Totes les coses de la vida

Títol: Un amor d'en Swann
Autor: Marcel Proust
Viena edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Josep Maria Pinto
302 pàgines

Ara que tot és ràpid, fugisser, instantani, és bonic pensar en el projecte que s'ha traçat Josep Maria Pinto de traduir completa la proustiana À la recherche du temps perdu. La complicitat de l'editorial Viena ens fornirà aquest regal preciós en successius lliuraments. Ambdós -traductor i editorial- van poder comprovar que el projecte interessava el públic quan van posar a la seua disposició el primer fragment d'aquesta obra monumental, Combray. Amb Un amor d'en Swann ja tenim complet el primer volum de la sèrie, Du côté de chez Swann. No cal dir que esperaré amb candeletes les noves entregues. Al capdavall, ningú que haja aprés a nadar en el cabalós riu proustià podrà romandre mai més indiferent a la seua vora. Marcel Proust és el més "literari" dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherche és la crònica superba, desmesurada de l'alta societat francesa, però també l'odissea introspectiva de les emocions i les vivències d'un ésser humà tallat a mida d'una personalitat culta, sensible, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.
Un amor d'en Swann és un compendi dels registres i les estratègies proustians, però també una peça autònoma que permet una lectura fora de la seqüència completa. El protagonista és Charles Swann, un jueu convers, bon amic de l'avi del narrador, que s'enamora d'Odette de Crécy. El contrast entre els dos membres de la parella proporciona molt de joc narratiu: Swann és un "príncep de l'elegància", un "diletant de sensacions immaterials" amb una gran cultura i una gran fortuna. Odette és una dona de costums irregulars, una cocotte (el terme que en l'època es reservava per a les femelles de moral lleugera) que no destaca per la intel·ligència però sí per un encant i un atractiu fora mida. Swann se n'encapritxa gràcies a una frase musical (l'andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil) sentida en les vetlades que comparteix amb Odette a casa dels Verdurin. Però l'enamorament de veritat no vindrà -en el súmmum de l'estetecisme i el tour de force cultural- fins que observarà com la cocotte s'assembla a Sèfora, la filla de Jetró, tal com és retratada als frescos de la Capella Sixtina.
Swann, naturalment, s'enamora d'una imatge ideal, però també d'un cos extraordinàriament dotat per a totes les promeses de la sensualitat. Els amants anomenen, en el primer furor de l'amor, "fer catleia" (faire catleya) a cada ultrança física, en referència a les orquídies que tant agraden a Odette (i al propi Proust). Al principi, doncs, tot són flors i violes, però aviat niuarà en ell una gelosia profunda i malaltissa, producte de les equívoques lleugereses d'ella. Proust converteix la descripció d'aquest procés en l'ocasió formidable per a exposar les seues idees sobre la malaltia de l'amor. Les seues característiques comparacions (que tenen la virtut de dotar d'un vessant figuratiu un aparell sintàctic dens i envitricollat) adquireixen llavors matisos ausiasmarquians: Swann, "com un morfinòman o un tuberculós", "com li passa a un malalt allitat des de fa mesos", "com una malaltia que de sobte es descobreix que és més greu", "com les cèl·lules d'un òrgan ferit", "com un malalt que no pot evitar de provar cada minut de fer el moviment que li és dolorós". El gelós, òbviament, sempre du les de perdre i Swann arriba al seu súmmum de desesperació quan constata fefaentment que Odette ha tingut tracte carnal no només amb altres homes, sinó també amb dones. Una carta anònima acusant la cocotte d'aquestes pràctiques li permetrà estirar del fil, però també serà l'ocasió per al narrador de posar en pràctica la seua més cara divisa: "Totes les coses de la vida que han existit una vegada tendeixen a recrear-se" (Toutes les choses de la vie qui ont existé une fois tendent à se recréer). I hem d'entendre aquesta sentència com un al·lusió biogràfica però també com l'estratègia de funcionament dels mecanismes de la memòria, que tant de joc donen chez Proust (la magdalena sucada en te).
Al final, podríem pensar que Swann i Odette estaven destinats a construir un odi etern i immutable. En realitat, però, acabaran casant-se, com descobrim en el curt relat que tanca el volum, "Noms de lloc: el nom". I el narrador, de retruc, s'enamora perdudament -amb la constància i la desesperada violència exsudades per un amor infantil- de la filla d'ambdós, Gilberte. I tot, fet i fet, continuarà. Que siga aviat.

