El relleu de la memòria

Títol: Me llamaba Pikolo
Autors: Jean Samuel/Jean-Marc Dreyfus
Plataforma Editorial
Barcelona, 2009
Trad. d'Horacio Vázquez-Rial
192 pàgines

   En la literatura de l'Holocaust no acabes mai de llegir-ho tot. Quan creus que ja has accedit als testimonis essencials, de sobte es dóna a conéixer un nou text, una nova visió, una darrera acta notarial. Això és el que m'ha passat en relació a un autor tan conegut com Primo Levi. Ja fa anys que es va publicar el llibre de Paul Steinberg Croniques d'ailleurs, on aquest jueu alemany de Berlín (mort a París el 1999), a qui Levi anomena Henri en Si això és un home i en traça un retrat no massa afalagador, explica la seua versió dels esdeveniments a Auschwitz.
  Doncs bé, ara és un altre dels companys de Levi en l'infern polonés, Jean Samuel -Pikolo en les memòries de l'italià- qui ens ha llegat, abans de morir (l'any 2010), el complement exacte de l'inoblidable relat de Levi. La seua és una experiència molt comuna entre els supervivents de la Shoa. Durant 36 anys, després dels fets, va guardar silenci. Amb ocasió d'un lernen (curs de reflexió), però, es va posar a rememorar tot el que havia atresorat, en dolor i memòria, en gairebé quatre dècades de mutisme. Un altre fet decisiu en el desencadenant d'aquesta verbalització pública va ser el suïcidi de Primo Levi, l'any 1987. D'alguna manera, Samuel va sentir que havia d'agafar aquell testimoni.
  Com tants altres de la seua edat i condició, Samuel va ser destinat a Monowitz, la fàbrica d'Auschwitz que no fabricaria mai res. No queda res, ara, de Monowitz, per contrast amb l'excel·lent estat de conservació de les altres parts de l'immens complex concentracionari. Allí va coincidir amb Levi.  Samuel era dels pocs jueus que va sobreviure a la seua expedició, i l'únic dels de la seua família.
  A Monowitz, amb Levi i els altres presos, s'escenifica l'escola de la vida sota l'atenta mirada de la mort. Primo li tradueix Dante (com explica al capítol "El cant d'Ulisses" de Si això és un home). Els versos del vell clàssic es converteixen en la divisa de l'esclau embrutit:

Considerate la vostra semenza
Fatti non foste a viver come bruti
Ma per seguir virtude et conoscenza.

  El propi Samuel, però, passa d'alumne a mestre amb altres presos, amb qui comparteix problemes de matemàtiques. En la lluita heroica contra la deshumanització, tota pedra fa paret. En contrast, tots reben cada dia els petits detalls de la humiliació constant, que de vegades pot consistir, simplement, en un kapo que s'eixuga la mà al damunt d'un presoner. Un home pot fer de drap si no és considerat res millor que un drap.
  Tot passarà, però. Vindrà l'alliberament i vindrà també, a la postguerra, el retrobament amb Primo Levi i fins i tot amb Paul Steinberg. Samuel, però, no tornarà a Auschwitz fins 1995 i no es decidirà a escriure el seu llibre de memòries, en col·laboració amb l'historiador Jean-Marc Dreyfus, fins el 2007. Només li quedaven, llavors, tres anys de vida. Urgia passar el relleu de la memòria i això és el que va fer. Aviat l'Holocaust serà només un pàgina als llibres d'història i cap supervivent podrà ja parlar-nos-en. Llavors, haurem de ser nosaltres els qui ens ocupem a conservar la lliçó sempre viva. Com un dolorós deure moral.

Joan Garí

 

Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí

El destí filosòfic de Catalunya

Títol: Concepte general de la ciència catalana
Autor: Francesc Pujols
Editorial Andana
Vilafranca del Penedès, 2013
400 pàgines

  Francesc Pujols és un autor certament peculiar. Se'n conten massa facècies per a què no se'ns faça simpàtic fins i tot abans d'haver-lo llegit. En un llibre com aquest, però, dóna la mesura exacta de les seues ambicions intel·lectuals i de les peculiaritats de la seua prosa.
  La primera tesi del llibre és que la millor filosofia espanyola és catalana. "Els castellans -diu Pujols- poden ofegar el món amb la literatura que tenen", però en termes filosòfics si se separa d'Espanya la filosofia catalana "la filosofia castellana se queda sense ningú". De fet, "la filosofia és la manifestació principal per no dir única de la ciència catalana". És lògic, doncs, que aquest llibre estiga en gran part monopolitzat per la figura de Ramon Llull i la seua perquisició de la "ciència universal". A Llull, d'alguna manera, el té en extrema consideració a pesar del seu cristianisme. Al capdavall, per a Pujols els cristians "com més raonen més s'aparten de la veritat, com tots els que parteixen de bases falses".
  Després de Llull, un gran buit. Per a tornar a trobar figures estimulants se n'ha d'anar a Ramon Sibiuda, al segle XIV. Aquest savi, traduït per Montaigne, és l'autor d'una Teologia natural. Segons Pujols, la seua aportació rau a haver escrit "una sumpèctica del renaixement, que com totes les obres d'aquella època eren una barreja de realisme modern amb els elements de l'Edat Mitjana".
  Després de Llull i Sibiuda ens trobem amb una llarga decadència. Hem d'esperar al sorgiment de la figura de Joan Lluís Vives, que alternativament és jutjat coma  iniciador de la filosofia catalana moderna o de l'espanyola. Menéndez Pelayo, això sí, assegura que el llatinista valencià s'avança a les tesis de Kant. Pujols el considera un "pensador català" perquè la seua obra conté el vector característic de la filosofia autòctona: "la unió de la raó i la realitat".
  Del segle XVI a principis del XIX ha de fer un bot. Entronca així amb Jaume Balmes. Sobre el seu Criteri, però, no s'està de dir que és "una llògica descriptiva farcida de vulgaritats i barrejada amb lliçons de doctrina cristiana". No li perdona que escriguera en llengua castellana, "la més contrària al geni del nostre pensament".
  El segle XIX l'anomena la "segona època" de la filosofia catalana. És el principi d'una nova etapa de brillantor, on aquesta filosofia destacarà pel seu paper especial en el concert universal. Pujols, de fet, distingeix entre la filosofia septentrional i la meridional. La primera, pròpia del nord de França, Anglaterra i Alemanya, és el "racionalisme més desenfrenat"; la segona, on hi hauria la catalana, "és el realisme més cru". El Nord prefereix les ciències particulars a la "ciència universal que imposa el triomf de la realitat", com fa Catalunya.
  El llibre acaba amb la figura d'Eugeni d'Ors, a qui compara "a la solitud del cim de la muntanya de Randa". Amb personatges com aquest és que Catalunya ha d'acomplir al seua missió al món: la suma del racionalisme septentrional i el realisme meridional. Tot un programa enfebrit, molt de la seua època, que el lector d'avui llegeix amb un punt de suspicàcia, però amb el plaer que suscita una manera de veure les coses certament original.

Joan Garí