Els gran cementiris sota la lluna
Autor: Georges Bernanos
La Magrana, 2009
Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer
300 pàgines
Es reedita, al caliu del 70é aniversari del final de la Guerra Civil, un dels llibres més esclaridors de la contesa, Els grans cementiris sota la lluna. L'autor, Georges Bernanos, vivia a Mallorca quan va esclatar l'Alzamiento. Catòlic i de dretes, i amb un fill tinent de la Falange: ningú com Bernanos estava preparat, des de l'honestedat intel·lectual, per a mirar de fit a fit l'horror del feixisme. Per això el seu llibre continua sent un testimoni inesborrable del que va significar el franquisme ja des del primer moment. És clar que van haver malifetes en tots dos bàndols; la diferència, però, és que Franco emprengué la guerra amb una voluntat de destrucció total de l'adversari. I això Bernanos ho captà de seguida, ho metabolitzà i ho escrigué.
Autor: Georges Bernanos
La Magrana, 2009
Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer
300 pàgines
Es reedita, al caliu del 70é aniversari del final de la Guerra Civil, un dels llibres més esclaridors de la contesa, Els grans cementiris sota la lluna. L'autor, Georges Bernanos, vivia a Mallorca quan va esclatar l'Alzamiento. Catòlic i de dretes, i amb un fill tinent de la Falange: ningú com Bernanos estava preparat, des de l'honestedat intel·lectual, per a mirar de fit a fit l'horror del feixisme. Per això el seu llibre continua sent un testimoni inesborrable del que va significar el franquisme ja des del primer moment. És clar que van haver malifetes en tots dos bàndols; la diferència, però, és que Franco emprengué la guerra amb una voluntat de destrucció total de l'adversari. I això Bernanos ho captà de seguida, ho metabolitzà i ho escrigué.
L'escriptor francés adreça específicament el seu llibre a la gent de dreta -els seus. És l'opinió pública conservadora la que es nega a acceptar els crims inherents al feixisme. Per a Bernanos, això és d'una hipocresia colossal i intolerable. El seu llibre, de fet, és un al·legat contra el terror "blanc" i la complicitat de l'església en aquest acte de barbàrie. D'alguna manera, l'autor escriu com si estiguera davant d'un tribunal imaginari i haguera d'argumentar a dreta llei la seua posició. És un testimoni privilegiat, perquè ha vist personalment els cadàvers, ha conegut els botxins i ha escoltat les víctimes. D'entre tot el reguitzell de culpables, n'emergeixen dos: el comte Rossi -un dels més sanguinaris milicians italians- i el bisbe de Palma. A aquests, que es proclamen seguidors de Crist, els dedica frases implacables: "La Cristiandat va fer Europa. La Cristiandat és morta. Europa esclatarà"; "L'Evangeli continua essent jove, sou vosaltres que sou vells".
El profund humanisme de l'autor de Diari d'un capellà de poble el va permetre veure on hi havia la raó, i on el crim. I va actuar, davant aquesta evidència, sense prejudicis ideològics de cap mena. Per això el seu llibre és un exemple esclaridor de literatura compromesa amb el seu temps. I amb tots els temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada