Dos maons més per a l'etern diàleg

Títol: Obra completa, II i III
Autor: Joan Fuster
Edicions 62 i Univ. de València
Barcelona, 2011
806 (I) i 1.127 (II) pàgines

Deu anys després de l'aparició del primer volum, Edicions 62 i la Universitat de València reprenen l'Obra Completa de Joan Fuster amb dos nous lliuraments, intitulats Assaigs, I i Assaigs, II. Ja vaig tindre ocasió de signar un extens comentari a la revista Caràcters d'aquell tom inicial. Deu anys són molts anys, però benvingut siga el lapse si es reprén un projecte fonamental. Al capdavall, l'anterior edició de les Obres de Fuster, també hostatjada pel Grup 62, es va aturar en 1994 i no va anar més enllà del seté volum (de dimensions molt més morigerades que els actuals).
Siga com siga, qualsevol notícia relacionada amb els papers de Fuster és sempre una alegria. És massa obvi que són molts els qui han volgut soterrar la seua memòria, ara que commemorarem (¿commemorarem?) els 90 anys del seu naixement (1922) i el 20 aniversari de la seua mort (1992). Ja us contaré de quina manera participe jo en tanta efemèride: de moment, podeu anar fent boca a Verkami, on 3i4 ha posat a disposició del públic l'edició del meu nou llibre, Viatge pel meu país (una revisitació de El País Valenciano (1962) de Fuster), que hi podeu aconseguir abans de l'arribada a les llibreries amb diversos avantatges. Ara toca, però, parlar dels nous lliuraments de l'Obra fusteriana, a càrrec de dos marmessors de tanta solidesa com són Antoni Furió i Josep Palàcios. Tal com ells mateixos adverteixen en els mots preliminars del primer volum, res més al·lusiu a Fuster que la definició d'assaig, és a dir, "l'aplicació del dubte a tota especulació, sense que acabem combregant amb la pròpia resposta". Tota la bibliografia del suecà -aquesta meravellosa i lúcida fragmentàlia- respon a l'impuls que naix en Montaigne i es projecta en les mil direccions de l'humanisme contemporani. Furió i Palàcios s'han limitat a compil·lar els llibres de l'autor de El descrèdit de la realitat publicats en vida com a tals, més el que anomenen l'"assaig dispers" i l"assaig seriat", aparegut, en forma d'article de premsa, en les diverses capçaleres on va col·laborar (Serra d'Or, Qué y Dónde, El Món, El Temps...) abans del Gran Silenci. Ja he explicat en un altre lloc la meua opinió sobre el sentit que puga tindre recollir i donar a la llum amb exhaustivitat tot allò que va escriure l'autor, sense cap criteri selectiu. És obvi, però, que els lectors actuals també tenen dret a revisar una paperassa que, llegida ara, continua servant el seu primigeni interés. ¿Què entendran, però, els lectors joves de les cròniques polítiques on Fuster es deleix jugant a les al·lusions privatives i els sobreentesos carregats amb bala? Parlant de la Transició al País Valencià, per exemple, escriu: "Després va venir -i no vull saber per què- l'etapa del porquet de Sant Antoni, les ties-maries teledirigides per don Abril i don Broseta, o sigui, per una dreta "incivil" -"cevil", hauria dit l'aristòcrata Ausiàs Marc- i decididament antinacional" (Assaigs, II, p. 791). ¿No hauríem d'explicar-li ja a un lector de menys de trenta anys que "el porquet de Sant Antoni" era Enrique Monsonís, president del Consell amb UCD, i qui eren i què van significar políticament "don (Fernando) Abril" i "don (Manuel) Broseta" (i, encara, les "ties maries")? Anecdòticament, per cert, revelaré que a Monsonís, traspassat ara fa tres mesos, se'l coneixia al seu poble i meu com "el serdakari" (sic), ja que és ben sabut que els borrianencs som de malnom porquets (és a dir, "serdos" en el dialecte popular).
D'una manera o altra, res més divertit que rellegir ara aquells crispats i sucosos articles sobre política del darrer Fuster. En realitat, l'autor de Nosaltres, els valencians sempre va observar una lleugera ambigüitat a l'hora d'ocupar-se dels afers públics. És evident que el seu compromís més fort era amb la Literatura, però no va poder deixar d'immiscir-se en el curs dels esdeveniments socials i polítics al seu país. No fou precisament un tipus tancat a la seua torre d'ivori. Fins i tot al final, quan es reclogué a sa casa del carrer de Sant Josep com en un monestir unipersonal, aquesta actitud era també una declaració d'intencions. En seguirem parlant, en tot cas. El diàleg amb un escriptor mort és tan inacabable com la pròpia eternitat. Ara tenim dos maons més per a sustentar aquest temple de paraules. No els desaprofitem.

