Una casa envoltada pel desert

Títol: El desert i altres 
palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Editorial Gregal
Maçanet de la Selva, 2016
198 pp.

  Fa anys que Enric Balaguer practica un tipus d'escriptura paraacadèmica molt estimulant. Ho definisc així perquè no sé molt bé com fer-ho, òbviament: els textos com el seu no són literatura (com si que ho era el seu excel·lent dietari, La casa que vull) però tampoc són una d'aquestes "publicacions" que es veuen obligats a fer els professors universitaris del ram de les lletres si volen veure actualitzat el seu salari.
  L'autor de Contra la modernitat i altres quimeres, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies o Constel·lacions postmodernes torna ara a l'atac amb un recull d'escrits perfectament suggestius. No hi ha tema que puga escapar-se a la seua perfeccionada manera de mirar: les llengües i el llenguatge, el futur de les humanitats, el món afectiu de la sexualitat, la memòria històrica, la violència, la globalització... Balaguer observa les mateixes coses que molts altres, però ell en trau una punta específica. Parla de tot i de res: parla amb bon coneixement de causa.
  En aquest nou llibre, però, destaquen clarament dos títols: "El magnetisme del desert" i "Els escriptors i les cases". Semblen dos contraris absoluts, de fet: el desert i la casa. L'autor es pregunta per què ens fascina el desert i per què els escriptors estimen tant les cases on viuen. Són dos preguntes molt pertinents (la intel·ligència de les persones, ja ho haureu comprés, es mesura per la qualitat de les qüestions que es plantegen, no per l'encert de les respostes).
  Balaguer passeja la seua perplexitat a l'entorn del primer ítem. "Les tres religions monoteistes -afirma- varen nàixer en una regió desèrtica i qui sap si en són totalment deutores". I després segueix amb un refrany tuareg: "Al·là va crear els oasis perquè la gent fos feliç, i va crear els deserts perquè cadascú pogués trobar-se a si mateix".
  Ja hi tenim el desllorigador, doncs. Un escriptor necessita una casa -un oasi. Però aquesta casa ha de ser ritualment abandonada i novament consquistada: el tancament perpetu és absolutament estèril. El model perfecte d'aquesta pulsió casa versus desert és Montaigne i la seua torre. Hi acabe de dedicar tot un llibre. Es titula L'única passió noble. Converses amb madame Mähler Besse sobre els valencians i el seu país i és, entre altres coses, una reflexió al·lusiva al dilema que planteja la dicotomia de què venim parlant. Per això m'ha agradat trobar aquestes reflexions al llibre de l'amic Enric Balaguer.
  Hi ha molts models de cases d'escriptor. La meua està repartida entre Borriana i Vilafranca, entre la mar i la muntanya. Nabokov, exiliat, considerava una única residència com a pròpia: la que va haver d'abandonar després de la Revolució a Sant Petersburg (allà on va passar els llargs hiverns de la infància). Això ho he contat fa poc en un article en El País, "Pasiones rusas", que es recrea precisament en les cases d'escriptor més famoses d'aquesta ciutat bàltica: la de Dostoievski, la de Nabokov, la d'Anna Akhmàtova i la de Joseph Brodsky.
  Els escriptors necessitem una casa perquè la soledat requereix una logística. I després hi ha l'eternitat allà a fora. Balaguer en diu desert i m'agrada: això és el més semblant que trobaríem ara al mite kavafià d'Ítaca, aquesta illa de què contínuament estem eixint i a què contínuament estem arribant. El desert ben entès és un espill del nostre interior: cal anar-hi per descobrir plecs del nostre esperit a què no havíem tingut accés.
  Una casa habitada per un escriptor és un oasi enmig d'un desert. I cal que siga així perquè l'ofici que s'hi desenvolupa siga plenament fructífer.

Joan Garí

 

Soliloqui del farer

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Editorial Afers
Catarroja, 2016
309 pàgines

