Les coses que es van quedar per dir

Títol: Res no s'oposa a la nit
Autora: Delphine de Vigan
Edicions 62
Barcelona, 2012
Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué
375 pàgines

  Oferir "un taüt de paper i un destí de personatge" a sa mare morta és l'objectiu d'aquest llibre. No es tracta, doncs, d'una obra de ficció, sinó de la rememoració d'una biografia real amb els recursos propis de la narrativa. I sí, és la mena de llibres que m'agraden, així que em vaig endinsar en el seu corrent, a pesar que no em va entusiasmar l'anterior llibre que vaig llegir d'aquesta autora, No i jo. Ara n'he quedat rescabalat, certament. Res no s'oposa a la nit és un llibre emotiu, que sap tocar fibres sense sentimentalismes barats. El suïcidi de Lucile, la mare de la narradora, desencadena una perquisició arrels avall d'una família on els suïcidis han estat deplorablement habituals.
  Lucile es va criar en una família nombrosa al capdamunt de la qual hi havia Georges, antic copartícep del diari col·laboracionista Révolution Nationale. Aquest pare, però, imposa una atmosfera liberal de portes endins, no exempta d'un cert doble fons moral. En els escrits pòstums de Lucile la seua filla descobrirà una suposada violació que va patir a mans paternes, als setze anys. Aquesta revelació obri la porta a l'historial de Georges com a depredador sexual de la seua família. D'una manera o altra, l'episodi degué accelerar o fins i tot desencadenar els problemes psíquics de Lucile. El seu trastorn bipolar la va portar al psiquiàtric en més d'una ocasió. Fins i tot va intentar ser atesa per Jacques Lacan en un episodi rocambolesc que es va saldar amb una bufetada per a la pobra orada. Lacan, vell i impacient -malalt de mort ell mateix-, es negà a atendre aquella histèrica que s'havia presentat cruament a la seua consulta. Bufetejar-la va ser la seua indelicada manera d'explicar-li que no tenia ganes de tractar el seu alifac, que no eren temps ni maneres.
  L'origen de l'escriptura d'aquest llibre, si hem de fer cas a la seua autora, és 1980: en aquesta data Lucile és ingressada per primera vegada en un psiquiàtric. Temps després, a dalt d'un taxi, el conductor pregunta a Delphine de Vigan pel seu ofici. "Escric", li contesta aquesta. "I a què es deu?", retruca el taxista. I és aquesta segona qüestió -"A què es deu?"- el que De Vigan intenta contestar al llarg de les 400 pàgines de Res no s'oposa a la nit. 
  La causa de tot, doncs, és la malaltia de la mare, aquella criatura bellíssima -fou model publicitària en plena infantesa- que encandilava tothom i que va acabar suïcidant-se als 61 anys, farta potser de no reconéixer en l'espill una imatge tolerable d'ella mateixa. La llegenda d'aquesta mare-beutat (la foto de la portada del llibre és la Lucile de jove), sollada pel seu propi pare, alienada i incapaç de tocar amb els peus a terra, serà emotivament evocada en un volum que de per si pot justificar l'obra d'un escriptor.
  Delphine de Vigan, però, és també l'autora de Els dies sense fam, el text on recapitula els seus episodis d'anorèxia sotmesos a l'esbojarrat dictat d'una mare alienada. L'anorèxia serà superada, el suïcidi de la mare serà superat, les altres revelaciosn familiars seran superades, però el que potser no podrà superar mai és la sensació que deixava a l'autora escoltar aquella cançó de Jeannette, ¿Por qué te vas?, que havia escoltat amb sa mare en la pel·lícula de Carlos Saura Cría cuervos:

Bajo la penunbra de un farol
se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir
se dormirán

Junto a las manillas de un reloj
esperarán
todas las horas que quedaron por vivir
esperarán

    Esdevingut himne familiar, el vell tema de José Luis Perales informarà des de ben petita la sensació en l'autora que hi ha vides tan denses, tan farcides de plecs i revoltes, que haurien de ser viscudes per moltes persones alhora. Però la que li ha pertocat en sort és personal i intransferible. I la literatura n'ha eixit beneficiada.

Joan Garí

Notícies del continent desconegut

Títol: No i jo
Autora: Delphine de Vigan
La Butxaca
Barcelona, 2010
Traducció d’Ona Rius Piqué
223 pàgines

L’adolescència és un moment especialment saborós per a la literatura. I és lògic, perquè l’adolescent és un continent misteriós i fascinador, i endinsar-s’hi reporta la satisfacció de trobar matèries primeres de primeríssima qualitat. Des que Salinger, amb El vigilant en el camp de sègol, en va traçar un mapa original i inoblidable, molts autors han volgut deixar la seua empremta en aquest territori, amb millor o pitjor fortuna. Al capdavall, l’adolescència és un invent relativament recent, una categoria que sembla feta a mida per a necessitats modernes relacionades amb aspectes tan diferents com els interessos de la societat de consum, les ordenances educatives o les exigències del mercat de treball. El que ens atrau, en tot cas, d’aquesta edat tan singular és la seua condició de frontera, de cruïlla perpètua. L’adolescent no és un infant però tampoc és un adult (o, si voleu, un “jove”). Ha deixat enrere –però no gaire- els jocs de la infància i assaja, amb les potencialitats d’un cos on de sobte descobreix intimitats torbadores, la simfonia de l’home i la dona complets.
No tothom surt indemne de l’adolescència. N’hi ha que recorre el seu camí ràpidament i brillantment, incorporant-se a l’adultesa com a un vaixell que ens lliura del naufragi. D’altres, però, n’ixen tocats, completament desvalguts, i perllonguen aquest estat de transició fins edats impossibles. En el fons de cada adolescent, d’alguna manera, hi ha un petit cor capaç de l’altruisme més generós però també, a poc que ens descuidem, del més monstruós narcisisme.
Delphine de Vigan, jove autora francesa coneguda pels seus relats de temàtica amorosa, fa en No i jo el retrat de la part positiva del cor adolescent. Inventa una història en què Lou Bertignac, la típica xica de tretze anys reservada i somiadora, coneix una indigent –Nolwenn- a l’estació d’Austerlitz (París). La introspecció de la Lou es correspon també amb una formidable empatia, així que no pararà fins que aconseguirà que els seus pares acullen la sense sostre a sa casa. Contra el “les coses són com són” que esgrimeix el pare, la Lou demostra que “les coses poden ser d’una altra manera”.
Tot va començar amb un treball escolar, en aquest estrany institut de la novel·la que sembla un centre d’elit on els alumnes escolten els professors i… els temen! La Lou fa un treball de classe sobre els indigents i, des d’aquest moment, ja no pot –ja no vol- expulsar la No de la seua vida. La mare l’acull bé: ha perdut un fill, i la nova llogatera ve a tapar aquest forat emocional. La cosa, però, no podia acabar bé, i no hi acaba: la No ix de la vida de la Lou i la seua família tal com ha entrat, tot i que la Lou es troba, com a premi, amb el primer petó del xic que li agrada. I així es clou el llibre.
Efectivament, ho heu endevinat de seguida: el problema de No i jo és que retrata un món adolescent excessivament edulcorat, massa asèptic, dificultosament creïble. Hi falta el component d’imponderable, d’enigma, fins i tot de salvatgia que caracteritza els teenagers. Li’l vaig donar a llegir al meu fill (quinze anys) i me’l va tornar, uns dies després, amb una ganyota. I això és una crítica literària definitiva.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.386