Paràbola de l'artista incomprés

Títol: El fracassat
Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2013
223 pàgines

  El títol de la hilarant novel·la Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, pren com a base una frase de Jonathan Swift: "Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell". Això és un poc el que ens ve a contar Martí Domínguez a la seua nova novel·la, El fracassat.
  El fracassat és la crònica novel·lada d’un fragment de la vida de Paul Cézanne (1839-1906). El relat sorprén inicialment el pintor l’any 1872, és a dir, en ple “període impressionista” de la seua obra. Llavors Cézanne és només una mena de mort de fam –com tants pintors de l’època- a qui ningú fa cas. Forma part de la colla anomenada “els impressionistes”, més que res amb un matís despectiu. Res fa presagiar, en aquests temps, que el jove autor de “La casa del penjat”, “Una moderna Olímpia” o “Senyora Cézanne en la butaca vermella” estava destinat a ser considerat el pare de la pintura moderna, la baula imprescindible entre els integrants d’aquesta colla i el cubisme.
  Martí Domínguez, tradicionalment interessat en l’activitat pictòrica, aprofita la història de Cézanne per a fer una de les seues brillants novel·les de tesi. Més que novel·la, en podríem dir en realitat relat deliberatiu, on l’excitació dialògica dels personatges i la matèria que s’hi tracta importa més que la creació d’un ambient narratiu amb tots els ets i els uts. Fins i tot aquesta faula podria constituir el canemàs d’una excel·lent peça teatral. La tesi en qüestió és molt interessant, en la línia de la frase de Swift: a Cézanne li van negar el pa i la sal, el van obligar a humiliar-se bescanviant els seus quadres per menjar a cal carnisser, però ell es va venjar construint-se un altar ben sòlid dins la posteritat.
  Aquest home de mirada ferotge, fan de Wagner, hereu de Delacroix i admirador de Baudelaire, sabia el que feia, i no li importava pagar el preu duríssim que va haver de pagar. “Un artista fracassat –li etzibarà a la seua germana- sempre serà millor que un banquer d’èxit”.
  I aquí rau, en efecte, el nucli de l’obra. Amb la seua perspicàcia habitual, Domínguez ha sabut posar el dit a la nafra. Cézanne, en aquest sentit, forma part d’una constel·lació d’autors imprescindibles de la nostra modernitat, que van sacrificar la vida, literalment, per amor a l’art. Això avui dia es fa difícil d’explicar. Com van Goh, com Kafka, com Emily Dickinson, Paul Cézanne no va cedir un mil·límetre a la temptació de la vanitat o de la fama (les dues cares d’una mateixa moneda). Als artistes i als escriptors d’avui tot això ens sona un poc a música celestial. Qui faria ara com ells, creant en silenci i en l’ombra, negant-se a donar a conéixer la seua obra, exigint al Max Brod de torn que la destruïsca completament com a testament compulsiu? El que volem ara els creadors és guanyar premis, rebre bones crítiques, ser reconeguts en vida –i més de joves que de vells, si pot ser.
  Per això la lliçó de Cézanne –o de van Goh, o de Kafka, o d’Emily Dickinson- és que quan es creu en allò que es fa no s’ha d’atendre a cap condicionant exterior. Només s’ha de seguit el tortuós camí que ens tracem dins nostre. Ni que calga humiliar-se sobre el taulell d’un carnisser filisteu...

Joan Garí

Ofici de memòria i eternitat

Títol: Llibre del professor
Autor: Alexandre Bataller
Editorial Bromera
València, 2013
111 pàgines

  Alexandre Bataller ha guanyat el premi de poesia Ciutat de València amb un llibre de versos dedicat a la seua experiència docent. Després de més de vint anys fent classes, és obvi que qualsevol professor ha anat atresorant un mètode, un conjunt de sensacions, un grapat d'anècdotes, un solatge d'experiència usualment agredolça. Bataller ha convertit aquest cúmul de detalls en una visió poètica, poemes escrits al llarg de més d'una dècada entre Ontinyent, Gandia i València -tal com resa una oportuna "Nota de l'autor" al final del volum.
  Res més pertinent, potser, que destil·lar la vida viscuda a l'aula en forma de noves rimades. Com va escriure Manuel Vicent, i molts tenim l'oportunitat de comprovar cada dia, l'ofici de professor és el més dur, perquè cada any -cada nou curs- tu ets més vell, però els teus alumnes tenen la mateixa edat. Això ja ho va saber veure Homer en La Ilíada -els clàssics, sempre els clàssics-, tal com Bataller recull com a cita preliminar del poema "Inici de curs":

Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,
i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.
Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.

