Paràbola de l'artista incomprés

Títol: El fracassat
Autor: Martí Domínguez
Editorial Proa
Barcelona, 2013
223 pàgines

  El títol de la hilarant novel·la Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, pren com a base una frase de Jonathan Swift: "Quan un veritable geni apareix en el món, el reconeixereu per aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell". Això és un poc el que ens ve a contar Martí Domínguez a la seua nova novel·la, El fracassat.
  El fracassat és la crònica novel·lada d’un fragment de la vida de Paul Cézanne (1839-1906). El relat sorprén inicialment el pintor l’any 1872, és a dir, en ple “període impressionista” de la seua obra. Llavors Cézanne és només una mena de mort de fam –com tants pintors de l’època- a qui ningú fa cas. Forma part de la colla anomenada “els impressionistes”, més que res amb un matís despectiu. Res fa presagiar, en aquests temps, que el jove autor de “La casa del penjat”, “Una moderna Olímpia” o “Senyora Cézanne en la butaca vermella” estava destinat a ser considerat el pare de la pintura moderna, la baula imprescindible entre els integrants d’aquesta colla i el cubisme.
  Martí Domínguez, tradicionalment interessat en l’activitat pictòrica, aprofita la història de Cézanne per a fer una de les seues brillants novel·les de tesi. Més que novel·la, en podríem dir en realitat relat deliberatiu, on l’excitació dialògica dels personatges i la matèria que s’hi tracta importa més que la creació d’un ambient narratiu amb tots els ets i els uts. Fins i tot aquesta faula podria constituir el canemàs d’una excel·lent peça teatral. La tesi en qüestió és molt interessant, en la línia de la frase de Swift: a Cézanne li van negar el pa i la sal, el van obligar a humiliar-se bescanviant els seus quadres per menjar a cal carnisser, però ell es va venjar construint-se un altar ben sòlid dins la posteritat.
  Aquest home de mirada ferotge, fan de Wagner, hereu de Delacroix i admirador de Baudelaire, sabia el que feia, i no li importava pagar el preu duríssim que va haver de pagar. “Un artista fracassat –li etzibarà a la seua germana- sempre serà millor que un banquer d’èxit”.
  I aquí rau, en efecte, el nucli de l’obra. Amb la seua perspicàcia habitual, Domínguez ha sabut posar el dit a la nafra. Cézanne, en aquest sentit, forma part d’una constel·lació d’autors imprescindibles de la nostra modernitat, que van sacrificar la vida, literalment, per amor a l’art. Això avui dia es fa difícil d’explicar. Com van Goh, com Kafka, com Emily Dickinson, Paul Cézanne no va cedir un mil·límetre a la temptació de la vanitat o de la fama (les dues cares d’una mateixa moneda). Als artistes i als escriptors d’avui tot això ens sona un poc a música celestial. Qui faria ara com ells, creant en silenci i en l’ombra, negant-se a donar a conéixer la seua obra, exigint al Max Brod de torn que la destruïsca completament com a testament compulsiu? El que volem ara els creadors és guanyar premis, rebre bones crítiques, ser reconeguts en vida –i més de joves que de vells, si pot ser.
  Per això la lliçó de Cézanne –o de van Goh, o de Kafka, o d’Emily Dickinson- és que quan es creu en allò que es fa no s’ha d’atendre a cap condicionant exterior. Només s’ha de seguit el tortuós camí que ens tracem dins nostre. Ni que calga humiliar-se sobre el taulell d’un carnisser filisteu...

Joan Garí