L'educació de l'escriptor

Títol: Una educació francesa
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff
L’Avenç, 2009
159 pàgines

Entre les noves veus que han emergit en aquests darrers anys dins la literatura catalana, no m’equivocaré si assenyale Joan-Daniel Bezsonoff com l’autor d’un dels registres sonors més ric i atractiu. Al capdavall, té les dues condicions necessàries per a l’èxit: una història personal a contar i un estil dúctil i plàstic per a fer-ho. És per això, supose, que tots els seus llibres s’assemblen tant. No importa que es tracte de les primeres novel•les publicades gairebé clandestinament per l’editorial Trabucaire (quan només Toni Royo li feia cas) o dels títols més recents, que l’han convertit en un autor de fama. Escriga del que escriga, Bezsonoff sempre escriu d’ell mateix. El seu és un to vitalista i farcit de joie de vivre, però rere aquesta façana batega també –de manera creixent-, com el solatge d’un café turc, un pòsit acusadament melangiós.
Una educació francesa sorgeix com un encàrrec de L’Avenç. El relat s’ha anat construint a la revista mes a mes, i ara s’ha publicat de manera conjunta en forma de llibre. Bezsonoff ens hi adverteix que no ha volgut fer una “autobiografia”. En el seu lloc emergeix un continent rescatat a pedaços on els records d’infància de l’autor s’empelten amb la matèria a què pròpiament fa referència el títol. Així, la infància a Briançon s’ajunta amb l’ubèrrim anecdotari de les diferents fites que han marcat l’educació del personatge, les anècdotes escolars, els retrats dels mestres que l’han impactat i també els d’aquells que li van resultar odiosos o indiferents.
Ser educat a França és dur quan u ha d’arribar a la mateixa conclusió que Antoine Argoud: “J’ai honte désormais d’être français. Je ne suis plus qu’un Français administratif”. Per a un català, França és ben bé el mateix que l’oceà immens representa per a un nàufrag agafat a una biga de fusta. Contra aquesta evidència, Bezsonoff reacciona en part amb dolor i en part amb ironia: diu que li agrada molt l’espanyol (gairebé tant com als catalanoparlants d’aquesta banda dels Pirineus ens fascina el francés) i que prefereix, a Raimon, Luis Mariano.
En el fons, l’únic que agraeix al sistema republicà és haver-lo posat en contacte amb magnífics professors de literatura. Així, ara que se sent estranger a tot arreu, “l’home que sobra”, i que ha arribat a conéixer totes les llengües de França (incloent-hi també el rus del seu avi Mitrofan), podria autoexiliar-se dins els límits d’una biblioteca borgeana. Amb desgana, però, ens confessa també que “tots els llibres recents em deceben”. D’aquesta melangia, tanmateix, naix precisament l’impuls per a fer memòria en una doble direcció: per un costat, renovellar el compromís amb la vida: “la lectura d’una bona novel•la; el descobriment d’una nova cançó, la cara d’una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor”. Per un altre costat, la constatació de la ferida íntima, aquella que motiva l’escriptor i, alhora, l’aclapara absolutament: “Què se n’ha fet de l’entusiasme adolescent a l’època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d’una novel•la de Pierre Benoit?”.
És justament perquè aquest temps no tornarà que l’escriptor ha d’escriure els seus llibres. Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.

El Temps, núm. 1.297

A favor de l'alfabet

AZ
Autora: Núria Cadenes
Editorial 3i4, 2009
188 pàgines

Una agradable sorpresa. Mentiria si negara que, en primer lloc, em va colpir la coberta. Una bona coberta pot fer meravelles ara que el lector passavolant passa volant al davant de tantes prestatgeries atapeïdes, anònimes, impersonals. Una bona coberta ajuda en el primer moment, doncs, però després el llibre t'ha de conquistar, i això només ho pot fer des de la literalitat estricta. AZ són vint-i-sis relats ordenats alfabèticament, de la A a la Z. N'hi ha de llargs i de curts, però els llargs no cansen i els curts saben a poc. L'autora hi exhibeix un bon maneig de l'idioma i una ironia malèvola que, per aquells atzars sinàptics, m'ha recordat les lletres de les cançons de la mexicanoargentina Liliana Felipe.
Cadenes dota els seus personatges d'una provisionalitat pirandelliana, i els investeix de dignitats estrafolàries, però també d'una certa tendresa. S'hi revela un món interior ric, qui sap si covat als anys de presó (recorde, sí, fa mols anys, haver llegit aquelles Cartes de la presó, tan violentament angoixants). La influència estellesiana es resol en la familiaritat irònica amb la mort, i m'atrevisc a dir que això és una de les bases importants del llibre.
Un conte és una trama, però també és un llenguatge -i viceversa. En tots dos camps l'autora se'n surt d'allò més bé. Els seus relats semblen un bon contraverí davant un món que té consistència de reality show (o de "reàliti", com diu ella). Surrealista? No, només realista d'una altra manera. Contrarealista, potser.
Caldria parar atenció a la Núria Cadenes narradora. És la meua pensada, si més no.