   En l'hivern amenaçant de la seua vida, el professor es veuria dominat per la melancolia, però sempre li queda el regust d'aquells alumnes que van saber atendre les seues prèdiques, i que, començaren el curs com el començaren, el van acabar potser com en aquella pel·lícula de Sidney Poitier (que també té un lloc en aquest poemari) titulada To Sir, with Love (i coneguda entre nosaltres com Rebelión en las aulas).
  Homer, Poitier... encara caldrà afegir-hi Robert Graves, Wim Wenders (els àngels sobre Berlín, naturalment), Gabriel Ferrater,  o Jorge Luis Borges. Són molts els maons amb què s'ha construït aquest bell i pertinent poemari, on el poeta/professor se sent com un llaurador etern (ja diu Henry Adams que "un mestre tendeix a l'eternitat; no pot dir mai quan s'aturarà la seua influència"):

Com un llaurador que sembra
cada curs, que té cura
d'esporgar els sarments,
que cerca l'aigua si no és any plovedor,
així em trobe ignorant
del fruit, de la seua rodonor somiada.
El nostre guany imperceptible
cerca brots amb afany perdurable.
No sembràrem per menjar avui.

     Al final del llibre, es té la sensació que tot ha de recomençar una altra vegada. Vindrà setembre i nous rostres assaltaran el professor a la recerca d'una veritat remota. Només alguns d'entre aquests, però, obriran realment el seu cor a aquesta veritat. El professor hi llaurarà amb bona gana. Hi haurà un fruit possible i anys després, d'alguna manera, aquest cors roturats encomanaran al seu torn la bona nova. El cicle s'haurà acomplert -i el professor haurà vist justificat el seu esforç.
  Al final, vull quedar-me amb aquest poema, "Mort acadèmica", en què l'autor es veu a ell mateix mort "durant l'acte heroic del servei acadèmic", mentre es planta un ametler al jardí "en senyal de perdurable memòria". Si hi ha un servidor de la memòria, aquest és el mestre. Per això el seu llibre també és un aplec de records concrets, de veus, de llocs. I un prec final als alumnes sovint ingrats: "Recordeu-me demà com jo us contemple avui".

Joan Garí

 

Aventures en un món interior

 Títol: El balneari
Autor: Joan Garí
Editorial 3i4
València, 2013
208 pàgines

  "Un escriptor acabat de divorciar arrecera la seua desolació en un poble de muntanya, conegut per les seues aigües medicinals. Professionalment es dedica a fer de negre per a un peculiar editor. Al poble, coneix un conspicu capellà enfrontat per les seues idees avançades, al seu torn, amb el bisbe de la diòcesi. És el temps en què, mort Joan Pau II, el nou papa Benet XVI es disposa a prendre’n el relleu al Vaticà. En aquest context, entre el literat i el rector s’arbora una amistat dialèctica amb ressons de la de Naphta i Settembrini en La muntanya màgica.

  Tot en El balneari, en efecte, sembla un eco del temps escolat lentament, entre aventures emocionals i ideològiques, al clàssic immortal de Thomas Mann. Fins hi tot l’amor hi sorgirà com un estrany miratge. I, tal com ha aparegut, s’esvairà".