Joan Garí

Contra la pàtria burgesa

Títol: El llop estepari
Autor: Herman Hesse
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2010
Traducció de Margarida Sugranyes
218 pàgines

La reedició per part de Labutxaca d'aquest títol mític ens permet rellegir-lo ara, quan fa temps que ha passat el furor que va despertar (sobretot a partir dels anys 50). Der Steppenwolf, en efecte, es va publicar originàriament l'any 1927, en plena efervescència avantguardista. Hesse hi va projectar el seu idealisme antiburgés i hi va traçar una profunda reflexió sobre la personalitat humana i l'adequació d'aquesta a la realitat. El protagonista n'és Harry Haller, un solitari que viu amb les formes d'un burgés, però a qui la peripècia a què el sotmet el narrador arrossega cap a experiències cada vegades més fora del comú.
El símbol clau del llibre és el de l'espill. Com en un d'aquests estris es llegeix Harry en el tractat "El llop estepari", que ens ofereix el recurs del llibre dins del llibre. Des que un desconegut li'l va fer a mans, la vida de Harry està subjecta a experiències cada vegada més al·lucinants. Coneix, per exemple, l'Hermine, i, a través d'aquesta, en Pablo i la Maria. Dins aquest triangle es mouran les seues emocions. Ells li ensenyaran a menysprear al concepció burgesa de la vida: "Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria".
Situat en aquest tràngol, Harry només pot lliurar-se a la condició de llop estepari com una qualitat dins seu, però també exterior a ell. Hi cau com en un fatalisme, i n'està alhora espantat i resignat. Ha d'alliberar-se'n necessàriament per accedir a una nova realitat on poder viure en consonància amb la seua ànima. Pablo li ensenya com fer-ho mirant-se al mirall, però el vidre acabarà fatalment fet miques.
No m'estranya que als anys 60 es fes una lectura entusiasta i generosa d'aquest llibre. Al capdavall, el seu clam antiburgés, la seua recerca d'una "altra vida", el flirteig dels personatges amb les drogues o amb l'amor lliure casaven molt bé amb l'esperit de la dècada meravellosa. Avui, però, en què dels anys 60 es fa una caricatura degradant, com si només hi hagués hagut un estúpid individualisme psiquedèlic, aquesta lectura podria revertir-se. De sobte, El llop estepari corre el perill de convertir-se en un manual d'ingenuïtats truculentes, quan no un compendi de bajanades antisocials. Això seria ben injust, perquè menysprearia valors evidents del volum, com ara el diàleg amb els clàssics (de Goethe al Mozart surrealista aparegut en somnis al final de la narració, tot passant sense dubte pel Nietzsche de "Tot el que és profund s'estima la màscara") o
la recerca d'una vida no sotmesa als convencionalismes racionals que han provocat la primera guerra mundial i estan covant la segona.
Fet i fet, llegir ara El llop estepari és un exercici en què la nostra curiositat n'ix acuradament sadollada. No és la novel·leta ingènua que alguns ens voldrien fer creure però tampoc un catecisme que calga entonar a la llum de les veles. És un llibre honest, vet-ho ací. I això, conforme va el món, és un valor difícil de passar per alt.

Joan Garí

El llibre dels qui han deixat de ser joves

Títol: Octubre
Autor: Miquel Pairolí
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
294 pàgines

Com que el dietarisme té a veure de manera tan íntima amb el pas del temps, no ens ha de sorprendre que Miquel Pairolí es decidís a emprendre el conjunt d’anotacions que finalment ha intitulat Octubre en fer els cinquanta anys. Al capdavall, ¿quina millor fita per a un dels revolts més característics de la vida que un llibre de (morigerades) confessions? En aquesta edat ja s’ha metabolitzat ben bé aquella crua frase de Pavese: “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. El dietari de Pairolí, però, no és un clam metafísic, ni tampoc un solc de revelacions a cor obert. És més bé la continuació d’una obra en plena maduresa, on la serenitat ve a conjuminar-se amb una certa melancolia –la que es desprèn de l’observació de les coses quan s’ha arribat a entendre que res no pot canviar-ne el curs.
Octubre és un breviari, un llibre d’hores. Així ho ha entès l’editor, que l’ha dotat amb la forma necessària. I així crec que voldria ser llegit el propi autor. No debades s’ocupa, al llarg de les seues pàgines, de les petites variacions biogràfiques: un ocell o una dona amb qui coincideix breument (ocells i dones, ai las!), una música escoltada, un llibre llegit (Pa i raïm de Pla cada hivern i cert conte de Lampedusa cada juliol: els rituals ens recorden que som humans). Per sobre d’aquest fons de violins, però, hi ha de sobte algun motiu remarcat, un colp de timbal que ens fa estar alertes. Són interessants, per exemple, les observacions sobre el paper dels crítics i dels lectors a l’hora de jutjar una obra literària. Segons Pairolí són més clarividents els “lectors intel·ligents” que no pas els crítics amb ambició d’”àrbitre” o de “jutge”. Ell, que també escriu sobre llibres d’altri, es considera més aviat “un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura”. M’agrada aquesta precisió perquè, a tots els qui avaluem la literatura aliena, se’ns pressuposa un afany judicial que sovint està fora de lloc. A Miquel Pairolí o a mi mateix ens agrada més l’ofici de notari, em sembla. El fiscal ataca i el jutge sentencia, però el notari simplement constata.
Una altra remarca interessant del volum fa referència a la relació, en literatura, “entre el talent i l’èxit”. “Sembla que l’èxit –escriu- ha de ser una conseqüència del talent”. En realitat, però, “és habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari”. Paraules molt apropiades per als assagistes d’aquest país. Com pensant-hi, Pairolí recomana “no amargar-se ni esdevenir un ressentit”. Sembla un corol·lari raonable per a la terrible constatació que embarga un escriptor exigent en comprovar que no és ni serà mai “popular”. Benvingut al club.
Tot això, i molt més, és Octubre. Per a escriure’l, s’ha hagut de viure, s’ha hagut de llegir i s’ha hagut de contemplar l’espectacle de la vida i de l’art amb una serenor voraç. Per a llegir-lo cal notar el punt intermedi entre l’estil de Josep Pla (la sensualitat adjectival) i el de Josep Maria Espinàs (l’extrema austeritat qualificativa). En aquest estadi podem trobar Miquel Pairolí, un autor que és probable que ja no puga sentir-se jove, però que mentre continue experimentant, com a individu lúcid, “una barreja de malestar i de recança”, no hi ha perill que es faça vell.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.382

L'extenuant afany de bellesa

Títol: Un estiu al llac
Autor: Alberto Vigevani
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
Traducció d’Anna Casassas
141 pàgines

El despertar als sentits i a les beceroles d’una vida adulta en l’adolescència ha estat abordat sovint per la literatura i pel cinema. No és d’estranyar. Al capdavall, és en aquest moment inaugural on es cencentren algunes de les potencialitats més pures d’una persona i bona cosa de la complexitat inextricable de tota biografia. Per més que s’hi torne, sempre queda alguna cosa que se’ns escapa, una part del misteri global viscut per l’adolescent com un afer que el concerneix de manera intransferible. Amb el temps cada individu aprén que els seus dilemes i els seus somnis i la fatalitat i el goig que semblen regir ambdós vessants biogràfics no li són exclusius de cap manera, ans formen part d’una experiència comuna a tots els éssers humans. Res no li impedirà, però, viure el seu trànsit a la vida adulta com un trasbals que no pot comunicar, una tragèdia suportable davant la qual cal véncer o sucumbir-hi. I això és la matèria primera a partir de la qual un escriptor o un cineasta poden modelar històries convincents on tothom puga sentir-se identificat.
Alberto Vigevani va aconseguir amb Un estiu al llac un relat de molt bella factura a l’entorn de les experiències d’un noi italià –Giacomo- que als catorze anys passa un estiu a Menaggio, a la riba del llac de Como. Naturalment, és l’edat adequada per a què els seus sentits se senten interpel·lats pels motius de sensualitat emanats de l’altre sexe. El seu dilema es plantejarà entre Emilia, la minyona vèneta de la casa, i la mare d’un xiquet anglès –Andrew- amb qui coincideix a la vora del llac. Emilia és una bellesa racial, amb cabells negríssims que desprenen un torbador perfum de terra. La jove mare –sense nom- és el prototipus d’una dona més estilitzada, amb cames llargues, nòrdica, enigmàtica. Giacomo protagonitza una escena equívoca damunt el llit d’Emilia, que es creu en l’obligació de confessar-li, a pesar de la simpatia que li professa, que té xicot. Amb la mare d’Andrew estableix una relació gairebé malaltissa, convertint-la de seguida en una meta inabastable i deletèria. El desig de Giacomo es desplaça de l’objecte autòcton a l’al·lòcton com en una paràbola amb moralitat final, puix que fet i fet tornarà a reunir-se amb els seus companys convençut que no du enlloc “l’extenuant afany d’una bellesa absoluta”.
Precisament l’estiu –l’estiu absolut de la vida, que és la infància- acaba amb l’arribada del pare a la casa. Amb ell retorna l’ordre tradicional, sancionat i tranquil·litzador. Giacomo pot fruir de nou amb la presència dels altres nois i noies de la seua edat, la colla d’amics amb qui escolta la cançó Adiós muchachos, compañeros de mi vida amb la certesa íntima que ha deixat ja enrere l’etapa inadvertidament feliç de la vida i ha d’enfrontar-se sol als tallants de l’adultesa.
Tot això, servit amb una prosa mesurada, sensual, plena de revoltes com una carretera de muntanya per on cal conduir els ulls molt lentament és Un estiu al llac. Un llibre que no conec en l’original italià, perquè que en la versió d’Anna Casassas aconsegueix un to i un nervi literari de molt elevada consideració.

Joan Garí