Exorcitzant el relat familiar

Una novel·la russa

Autor: Emmanuel Carrère

Empúries, 2008

Traducció d'Ona Rius

280 pàgines

L'autor d'aquest llibre, novel·lista de fama, s'assabenta un dia de la història d'un soldat hongarés de la segona guerra mundial que va estar reclòs cinquanta anys en un psiquiàtric rus. El retorn d'aquest soldat, després de mig segle de privació de llibertat, mou Carrère a una decisió taxativa: anirà a Rússia, al lloc on l'hongarés va malmetre la seua vida inútil, a indagar els detalls d'aquesta estranya i corprenedora història.

Conforme avance el relat sabrem que el soldat es diu András Toma. Rebut com un heroi a la seua pàtria primigènia, Toma hi arriba com va viure al psiquiàtric de Kotèlnitx: com una ombra silent, com un espectre. Carrère va a Kotèlnitx i es posa a indagar sobre Toma. No troba gran cosa, però es fa amic d'Ània, una joveneta del lloc que parla francés. Carrère, en realitat, preferiria parlar rus, que és la llengua de sa mare, però el gran idioma eslau li és elusiu.

¿Per què Toma, per què Rússia, per què la llengua russa? Perquè l'avi de Carrère, Georges Zourabichvili, immigrant georgià a França, va desaparèrixer l'any 1944. Aquesta estranya desaparició ha pesat com una llosa en el relat familiar, fet de silencis i omissions, i per això ara Carrère vol desentranyar aquest relat ambigu retornant al país d'origen de la seua branca materna.

Tot això, no ho negaré, m'ha interessat sobre manera per la senzilla raó que jo també tinc, a la meua família, un relat que s'hi pot acomparar. L'avi per part de pare va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi -la reclusió de l'avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l'àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat- ha pesat com una llosa en la meua família. I ara sóc jo l'encarregat d'exorcitzar aquesta memòria, i ho faré en una novel·la que, finalment, escric a poc a poc.

Carrère tenia un avi, jo tenia un avi. Qui no té, de la nostra edat, un avi a l'armari dels avis? I què fa Carrère amb el seu avi? Sa mare li demana que no hi escriga res, almenys mentre ella estiga viva. Carrère li fa cas i no li fa cas. La novel·la no aclareix res sobre l'avi -ni sobre Toma. La novel·la parla, sobretot, de Carrère i de la seua amant, Sophie. Dos anys burxant, anant i tornant de Kotèlnitx i al capdavall l'únic que en surt és un documental que acaba parlant de l'Ània i del seu trist final. La mare ha guanyat, d'alguna manera. Jo també m'hauré d'enfrontar al repte de parlar del meu avi malgrat el meu pare, que no vol sentir-hi res més. Però ho faré, quin dubte hi cap.

Què demostra el llibre de Carrère? Que la memòria, en una família, concerneix cada un dels seus membres, i no deixa d'interrogar-los siga quina siga la seua condició. Els escriptors, en aquest cas, tenen un càrrec de consciència especial. Diu Carrère que ell s'ha convertit precisament en escriptor per culpa del seu avi, i per això no pot deixar d'escriure-hi. El que acaba redactant, en realitat, és la gran novel·la del seu ego, del seu formidable narcisisme d'escriptor francés. I acabem sabent més de la sensació que experimenta el seu piu dins la vagina de la seua amant que del que ens hi havia convocat.

