa molts anys, però l’Estat encara té les seues raons immorals i el Ministeri d’Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. Le Carré era l’home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l’os que sense dubte és. Tot s’hi podria resumir amb la coneguda màxima de La Rochefoucauld “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatitu.
  No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se  -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l’altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que, el servei a Sa Majestat, no pot exigir l’abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d’una ajornada història d’amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s’haja fet pública.
  En el fons, l’estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s’adiu estrayament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d’Estat es lluita malament i no s’acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Joan Garí

 Publicat al diari Ara, 26-10-13

El llibre visual de la crisi

Títol: El último mono
Autor: Xipell
Onada Edicions
Benicarló, 96 pàgines

  L'amic i dibuixant Xipell, autor habitual a les pàgines del periòdic Levante (sobretot en l'edició de Castelló), acaba de publicar un recull d'acudits gràfics molt interessant. Ve a sumar-se, el nou volum, a una llarga sèrie de títols on Joan Montañés ha anat replegant tot allò que corria perill de perdre's en la lectura apressada d'un diari. En aquesta ocasió, però, Xipell ens sorprén amb una línia inèdita, dibuixos més abstractes (que, en alguna mesura, recorden els d'El Roto), i un contingut conceptual allunyat de la peripècia política local i elevable al debat genèric de les idees. Supose que és això el que ha fet pensar a l'autor que tot plegat mereixia ser donat a conéixer al gran públic.
  El propi Montañés Xipell (ja que aquests són el seu primer i segon cognoms) explica al pròleg del llibre que l'al·lusió als micos obeeix al "procés involucionista" que estem vivint. En qualsevol moment, en efecte, esperaríem trobar l'estàtua de la Llibertat destrossada en una platja vulgar, com en aquell film llegendari on Charlton Heston era un astronauta envoltat de ximpanzés. Segons Xipell, les seues imatges tenen més a veure amb les pintures rupestres que amb les emoticones. Tot ens bolca cap al passat, doncs -cap a  un passat mitològic- i és que el resultat del que s'ha vingut anomenant "crisi econòmica" potser no és res més un vast retrocés cap a zones d'humanitat que crèiem haver superat amb l'invent de la penicilina i l'hamburguesa de vedella.

  La Història ha canviat. Ara el drac de Sant Jordi està fabricat a la Xina, el president dels Estats Units és negre però sa casa continua sent blanca, l'autèntica revolució cultural és el "Tot a cent", la Marca España més acreditada és el bou de Soborne (i ja no Osborne), els pobres són tots de classe mitjana i el genuí mur de les lamentacions no pot ser altre que Wall Street. Això és el que ens proposa Xipell amb una textura gairebé aforística, on un text colpidor i inapel·lable s'acompanya amb uns traços vigorosos en blanc i negre, elementals, cantelluts, volgudament rudimentaris. Es diria que el dibuixant no vol que el dibuix interferisca en la lectura del missatge "filosòfic" de l'acudit. Es vol la màxima concentració, la màxima atenció per a un text inapel·lable.
  Per a poder editar aquest llibre, Xipell ha acudit a la plataforma Verkami, com ja va fer també l'editorial 3i4 en el meu cas amb Viatge pel meu país. És un sistema útil, ben pensat, un gran invent. Ha permés que ara els lectors puguen fruir d'un llibre d'acudits gràfics que sentarà un precedent, per la seua qualitat innegable i per la manera que té d'abordar els grans dilemes contemporanis. Senyors de la Crisi, ací tenen, per fi, el seu llibre.

Joan Garí

La imitació de la vida quotidiana

Títol: El dia de l’incident
Autor: Isidre Grau
Editorial Meteora
Barcelona, 2013
187 pàgines

  Explicaré, d’entrada, que sóc una mica especial a l’hora de posar-me a llegir contes. Sempre he pensat que un relat curt és un delicat mecanisme de rellotgeria que respon a unes lleis implacablement exigents, la conculcació de les quals fa naufragar sense remissió els millors propòsits. Hi passa, un poc, com amb l’aforisme. L’aforisme –l’ària de la literatura- es resol satisfactòriament amb uns pocs elements i la brevetat –la concisió extrema- sol ser l’excipient necessari de tot plegat.
 No he connectat amb els contes d’Isidre Grau i crec que seria deshonest si ho ocultara. Els seus relats no són de la mena que a mi m’agraden. Naturalment, això només és una opinió, però em paguen per expressar-la –i, els meus fills, bé han de menjar. Per al meu gust, concretament, als contes d’Isidre Grau manca intensitat expressiva –els llasta una verborrea innecessària. També diré, però, que això es podria formular de manera que resultara més afalagador per a l’autor. Cabria assegurar, des d’un altre punt de vista, que Grau té molta habilitat per a replegar el llenguatge col·loquial i que excel·leix, per exemple, imitant el registre verbal de les dones madures amb molta vida viscuda, com en “Ella va dir no” i “Viure sola”. La seua narrativa breu, així, es resol en una imitació de la vida quotidiana en el que aquesta té d’inesgotable, de proteica, de vacil·lant.
  Els personatges de El dia de l’incident són homes i dones madures, si no velles, que posen la vida a la taula de dissecció. La manera de narrar revela un autor amb un ofici prou exercitat, com per exemple en “El mestre de dibuix”, on un treballador de banca prejubilat decideix dedicar-se a la seua autèntica vocació, que és la pintura; el retrobament amb el fill del seu antic professor dóna peu al narrador per a evocar la figura d’aquest, antic oficial de l’exèrcit republicà. Segons Grau, “encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror”. El lector haurà de decidir si aquesta claror li resulta suficientment intensa.

Joan Garí

Publicat al diari Ara, 12-10-13