  Així és com s'anuncia El balneari, la meua darrera novel·la, en la nota de contraportada. Sent aquest un Ofici de lector, se'm permetrà que es convertisca també, per a l'ocasió en un Ofici d'escriptor. Al capdavall, ja sabeu que llegir és l'extensió natural del treball d'escriptura, i la seua primera i principal base. Les notes de contraportada, d'altra banda, són esquers més o menys hàbils que les editorials llancen en la mar procel·losa de la possible clientela. En realitat, intenten respondre a la pregunta bàsica que es fa tot hipotètic lector: per què m'hauria d'interessar aquest llibre?

  Bona pregunta. Naturalment, no sé si sóc jo el més indicat per a contestar-la. Aquestes notes, en tot cas, són només paràfrasis interessades i un poc perplexes del llibre, perquè quan s'escriu una novel·la i es veu ja publicada, es té la terrible sensació de l'obra acabada -i ja, doncs, irreversible.

  Com he viscut a Nova York -la Ciutat per antonomàsia-, estic autoritzat a divulgar la meua fascinació pels pobles petits. Són microcosmos que contenen tot el qeu la vida et pot fornir al mateix temps, però en quantitats digeribles. Són l'espai del silenci que propicia la faena creativa, el gran estómac on metabolitzar les ensenyances de la vida. Fins ara el meu llindar acceptable, pel que fa a la població d'aquests llocs, era que hi arribara la premsa cada matí. Amb la revolució digital, fins i tot els últims mohicans del paper podem viure -ni que siga en la ficció- en muntanyes molt altes i molt aïllades amb la sensació d'estar connectats permanentement amb el món i, alhora, perfectament al marge.

  Les aventures que es viuen en llocs així són inenarrables. I no dubteu que aquest és un llibre d'aventures, però de caire emocional i ideològic, ja ho heu pogut llegir. Són aventures que no tenen res a envejar a les que et puguen passar en la selva, en el desert o en el Pol Nord. En el fons, la feina d'un escriptor, cada vegada més, és mantenir viu el diàleg amb la tradició. En un món sense referents, això és un sever deure moral. I jo, en aquest camp, tinc tres referents clars: la Bíblia, la Recherche de Proust i La muntanya màgica. 

  En El balneari trobareu una reflexió sobre la religió i ja decidireu si us fa el pes o no. Per què la religió? Perquè és el primer i més important gènere literari. Com a culminació de la capacitat metafòrica de l'´ésser humà, l'anhel religiós, plasmat en les bellíssimes i inesgotables narracions bíbliques, són una font inesgotable per a qualsevol escriptor ambiciós, que no cal que siga creient (jo no ho sóc). I el món, ja sabeu, funciona ara a l'impuls d'aquest doble batec contradictori: la dessacralització insistent, per un costat, i el fanatisme teològic, per un altre. Entre aquesta doble realitat s'ha de situar el punt de fuga d'una literatura que aspira a emular els grans mestres -començant-hi pel propi Jehovà-, a seguir-ne les passes, a mantenir-hi una conversa inacabable.

  En el fons, entre un escriptor i un forense només hi ha una diferència: que l'objecte de la dissecció de l'escriptor està ben viu. Davant el cos triat, l'escriptor talla, obri, burxa, indaga, anota. Aquest cos és un cristall, però de la mena dels que li agraden a Pere Gimferrer: un mirall giratori. L'objecte de dissecció és a la vegada el propi organisme de l'escriptor i tots els altres al seu abast. Per això és un infantilisme perpetu però disculpable voler trobar claus personals en la ficció. Naturalment, Madame Bovary c'est moi, però no cal oblidar el sentit últim de la cèlebre frase de Flaubert: l'autor no s'identifica només amb la primera persona de la narració, sinó amb parts de tots i cadascun dels seus personatges.

  La diferència entre un dietari i una novel·la, en definitiva, és que el pacte de veredicció que funciona entre autor i lector en el primer no té sentit en la segona. La ficció es nodreix de realitats i de mentides. Tot acaba sent alhora veritat i imaginació, i aquesta mixtura és el que resulta estimulant des del punt de vista literari.

  ¿Preparats per a l'aventura? Doncs agafeu la cantimplora Coronel Tapioca i endavant les atxes. Un món interior espera les vostres troballes.

Joan Garí