Cloem la lectura, i l'avi Zourabichvili continua sent un misteri. Però el seu nét s'ha atrevit a desafiar la prohibició familiar, i ha emprés un viatge cap a ell. No hi ha arribat però, probablement, tampoc n'esperava més riquesa. Com en el mite kavafià d'Ítaca, l'important -vull pensar- ha sigut el viatge en si.

Un clàssic contra l'horror

Els gran cementiris sota la lluna
Autor: Georges Bernanos
La Magrana, 2009
Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer
300 pàgines

Es reedita, al caliu del 70é aniversari del final de la Guerra Civil, un dels llibres més esclaridors de la contesa, Els grans cementiris sota la lluna. L'autor, Georges Bernanos, vivia a Mallorca quan va esclatar l'Alzamiento. Catòlic i de dretes, i amb un fill tinent de la Falange: ningú com Bernanos estava preparat, des de l'honestedat intel·lectual, per a mirar de fit a fit l'horror del feixisme. Per això el seu llibre continua sent un testimoni inesborrable del que va significar el franquisme ja des del primer moment. És clar que van haver malifetes en tots dos bàndols; la diferència, però, és que Franco emprengué la guerra amb una voluntat de destrucció total de l'adversari. I això Bernanos ho captà de seguida, ho metabolitzà i ho escrigué.

L'escriptor francés adreça específicament el seu llibre a la gent de dreta -els seus. És l'opinió pública conservadora la que es nega a acceptar els crims inherents al feixisme. Per a Bernanos, això és d'una hipocresia colossal i intolerable. El seu llibre, de fet, és un al·legat contra el terror "blanc" i la complicitat de l'església en aquest acte de barbàrie. D'alguna manera, l'autor escriu com si estiguera davant d'un tribunal imaginari i haguera d'argumentar a dreta llei la seua posició. És un testimoni privilegiat, perquè ha vist personalment els cadàvers, ha conegut els botxins i ha escoltat les víctimes. D'entre tot el reguitzell de culpables, n'emergeixen dos: el comte Rossi -un dels més sanguinaris milicians italians- i el bisbe de Palma. A aquests, que es proclamen seguidors de Crist, els dedica frases implacables: "La Cristiandat va fer Europa. La Cristiandat és morta. Europa esclatarà"; "L'Evangeli continua essent jove, sou vosaltres que sou vells".

El profund humanisme de l'autor de Diari d'un capellà de poble el va permetre veure on hi havia la raó, i on el crim. I va actuar, davant aquesta evidència, sense prejudicis ideològics de cap mena. Per això el seu llibre és un exemple esclaridor de literatura compromesa amb el seu temps. I amb tots els temps.

A l'altre costat de l'espill

El col·leccionista de fades
Autor: Josep Ballester
Bromera, 2009
203 pàgines

Llegit El col·leccionista de fades, de Josep Ballester. Interessant lectura. És un elogi meticulós, dens i entusiasta de la pederàstia. L'excusa, les extravagàncies taxidermistes de Lewis Carroll. Tinc un deute amb Carroll. En Un cristall habitat, vaig resoldre així la seua figura: "Diguen el que diguen els seus biògrafs, a mi el senyor reverend Charles Lutwidge Dodgson -conegut com Lewis Carroll-, el més notable fotògraf infantil del XIX, sempre m'ha semblat algú que el que realment hauria volgut és endur-se la petita Alícia a la foscoreta de l'altre costat de l'espill per fer-hi algunes delicioses marranades".
Ara Ballester ha vingut a trencar una llança per aquest bon home. El tracta amb cautela i delicadesa. El retrata com un "nimfòman" pueril, angoixat per una pesant rerebotiga religiosa. Inserit dins el seu cervell, el narrador braceja amb una sensualitat d'arrel poètica. La relació epistolar amb Freud, però, coixeja un poc. Sembla que Ballester s'ha limitat a copiar llargues tirallongues de les Obres Completes del vienés. Bé està. El col·leccionista de fades, no obstant això, és una obra prou redona i l'editorial Bromera ho ha vist així. Per això ha inclòs el llibre com a novetat en el seu nou portal compartit de llibres digitals.
Ai, Carroll! Diaca quequejant, fadrinot estrafolari, nimfòman solitari. En les teues fotografies eres tu "sense cap màscara". Però elles no ho sabien. Elles, les nimfes.