Joan Garí

Una petita obra mestra

Títol: Una tendra donzellaAutora: Joyce Carol Oates
Bromera, 2011
Traducció de Josep Franco
225 pàgines

Aquest llibre conta l'ambígua, sorprenent i fascinadora relació entre un cavaller de setanta anys, Marcus Kidder i una joveneta de setze, Katya Spivak. En realitat, però, no hem de buscar la genealogia del relat en la Lolita de Nabokov, sinó més bé en La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawanata. En la narració de Kawanata, homes madurs acudeixen ritualment a una casa situada a la vora d'un penyasegat on els esperen belles jovenetes verges profundament adormides. El sever contracte al qual s'han acollit estipula que poden passar la nit al costat de les donzelles, però no poden fer-hi res, ni tan sols tocar-les. Un eco de la profunda i torbadora sensualitat que es desprén d'aquest relat m'ha semblat que ressonava en Una tendra donzella, molt eficaçment traduïda, aquesta segona novel·la, per l'escriptor Josep Franco.
En realitat, Oates ens proposa un viatge moral on la simbiosi entre el vell i ric cavaller i l'adolescent de família desestructurada s'estableix a partir de les diferents necessitats de tots dos. Kidder necessita una persona que l'ajude en un últim propòsit vital i Spivak manca d'una figura paterna convincent i vol pensar, també, que és capaç de despertar sentiments de tendresa i admiració més enllà de la brutalitat habitual del seu medi. Per a l'adolescent, òbviament, l'experiència s'allunya de tot el que haguera conegut anteriorment. Així ens la descriu l'autora: "No era una xica guapa; era de la classe de xiques que els xics buscaven quan volien mantindre relacions sexuals, però ella no ho consentia mai i això els exasperava. Era massa tímida i no li agradava gens el seu cos. Quan es mirava a l'espill no era de les que deien Sóc jo, sinó que pensava Sóc jo?".
Estem davant, per si no s'havia entés, d'una petita obra mestra. Als seus setanta-tres anys, Joyce Carol Oates demostra que es troba en plenes facultats narratives i que és capaç, com el seu compatriota Philip Roth, de fornir una gran novel·la a l'any, com si la literatura fóra un mecànic afer de temporada. Les personalitats de Katya i de Marcus s'hi van afaiçonant amb delicadesa i amb contundència. D'una manera o altra, el lector acaba convençut que res més lògic que l'aplec d'aquestes dues ànimes dissímils però estranyament complementàries. El vell polifacètic, pintor, pianista, escriptor, col·leccionista d'objectes preciosos, no vol una peça més per a les seues col·leccions, sinó "una tendra donzella" amb què poder burlar el rostre esdentegat de la mort. L'expressió, per cert, està treta d'una antiga cançó, "Barbara Allen", que Marcus va enregistrar en una breu experiència com a tenor.
La relació entre mestre i pupil·la anirà in crescendo, fins que es trenca abruptament a frec del final. Llavors entrarà en dansa el cosí de Katya, Ron Mraz, un pinxo de modals patibularis que està a punt de llançar-ho tot a perdre. Però l'harmonia es restableix a la fi i Katya du a terme la missió a la qual havia estat convocada. Acabem el relat, així, amb un gust agredolç a la boca, que no enterboleix la impressió d'haver assistit a una cerimònia eròticament subtil i a una lliçó de savoir-faire literari.

Joan Garí

Tot sol contra el món de les emocions

Títol: El curiós incident del gos a mitjanit
Autor: Mark Haddon
La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Rosa Borràs
269 pàgines

A l'institut on faig classes, aquest curs m'han correspost dos alumnes amb síndrome d'Asperger. Per fer-ho curt, aquesta síndrome es defineix com una notòria absència de comprensió social (no poden establir lligams d'empatia amb les altres persones) i, alhora, un desenvolupament intel·lectual precoç que es concreta en interessos particulars en temes molt concrets (de què arriben a ser consumats experts). Aquesta forma lleu d'autisme no impedeix a la majoria dels subjectes afectats fer, a la llarga, una vida relativament normal. Com no entenen intuïtivament les relacions socials, el que fan és anar aprenent-les per imitació. En l'època de l'adolescència -és a dir, quan són a l'institut- és quan esclaten més visiblement les seues contradiccions, ja que les necessitats interpersonals d'aquesta edat i l'impuls de socialització bàsica fan aflorar les mancances emocionals dels Asperger. Sobreviure a aquesta etapa, doncs, és important.
El perfil de la malaltia -alt nivell intel·lectual i molt baix poder de resolució emocional- fan que els subjectes encaren amb moltes possibilitats d'èxit professions relacionades amb la ciència o la informàtica -es a dir, allà on cal una certa capacitat d'abstracció i un maneig de dades molt concretes. Personatges famosos com Einstein o Steven Spielberg són Asperger (en el primer cas suposadament, en el segon per confessió pròpia). Algú ha dit que les característiques d'aquesta síndrome ens avancen estadis ulteriors de l'evolució humana. Caldrà, doncs, seguir el seu desenvolupament amb atenció.
El llibre de Mark Haddon (publicat originàriament l'any 2003) va tindre la virtut, juntament amb pel·lícules com Mozart i la balena (Petter Naess, 2005), de popularitzar la vida quotidiana i els trets més destacats dels afectats per la síndrome. Haddon imagina un protagonista de 15 anys -Christopher Boone- que presenta un quadre d'Asperger de manual: no suporta el contacte físic, li agraden els números (sobretot els primers, que són "el que queda quan eliminem totes les pautes i els models"), no tolera les mentides, ni els colors groc i marró, ni entén el llenguatge irònic o metafòric. Les seues dificultats per al contacte amb els altres es concreten en els llargs períodes de temps que passa sense parlar amb ningú i en el seu costum inveterat de no mirar a la cara de les persones amb qui parla. Un ésser humà així -bo en matemàtiques, bo a l'hora de visualitzar o classificar coses, però molt inepte en les situacions socials més quotidianes- ha d'enfrontar-se a un misteri digne del seu admirat Sherlock Holmes: el gos d'una veïna apareix mort i el fet coincideix amb la desaparició de la mare de Christopher. Segons son pare, la mare és morta. Estirant el cabdell de l'assassinat del gos, Cristopher viurà una ventura fabulosa que el farà retrobar-se amb la mare.
L'habilitat de Haddon per a reproduir en primera persona les vivències del protagonista és notable. El llibre és redó i no m'estranya la seua popularitat. El món dels Asperger, al capdavall, és com un petit habitacle on cada cosa ha d'estar en el seu lloc. I l'infern són definitivament els altres.

