The Great French Novel

Títol: El mapa i el territori
Autor: Michel Houellebecq
Anagrama-Empúries, 2011
Traducció d’Oriol Sánchez
351 pàgines

Ja se sap com va entrar Michel Houellebecq en el panorama de les lletres franceses. Se’l va mirar amb suspicàcia –i amb motius!- fins que es va fer notar l’evidència que, una vegada admès en el club, es disposava a quedar-s’hi. Segons diuen ara les solapes del seus llibres la seua estratègia consisteix a demostrar “que és possible escandalitzar el públic lector sense renunciar a la bona literatura”. Com fent-se eco de tot això, reblant-hi el clau, la seua última novel·la ens el presenta convertit en un dels personatges principals. L’autoretrat en tercera persona, per cert, és tan mordaç, irònic i realista com esperaríem de l’autor de Extension du domaine de la lutte: “Duia un pijama de ratlles gris que recordava vagament un presidiari de sèrie televisiva; tenia els cabells embullats i bruts, la cara enrojolada, ben bé com si tingués acné rosàcia, i feia una mica de pudor”.
Jed Martin és el protagonista de l’obra. És fotògraf. El seu pare és un arquitecte acomodat que viu en una residència d’ancians. La mare, d’origen jueu, es va suïcidar quan Jed tenia set anys. Amb el pare no parla mai d’això. Pares i fills: una de les constants dels llibres d’Houellebecq. De fet, “en matèria d’éssers humans”, en Jed “només coneixia el seu pare , i de fet no gaire”. Per al pare, al seu torn, “tenir un fill havia significat el final de tota ambició artística i, més en general, l’acceptació de la mort”.
Com en una novel·la realista del XIX, en Jed, que és més aviat tímid, es veu triomfant socialment gràcies a haver-se ennoviat amb Olga Sheremoyova, que treballa al Departament de Publicitat de Michelin. Es van conéixer en una exposició de fotos de mapes de carreteres d’aquesta marca, l’especialitat de Martin. El seu lema: “El mapa és més important que el territori”.
I tot això, amb la càrrega de nihilisme irònic de fàbrica, és la novel·la. L’originalitat i l’excel·lència de tot plegat està fora de dubte. Al capdavall, d’algú que es defineix manifestant “un feble sentiment de solidaritat envers l’espècia humana” no podríem esperar res que no fora un catàleg de personatges aliens a tota idea de felicitat. No hi falta la mordacitat llegendària d’Houellebecq: una dona lletja és “amb la vagina inexplorada”; un alt càrrec de Michelin tarda a trobar la paraula que busca perquè s’ha format a l’École Polytecnique i no a l’École Nationale d’Administration… And so on.
La tercera part de l’obra pren un tombant inesperat, relacionat amb el retrat que Martin fa del propi Houellebecq. No caldrà abundar-hi, perquè això servirà el lector per a interessar-se en una peça que potser aspira simplement a emular en terra francesa aquella Great American Novel que va preconitzar John William Deforest en el celebèrrim assaig del mateix títol l’any 1898. Per a Deforest el novel·lista té l’obligació moral de retratar la realitat (en el seu cas nordamericana) en tota la seua complexitat. Com una maledicció, no hi ha novel·lista que, des de llavors, aspire a menys. Houellebecq està diposat a immolar-s’hi i, de fet, s’hi immola. Morir en la teua novel·la és una alternativa plausible si ja no pots morir per la teua novel·la. D’una manera o altra cal lluitar aferrissadament per la Great French Novel. Perquè, com tothom sap, més interessant que la realitat estricta és la seua novel·lització. És a dir, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.438