Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí