Nàixer, somiar, morir (i haver-ho escrit)

Títol: La casa que vull
Autor: Enric Balaguer
Arola editors, 2009
178 pàgines

El dietarisme és una reacció contra el curs inexorable del temps però també, paradoxalment, contra les conseqüències d’una època ferotgement individualista. L’erosió temporal es combat, ni que siga il·lusòriament, transcrivint en un quadern les vivències quotidianes, salvant-les d’un naufragi programat on l’anihilament és simplement l’oblit. En una societat, a més, on res que no siga una experiència personal sembla interessant, i on tota experiència personal, per més banal que siga, és encimbellada al pòdium de les categories més excelses, cal explicar detalladament el plaer que causa el retorn de les orenetes a la terrassa de casa, i fer-ho com si fóra la primera vegada que algú hi hagués reparat. I com si aquesta humil troballa justificara mil moments experiencials, alguns inútils, d’altres decididament valuosos.
Al capdavall, el dietarista és algú que treballa amb materials comuns i locals però aspira a extraure’n lliçons d’una certa singularització universal. Precisament passar l’experiència pel tamís del quadern de notes és també una manera de convertir-la en pensament. A això es referia André Gide quan ens advertia que “allò que es comprén en un obrir i tancar d’ulls no deixa senyal”. I tot quadern de notes és un quadern de senyals.
Enric Balaguer ha estructurat La casa que vull seguint l’ordre de les estacions, tot començant per l’Hivern. Hi barreja amb naturalitat el seu budisme amb la seua topofília. L’espiritualitat d’arrel oriental prepara el terreny per a desplegar un sincer amor al paisatge i això mena l’autor a escriure el seu quadern com qui fa ioga o com qui planta –i veu crèixer- un arbre fruiter. Fart de la vida universitària (“la universitat és un cau de gent narcisista, exhibicionista i histriònica”, ens confessa), Balaguer es refugia en el seu paratge natal de la Vall de Guadalest, des d’on medita la seua relació d’amor/odi amb la ciutat d’Alacant, que ha donat l’esquena a la llengua i als valors del seu paisatge.
Davant la progressiva invasió urbanitzadora de la costa cap a l’interior, el dietarista es posa trist, però és l’únic: els seus paisans estan delerosos que es materialitze el déu PAI, perquè n’esperen suculents beneficis. Això incrementa la sensació de soledat de l’escriptor, i fa que es refugie més en els valors naturals, a la manera de Thoreau o del Rousseau que confessava sentir-se autèntic només quan estava sol.
Enric Balaguer considera que l’escriptura és una cosa tan sagrada com regar un arbre. No ben bé un ofici, sinó, més pròpiament, una experiència (i, més enllà, una aventura cognoscitiva). Com el llaurador que llaura, Balaguer escriu, però a diferència del llaurador ell sap per què escriu: ha conquistat l’autoconsciència, i així s’ha llevat del damunt el fosc automatisme tel·lúric de la tradició.
Potser els dietaris conjuren les reticències que desperten entre els lectors majoritaris el dia que s’ensenye a aquests a llegir-los com una novel·la. Cap altra cosa és un d’aquests quaderns on s’entrecreuen les històries. Diu un propagandista del budisme: “L’home ve al món, somia i es mor”. Heus ací la gran Novel·la. Entremig, simplement, no ens hem d’oblidar d’omplir el nostre quadern.

El Temps, núm. 1.319

La lúcida soledat en un temps convuls

Títol: Desde hace dos mil años
Autor: Mihail Sebastian
Editorial Aletheia
València, 2008
Traducció de Joaquín Garrigós
249 pàgines

Per diverses raons, no he llegit encara el Diari (1935-1944) de Mihail Sebastian, repetidament lloat. Ara, però, ha caigut en les meues mans aquest Desde hace dos mil años, que ha posat en circulació entre nosaltres la jove i selecta editorial valenciana Aletheia. ¡Quin descobriment! Feia temps que no xalava tant llegint un llibre, que no fruïa de manera tan intensa davant la intel·ligència i la sensibilitat d'un escriptor fora mida. Crec que som davant d'un llibre que mereixeria ser considerat un clàssic de la literatura jueva d'entreguerres i això és dir molt, perquè de literatura jueva, als anys 20 i 30, n'hi ha molta i molt refotudament bona. Hitler, ja se sap, va destruir un món i, amb ell, un patrimoni artístic que ja no tornarà mai més. Sebastian, en tot cas, va morir atropellat per un tramvia al maig del 1945, és a dir, quan el malson ja havia passat i l'esperava un pervindre de reconeixement i lucidesa. No va poder ser.
L'any 1934, quan publica aquest diari de joventut, Sebastian és un jueu romanés que ha viscut ja episodis fonamentals de la convulsa Romania prebèl·lica. A la universitat, es troba de cara amb la lletja faç de l'antisemitisme, però la seua reacció no és histèrica. Sembla sentir, davant les convulsions de la bèstia, una mena de curiositat intel·lectual: "Me gustaría ser antisemita -escriu- cinco minutos. Sentir en mí a un enemigo al que hay que liquidar". Per les pàgines del seu diari van passant tota classe de personatges. Alguns odien tot allò hebraic de manera instintiva, visceral i irracional. D'altres, els jueus, es divideixen entre els qui voldrien emigrar a Palestina per a contribuir a la creació de l'estat d'Israel i aquells -ell mateix- suaument escèptics. Els seus dubtes psicològics sobre el sionisme protagonitzen un dels episodis més memorables d'aquest llibre: l'encontre amb el viatjant Abraham Sulitzer, que li ensenya joies de la cultura europea traduïdes al jíddish. Sulitzer menysprea l'hebreu, que considera fred i artificial (al contrari que els partidaris del nou Estat) i prefereix l'argot del gueto. Sebastian, que no coneix bé ni el jíddish ni l'hebreu, el deixa parlar. D'alguna manera, l'admira.
Un professor de la universitat, Ghita Blidaru, li recomana que estudie arquitectura. Ho farà, i les reflexions sobre aquesta noble professió liberal jalonaran el seu escrit. Ell només vol tindre tres o quatre amics ben seleccionats, i entre aquests hi ha alguns arquitectes rutilants (com ara Mircea Vieru) i també filòsofs i escriptors en una època en què Romania en va proporcionar una generació brillant i estrambòtica. Entre aquests hi ha Cioran, que hi compareix, com d'altres, amb nom suposat. L'atmosfera de tot plegat és la de "un gran incendi històric que s'aproxima" (en expressió del propi Cioran). Davant l'evident trastorn social i el quotidià "Mort als jueus!", però, Sebastian s'ho pren amb tranquil·litat, gairebé amb cinisme. Segons confessa, "siempre he creído que las únicas derrotas y las únicas victorias decisivas en la vida son las que uno pierde o gana contra sí mismo".
Amb aquesta mentalitat de fons pot admirar sense estupor, gairebé sincerament, el Mircea Vieru que li diu que s'haurien d'eliminar alguns centenars de milers de jueus de Romania (sic). Per a Sebastian, l'antisemitisme és un fenomen "metafísic", una cosa que sura a l'ambient i impregna fins i tot els millors cervells, però que és "disculpable" sempre i quan es tracte d'una "postura intel·lectual" (¡ah si l'anticatalanisme, a Espanya, poguera ser també -i tan sols- una "postura intel·lectual (potser a la manera orteguiana)!).
Com un despert entre adormits, ell ausculta els seus contemporanis, i no es deixa impressionar pels escarafalls generals: "La diferencia entre nosotros reside solamente en que ellos estimulan sus propias fiebres, mientras yo vigilo las mías".
No considera, d'altra banda, que Romania siga realment la seua pàtria (ni molt menys "Israel"). La seua pàtria, en realitat, és el Danubi. El riu, d'alguna manera, l'ha curat de la seua propensió a l'"abstracció". "A mi gusto judaico por las catástrofes íntimas -confessa- , el río le ha opuesto el ejemplo de su real indiferencia. A mis complejidades internas le ha opuesto la simplicidad del paisaje".
Com totes les intel·ligències extremadament lúcides en un temps d'aldarull i violència, Sebastian està sol, sol enmig de l'incendi. Setanta anys després, però, la seua soledat és la nostra companyia, i del gregarisme imbècil i perillós dels seus contemporanis només ha quedat una nota patètica als marges de la gran destrucció.
Busqueu aquest llibre, no pareu fins topetar-lo. No és un llibre bo, ni un llibre amé, ni un llibre curiós, ni un llibre simpàtic. És un llibre imprescindible.