Autor: Fiódor Dostoiewski
Club Editor
Barcelona, 2014
Trad. de Joan Sales
983 pàgines
Durant gairebé cinc-centes pàgines aquest relat va edificant-se al voltant d’uns pocs personatges: els Karamàzov, les dones que cobegen, els monjos del monestir. S’hi va teixint un dens entramat d’històries, com en Les mil i una nits, que a mi, particularment, m’ha recordat també el Tirant lo Blanc (amb els seus personatges embolcallats permanentment per un devessall de paraules, paraules, paraules).
De sobte, en el Llibre Vuitè de la tercera part, té lloc l’assassinat de Fiódor Pàvlovitx Karamàzov. En realitat, l’escena i els detalls del crim ens són vetats. El narrador només ens ensenya parcialment la peripècia de Dmitri, el primogènit, ofuscat i amb l’ànim enterbolit, a ca son pare. Dmitri, aquest caràcter universal on conflueix tot Shakespeare: Otel·lo (el gelós), Macbeth (el manejat per les dones), Hamlet (el dubitatiu).
Passaran cinc llargs capítols abans no se’ns conte la mort del pare, però ni així no s’aclarirà. Els tres mil rubles que aquest ocultava per a la Gruixenka –l’amant compartida amb el fill- jugaran el seu paper in absentia. Són els tres mil rubles més famosos de la història de la literatura. Alfred Hitchcock n’haguera dit un MacGuffin.
A partir d’ací, el relat es desboca. Dmitri, que s’ha reunit amb la Gruixenka en una nit de disbauxa, és acusat del crim. En el judici serà condemnat a treballs forçats a Sibèria perquè l’autèntic assassí, el criat Smerdiakov, s’ha penjat sense confessar. Dmitri, almenys, compta amb la solidaritat més o menys insubornable dels seus germans. Ivan, el del mig, és el més occidentalitzat, però també el més feble mentalment. La seua ment al·lucinada rep la visita del diable en persona, en forma d’un vell hisendat (“una mena de gentleman rus, qui frisait la cinquantaine, com diuen els francesos”, tal com el descriu el narrador), amb qui manté un diàleg lúcid i crispat durant una vetlada impossible. Alioixa, el menut, “sensual de part de pare i innocent de part de mare”, és el més creient, el menys variable de caràcter.
El que ve després de la fugida de Dmitri de la llar paterna és una història de detectius. Una formidable cursa –de nou apassionada, dramàtica, intensa- que manté amb l'ai al cor el lector. Això, és clar, si és que aquest lector ha superat pacientment la primera part, que ara diríem que ha estat escrita ex professo per descartar els impacients, els mandrosos –els indignes de la història que Dostoievski ens vol contar.
Al final, ens queda la sensació que hem assistit a un formidable duel ideològic. S’han barallat Déu i la necessitat de no creure-hi, la tradició i la modernitat (representada per aquest socialisme que hi apunta com una colossal arma destinada de seguida a fer trontollar el món), Rússia i Europa (la Rússia russa i la Rússia europea).
Joan Sales va llegir i va traduir meticulosament aquesta novel·la i en va aprendre una lliçó que no oblidaria. Al seu torn, l’aplicaria en l’escriptura de la seua pròpia obra mestra, Incerta glòria, probablement la millor ficció creada mai sobre la nostra Guerra Civil (perquè Rússia i Espanya, ja ho va dir Cioran, s’assemblaven massa, eren els dos extrems que es toquen de l’univers europeu).
Ja no es fan novel·les així, ja no queden grans mestres disposats a dedicar-hi una vida. Però els conflictes que s’hi conten encara perduren, potser amb altres noms, potser amb altres actors. Dins de poc, això sí, ni tan sols quedaran lectors interessats a endinsar-s’hi.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.628