  Josep Igual publica el contingut del quadern que va redactar diàriament durant l’any 2011 i l’enceta amb una cita d’Henri-Frédéric Amiel: “El temps dels grans homes se’n va i ariba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res (…) L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.
  Això és un dissabte, 1 de gener. Al dia següent, el dietarista se’n va a dinar a ca sa mare, que fa arròs. La “decadència” és això: pensar que el món s’acaba (i s’acaba tothora), que la societat no té guia ni nord, però saber també que mentre hi haja una pauta que dispose l’arròs seguint la gradació immortal sec-melós-caldós la vida humana serà encara possible, i les ànimes confortades…
  M’ha agradat llegir L’incert alberg perquè hi he retrobat un escriptor a qui no se li ha dedicat l’atenció que mereix. Dir això, tractant-se d’un autor en català, té escàs sentit, perquè és una obvietat tan dolorosa com escadussera, però no està de més recordar-ho. Fa anys vaig reclamar una mica de llum sobre Josep Igual, en atenció al seu “bisturí estilístic”. La metàfora continua semblant-me dolça a la boca: Igual té l’aptitud del cirurgià que tallarà on calga tallar, amputarà, drenarà, i no dubtarà a clavar-se ell mateix el ganivet, com el doctor John Thackery (interpretat magistralment per Clive Owen) en The Knick. Al seu text, és líric sovint però de vegades té una acidesa que resol el lirisme en un ullet sardònic. Té talent per a l’aforisme (tot i que li n’he llegit de millors en Twitter) i tocs surrealistes que fan somriure (i no només en la transcripció del seu bigarrat món oníric).
   Quant a l’argument del llibre, és evident que no n’hi ha: passa la vida i amb ella la notació diària del dietarista. El narrador és un tipus que s’aixeca matí (no li agrada tranuitar), observa el fraret del seu higròmetre i escruta el paisatge, agafa l’autobús i té una peripècia social prou variada: troba gent, escolta música (i en fa), llegeix llibres (i n’escriu)... A vegades la nota climàtica del principi del dia (“Claror de pell de codony a primera hora”; “Nuvolades baixes. Ullades de safrà unànime. Assaig tímid de vent a estones”; “Teranyina de núvols baixos i ullades de ressol cru”) podria semblar el més interessant per a un tipus que, com l’antic farer de les Illes Columbretes, escruta el dia sol enmig d’una mar interior –i tot el que ve després ja seria més prescindible.
  Que li falta alguna cosa és evident, si no no escriuria un diari. Potser això que li manca té a veure amb la sensació d’èxit o de fracàs, però això ja està dit: en la cultura catalana són termes molt relatius. Potser la mancança és més íntima. En un moment donat, el diari constata la mort del pare. És un fet biogràfic suficientment contundent com per justificar un llibre. Llavors algú que és poeta s’adona del sentit exacte d’aquells famosos versos de Gil de Biedma, en una peça superba (No volveré a ser joven) que fa així: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes yo vine/a llevarme la vida por delante./ Dejar huella quería/y marcharme entre aplausos/-envejecer, morir, eran tan sólo/las dimensiones del teatro./ Pero ha pasado el tiempo/y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir/es el único argumento de la obra”.
  En aquest moment la vida pren l’exacta dimensió d’un alberg incert. I nosaltres som els seus hostes.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.693

El símbol de l'espill

Títol: Noche es el día
Autor: Peter Stamm
Acantilado
Barcelona, 2016
Trad. de J. Aníbal Campos
170 pàgines

Pot passar que, arribats a un punt específic del que podríem anomenar la “decadència” de la civilització occidental actual (que comença en Spengler i acaba, de moment, en Ferran Sáez), es puga trobar a les llibreries una gran quantitat de títols ben escrits, amb històries atractives, capaços de sadollar un lector culte mitjanament exigent (que n’hi ha, encara). Però aquests llibres, alhora i paradoxalment, susciten una certa fredor precisament per la seua extrema correcció, per l’excés d’un estàndard de qualitat raonable.
  Noche es el día està basat en dos poderosos tòpics literaris: l’accident que et canvia la vida i la desfiguració del rostre, que et fa replantejar-te una identitat psicològica íntimament unida a l’evidència corporal i, específicament, facial. És el que li passa a Gillian, una exitosa periodista televisiva. Una ensopegada brutal –on mor el seu marit, Matthias- l’aparta del curs confortable de l’existència. Es desperta en un llit d’hospital, amb la cara desfeta. De sobte, enfrontada al mirall, Gillian s’adona que tota la seua vida anterior era falsa. És el moment de recordar aquells petits detalls d’una vida rutilant i rutinària, com quan es preparava per eixir en antena i la maquilladora sempre acurava especialment el que anomenava les “zones problemàtiques” del seu rostre. Ara tota la seua cara s’ha convertit en una voraç “zona problemàtica”, un colossal mapa de regions devastades, un abisme vertiginós. On abans hi havia la seguretat d’unes faccions immutables, ara hi ha la faç impossible, incompleta, d’una desconeguda.
  Com he escrit un dens assaig –Un cristall habitat (1999)- sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental, m’estalviaré qualsevol divagació erudita o qualsevol excursió literària sobre el tema. Només diré que aquest volum de Peter Stamm m’ha semblat ben escrit i no dubte que molts el llegiran amb plaer i profit. Jo, però, l’he abandonat a la pàgina 60. Com a lector, hi tinc dret. Sent com sóc, a més, un tipus a qui paguen per explicar la seua opinió sobre el que llegeix, hi tinc un deure inexcusable. Òbviament, aquesta opinió és totalment subjectiva i absolutament personal (sospite que és això el que es paga o hauria de pagar-se, però reconec que no ho he preguntat).
  Com hi ha tantes pàgines escrites al món actual, i la vida és tan curta, amb l’edat m’estic tornant exigent fins un punt neurastènic i això es trasllada, inevitablement, a aquests papers crítics. El senyor Stamm em perdonarà si he estat injust amb ell.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-11-16

Amèrica no s'acaba mai

Títol: Sabadell Grand Central, Nova York Rambla
Autor: Manuel Foraster
Tusquet Editors
Barcelona, 2016
281 pàgines

  La novel·la pòstuma de Manuel Foraster (1949-2016) de què avui m’ocupe completa una trilogia començada amb Factures pagades i Lisboa direcció París. Qualsevol que tinguera dinou anys en 1968 sap que “París” vol dir molt més que “París”, i així amb “Nova York”. Membre d’una generació que va atendre per igual la pulsió de les arrels i la imperiosa necessitat del cosmopolitisme (dues coses que negava l’”España cañí” de Franco) Sabadell Grand Central, Nova York Rambla és una bella concreció d’aquest doble impuls cap endins i cap enfora. I si, a més de tot això, u s’anomena “Foraster”, el cognom marca: normal que trobe a la Gran Poma l’únic lloc on es pot viure realment, exceptuant la memòria.
  M’ha agradat llegir aquesta narració perquè ens retrotrau a aquelles novel·les que es feien a les acaballes del franquisme i amb la democràcia encara auroral (però sense l’experimentalisme desbocat de llavors). Foraster té la gràcia de retornar-nos, específicament, el sabor de finals dels 80, quan el seu narrador (“Fu”) viatja a Nova York per trobar-se amb el seu amic Miquis, un “comunista del morro fort” que arrossega la síndrome de la bufeta hiperactiva (sic) com a record entranyable d’una topada amb la policia franquista. Eren aquells anys: el Marat-Sade al Poliorama i els ensurts a la comissaria de la Via Laietana (o viceversa…).
  Fu i Miquis posen a treballar totes les connexions novaiorqueses que fan al cas. A Manhattan, cada u té el seu hotel i després hi ha el Chelsea, que és l’hotel de tots, allà on Leonard Cohen rememorava cert encontre mític amb Janis Joplin, “giving me head on the unmade bed”, que en català vol dir simplement –sí, el seriós i circumspecte Cohen- “mamant-me-la al llit desfet” (Chelsea Hotel #2). 
  L’hotel de referència de Fu hi és l’Algonquin, al carrer 44 Oest (el meu era el Sloane House YMCA, molt més barat, al carrer 34). La llibreria de referència, la Gotham Book Mart, on jo mateix vaig comprar (fa un quart de segle!) l’últim exemplar disponible de la traducció del Tirant lo Blanc que havia fet David Rosenthal. Aquest jueu culte, catalanòfil i amant del jazz, dissortadament desaparegut en la flor de la vida, és un dels personatges reals que apareixen en aquesta novel·la, que té molt, òbviament, de relat generacional.
  Si Miquis és marxista, Fu és un “iberista de Sabadell” partidari dels Països Catalans. Així, tot pot barrejar-se: la crònica del Nova York de Reagan (sida, desgel de la guerra freda, revolució conservadora) s’empiula amb normalitat amb la història familiar sabadellenca del narrador/autor. A l’hotel Algonquin feien tertúlia Dorothy Parker i Harpo Marx (que, naturalment, no era mut). A l’estació Grand Central (on va deixar ratlles fetes –la volta catalana, de rajola vista- l’arquitecte valencià del XIX Rafael Guastavino, un precedent seriós de Calatrava) , els personatges seuen, riuen i ploren. Atlantic City es visita com en una escena de Midnight cowboy (això ja ho vaig explicar en Història d’Amèrica: viatjar als Estats Units no és viatjar a un país, sinó a cent novel·les i cinquanta mil films). A la maleta es porta el Week-end d’estiu a Nova York, de Josep Pla, allà on compara els gratacels de Manhattan amb un “manat d’espàrrecs”. I, una vegada, instal·lat, el que hi cal llegir sempre és la novel·la Call it sleep, de Henry Roth, l’excel·lent traducció catalana de la qual, Digueu-ne son (El Gall Editor, 2008), va passar molt naturalment desapercebuda…
  El relat acaba en Las Vegas. Cap lloc millor? Se sent Le jeu est fait, le jeu est fait de manera insistent i el narrador ja sap que Amèrica no s’acaba mai. Però la vida sí.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-11-2016