Joan Garí

The Great French Novel

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Anagrama-Empúries, 2011
Traducció d’Oriol Sánchez
351 pàgines

Ja se sap com va entrar Michel Houellebecq en el panorama de les lletres franceses. Se’l va mirar amb suspicàcia –i amb motius!- fins que es va fer notar l’evidència que, una vegada admès en el club, es disposava a quedar-s’hi. Segons diuen ara les solapes del seus llibres la seua estratègia consisteix a demostrar “que és possible escandalitzar el públic lector sense renunciar a la bona literatura”. Com fent-se eco de tot això, reblant-hi el clau, la seua última novel·la ens el presenta convertit en un dels personatges principals. L’autoretrat en tercera persona, per cert, és tan mordaç, irònic i realista com esperaríem de l’autor de Extension du domaine de la lutte: “Duia un pijama de ratlles gris que recordava vagament un presidiari de sèrie televisiva; tenia els cabells embullats i bruts, la cara enrojolada, ben bé com si tingués acné rosàcia, i feia una mica de pudor”.
Jed Martin és el protagonista de l’obra. És fotògraf. El seu pare és un arquitecte acomodat que viu en una residència d’ancians. La mare, d’origen jueu, es va suïcidar quan Jed tenia set anys. Amb el pare no parla mai d’això. Pares i fills: una de les constants dels llibres d’Houellebecq. De fet, “en matèria d’éssers humans”, en Jed “només coneixia el seu pare , i de fet no gaire”. Per al pare, al seu torn, “tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort”.
Com en una novel·la realista del XIX, en Jed, que és més aviat tímid, es veu triomfant socialment gràcies a haver-se ennoviat amb Olga Sheremoyova, que treballa al Departament de Publicitat de Michelin. Es van conéixer en una exposició de fotos de mapes de carreteres d’aquesta marca, l’especialitat de Martin. El seu lema: “El mapa és més important que el territori”.
I tot això, amb la càrrega de nihilisme irònic de fàbrica, és la novel·la. L’originalitat i l’excel·lència de tot plegat està fora de dubte. Al capdavall, d’algú que es defineix manifestant “un feble sentiment de solidaritat envers l’espècia humana” no podríem esperar res que no fora un catàleg de personatges aliens a tota idea de felicitat. No hi falta la mordacitat llegendària d’Houellebecq: una dona lletja és “amb la vagina inexplorada”; un alt càrrec de Michelin tarda a trobar la paraula que busca perquè s’ha format a l’École Polytecnique i no a l’École Nationale d’Administration… And so on.
La tercera part de l’obra pren un tombant inesperat, relacionat amb el retrat que Martin fa del propi Houellebecq. No caldrà abundar-hi, perquè això servirà el lector per a interessar-se en una peça que potser aspira simplement a emular en terra francesa aquella Great American Novel que va preconitzar John William Deforest en el celebèrrim assaig del mateix títol l’any 1898. Per a Deforest el novel·lista té l’obligació moral de retratar la realitat (en el seu cas nordamericana) en tota la seua complexitat. Com una maledicció, no hi ha novel·lista que, des de llavors, aspire a menys. Houellebecq està diposat a immolar-s’hi i, de fet, s’hi immola. Morir en la teua novel·la és una alternativa plausible si ja no pots morir per la teua novel·la. D’una manera o altra cal lluitar aferrissadament per la Great French Novel. Perquè, com tothom sap, més interessant que la realitat estricta és la seua novel·lització. És a dir, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.438