El canemàs d'un film agradablement sorprenent

Títol: Camps de maduixes
Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial Cruïlla
Barcelona, 2003 [12ª edició]
155 pàgines

De Sierra i Fabra recorde, fa moltíssims anys, uns manuals d'història del rock and roll. Jo era llavors un adolescent molt musical, que tenia a la paret de l'habitació un pòster d'Elvis Presley amb una inversemblant guitarra elèctrica de dos mànecs (sic). Després els meus gustos, pel que fa a la música moderna, es van fer més exigents i Sierra i Fabra, al seu torn, es va dedicar a fer novel·les com rosquilles. Una de tantes és aquest Camps de maduixes, que fa furor als instituts de secundària perquè tracta la dramàtica història d'una joveneta a qui una nit de discoteca i unes pastilles d'èxtasi provoquen un coma que la durà a la vora de la mort. La peripècia de Lluciana -aquest és el nom de la protagonista- no deixa indiferent cap lector, sobretot si no ha superat els divuit anys. Sierra té ofici i l'argument de la novel·la, que inclou un periodista massa espavilat, un policia suspicaç i uns pares destrossats, funciona com una petita maquinària suïssa. El títol de la novel·la, lògicament, fa referència a la cançó de John Lennon (Strawberry fields forever), l'adalil d'una època on semblava que tot estava permés, i on les drogues només eren una altra via -aparentment innòcua- de l'alliberament personal.
En realitat, però, no us he convocat, estimats lectors, per a parlar-vos d'aquesta novel·la, sinó de la versió cinematogràfica que, l'any 2005, va realitzar el director valencià Carles Pastor (i que podeu descarregar punxant ací si teniu el vici de l'e-mule). Es tracta d'una coproducció entre Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana que té una particularitat que la fa perfectament singular: només està disponible en versió catalana i, a més, està rodada amb actors catalans i valencians que parlen cadascú amb el seu accent. Es converteix així en excepcional el que hauria de ser el més normal del món: que una pel·lícula ambientada en aquest cas a València compte amb diferents varietats dialectals de la nostra comuna llengua catalana. És un plaer, en aquest sentit, sentir el barceloní d'actors com Roger Casamajor o Sílvia Marty (la parella protagonista, junta en el fotograma de més avall), o el valencià de Cristina Plazas (que encarna al periodista amb pocs escrúpols) o Lara Sanchis.

He de reconéixer que no coneixia aquest film. Havent llegit el llibre, un dia vaig veure que l'anunciaven a Punt Dos i el vaig gravar. La sorpresa va ser majúscula, ja dic, perquè no esperava que s'hi produïra aquesta situació tan normal de confluència dels accents del nostre idioma. Tan "normal" que no es dóna mai, per exemple, en Televisió Valenciana (tot i que és menys inhabitual trobar-s'ho a TV3, on periòdicament treballen actors valencians), on sense dubte estan convençuts que algun dia "els catalans" vindran a violar les dones i matar els hòmens (o, amb una mica de sort -segons des de quin punt de vista es mire-, al revés).
La pel·lícula, d'altra banda, canvia prou elements de la novel·la, com ara la seua estructura argumental, que a la novel·la s'ancora en el compte enrere de la Lluci al seu llit de l'hospital, mentre al film pren altres viaranys. És obvi que l'obra de Carles Pastor no és cap chef-d'oeuvre, però és un film digne, que compta amb una legió fidel de seguidors (en l'estela de la novel·la) i la senda del qual m'agradaria veure transitar més sovint per altres produccions del país. ¿Serà la flor que no fa estiu? Esperem, sincerament, que no.

Joan Garí