Literal

Títol: Anorrear

Autor: Michel Houellebecq

Anagrama

Trad. d'Oriol Vaqué

Barcelona, 2022

587 pàgines 

  "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)

  "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)

  "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)

 

  "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence.  Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)

  Houellebecq. Literal.

 

Joan Garí

The Great French Novel

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Anagrama-Empúries, 2011
Traducció d’Oriol Sánchez
351 pàgines

Ja se sap com va entrar Michel Houellebecq en el panorama de les lletres franceses. Se’l va mirar amb suspicàcia –i amb motius!- fins que es va fer notar l’evidència que, una vegada admès en el club, es disposava a quedar-s’hi. Segons diuen ara les solapes del seus llibres la seua estratègia consisteix a demostrar “que és possible escandalitzar el públic lector sense renunciar a la bona literatura”. Com fent-se eco de tot això, reblant-hi el clau, la seua última novel·la ens el presenta convertit en un dels personatges principals. L’autoretrat en tercera persona, per cert, és tan mordaç, irònic i realista com esperaríem de l’autor de Extension du domaine de la lutte: “Duia un pijama de ratlles gris que recordava vagament un presidiari de sèrie televisiva; tenia els cabells embullats i bruts, la cara enrojolada, ben bé com si tingués acné rosàcia, i feia una mica de pudor”.
Jed Martin és el protagonista de l’obra. És fotògraf. El seu pare és un arquitecte acomodat que viu en una residència d’ancians. La mare, d’origen jueu, es va suïcidar quan Jed tenia set anys. Amb el pare no parla mai d’això. Pares i fills: una de les constants dels llibres d’Houellebecq. De fet, “en matèria d’éssers humans”, en Jed “només coneixia el seu pare , i de fet no gaire”. Per al pare, al seu torn, “tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort”.
Com en una novel·la realista del XIX, en Jed, que és més aviat tímid, es veu triomfant socialment gràcies a haver-se ennoviat amb Olga Sheremoyova, que treballa al Departament de Publicitat de Michelin. Es van conéixer en una exposició de fotos de mapes de carreteres d’aquesta marca, l’especialitat de Martin. El seu lema: “El mapa és més important que el territori”.
I tot això, amb la càrrega de nihilisme irònic de fàbrica, és la novel·la. L’originalitat i l’excel·lència de tot plegat està fora de dubte. Al capdavall, d’algú que es defineix manifestant “un feble sentiment de solidaritat envers l’espècia humana” no podríem esperar res que no fora un catàleg de personatges aliens a tota idea de felicitat. No hi falta la mordacitat llegendària d’Houellebecq: una dona lletja és “amb la vagina inexplorada”; un alt càrrec de Michelin tarda a trobar la paraula que busca perquè s’ha format a l’École Polytecnique i no a l’École Nationale d’Administration… And so on.
La tercera part de l’obra pren un tombant inesperat, relacionat amb el retrat que Martin fa del propi Houellebecq. No caldrà abundar-hi, perquè això servirà el lector per a interessar-se en una peça que potser aspira simplement a emular en terra francesa aquella Great American Novel que va preconitzar John William Deforest en el celebèrrim assaig del mateix títol l’any 1898. Per a Deforest el novel·lista té l’obligació moral de retratar la realitat (en el seu cas nordamericana) en tota la seua complexitat. Com una maledicció, no hi ha novel·lista que, des de llavors, aspire a menys. Houellebecq està diposat a immolar-s’hi i, de fet, s’hi immola. Morir en la teua novel·la és una alternativa plausible si ja no pots morir per la teua novel·la. D’una manera o altra cal lluitar aferrissadament per la Great French Novel. Perquè, com tothom sap, més interessant que la realitat estricta és la seua novel·lització. És a dir, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.438