28/2/10

Endinsar-se en el riu proustià

Títol: Combray
Autor: Marcel Proust
Traducció de Josep Maria Pinto
El Cercle de Viena
Barcelona, 2009
243 pàgines


Recorde bé quan vaig començar a llegir À la recherche du temps perdu. Era estiu i jo m’estava al meu refugi muntanyenc, a mil metres en vertical allunyat de la civilització. M’agradava matinar i veure com el sol s’elevava per damunt de la barrancada clapejada de carrasques. A la galeria de casa, assegut en un sofà còmode, obria l’edició de Flammarion i penetrava en un univers lingüístic incommensurable. La inimitable frase de Proust, farcida de digressions i de meandres, és tot un repte per al lector, que ha de disposar-se a navegar-hi com un aventurer s’endinsaria en l’Amaçones. Jo consumia aquest tresor literari pur en dosis morigerades, consultant ocasionalment el diccionari. Em deixava impregnar pel microcosmos de Combray i la magnífica verbositat de Proust m’acaronava els sentits. Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació.
Llegint ara aquest Combray (l’inici del primer volum de la Recherche), que Josep Maria Pinto ha traduït per a El Cercle de Viena, he reviscut aquelles matinades intenses viscudes en un poble dels Ports. És difícil recomanar Proust: molts lectors hi trobaran a penes una verborrea incomprensible, una melopea allargassada resseguint la tortuosa consciència d’un tipus obsessiu. En la vida d’un lector, però, hi ha un moment per a Proust i no cal afanyar-se a conquistar-lo. I si no arriba, doncs cal acceptar-ho amb resignació i –potser- una mica de contrarietat compungida.
Combray, en tot cas, és el lloc on ens trobarem amb la famosa escena de la magdalena, tan citada arreu i tan poc llegida al seu text original. El protagonista del relat, en efecte, recupera el passat a través d’una magdalena desfeta en una tassa de te. El sabor de tot plegat el retrotrau als diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tieta Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia la mateixa magdalena mullada en te o til·la. El narrador, davant aquest bucle dels sentits, se sent traspassat per un rampell d’encoratjadora melangia. De sobte se sap indiferent a les vicissituds i els desastres de la vida: “J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”. Heus ací, en efecte, la condensació metafòrica més extrema del projecte literari proustià.
Es poden fer moltes lectures d’aquest infant de la narració que no desitja altra cosa que puge sa mare a fer-li el bes de bona nit i hi reste amb ell, cerimònia que el pare considera un rite “absurd”. Si tenim temptacions d’interpretar tot això amb ulls extraliteraris, però, hauríem de fer cas al propi autor, que ens adverteix molt clarament: “nous ne connaissons jamais que les passions des autres, et que ce que nous arrivons à savoir des nôtres, ce n’est que d’eux que nous avons pu l’apprendre” (o, tal com es tradueix ací: “mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres”).
Hauríem d’evitar, supose, que ens passe amb Proust el que experimentava Monsieur Legrandin, ignorant del seu esnobisme, en confessar: “Au fond, je n’aime plus au monde que quelques églises, deux ou trois livres, à peine davantage de tableaux, et le clair de lune…” (“En el fons, només m’agraden en aquest món unes quantes esglésies, dos o tres llibres, no gaires més quadres i el clar de lluna…”). A les meues matinades de joventut, però, jo hi vaig creure a ulls clucs.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.341

2 comentaris:

  1. Hola Joan, moltes gràcies per aquest article, d'apassionat proustià. Com dius, no cal afanyar-se a trobar Proust, arriba quan ha d'arribar (si arriba).

    Salutacions ben cordials,

    Josep Maria Pinto

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies a tu per la teua traducció. Tant de bo això només siga el principi i aviat disposem de tota la 'Recherche' completa!

    Joan Garí

    ResponSuprimeix