Una història de vergonya i espoliació

Títol: El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari
Autor: Vicent Cucarella
Editorial Bromera
Alzira, 2015
169 pàgines

  Aquest llibre s'obre amb el celebèrrim primer vers de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana: "Per a ofrenar noves glòries a Espanya". L'oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s'ha d'acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d'Edgar Allan Poe. El primer d'aquests conceptes és el de "solidaritat" i el segon el d'"infrafinançament".
  El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per "riques" i les considerades "pobres". Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, a Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D'això se'n diu "solidaritat interterritorial" i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament dadivoses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple, i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden als pobres, a Espanya, però els valencians, que som "pobres", som obligats a comportar-nos com a "rics".
  Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l'Estat, que fa que, entre 2002 i 2013, el deute històric acumulat a València siga d'11.600 milions d'euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s'incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l'educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l'Estat per a infrastructures hi era menor que la dels propis territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l'administració autòctona).
  Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit per part de l'Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L'any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els qui es fan eco d'aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: "Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d'Espanya". I després proposava, directament, canviar la primera frase de l'himne ("Per ofrenar...) en el següent sentit: "Per demanar el que ens toca a Espanya".
  Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara estem a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...

Joan Garí

Publicat en Ara 28-3-2015

L'atracció dels antípodes

Títol: Gegants de gel
Autor: Joan Benesiu
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
291 pàgines

  Un any s'acaba i, al bar Katowice d'Ushuaia, s'apleguen un seguit de personatges de molt diferent pèl i ploma: Guillaume Housseras, un francès acomodat que espera la seua nòvia Anne-Marie; Peter Borum, que ha vingut a la recerca del seu germà i ha deixat a la seua Anglaterra natal un fill víctima d'un brutal engany a internet; Nemesio Coro, un mexicà "representant dels esperits en estat de fugida del planeta Terra"; Martín Medina, un xilè que gestiona abandonaments familiars; Dominika Malczewska, polonesa i propietària de l'establiment on té lloc la reunió; i Cristina, la seua bonica filla.
  Tots aquests personatges cercarien en va un autor -és a dir, un sentit per a la representació- de no ser per la presència en el relat del propi Joan Benesiu, un escriptor de Beneixama que, amb la màscara del narrador a la mà, assegura que l'afició literària li ve d'un rebesavi, un tipus autèntic que "utilitzava una prosa plena d'agulles de corbata recargolades".
 Ushuaia? Bé, és clar, la capital de la província argentina de Terra del Foc, fundada el 1884 per Augusto Lasserre i considerada la ciutat més austral del món. Aquest caràcter de gran aparador de l'Hemisferi Sud enfront de l'abisme ha propiciat que siga un lloc de peregrinatge des de les més diverses parts del planeta. Víctor Vidal, el protagonista de la meua novel·la La balena blanca, tenia al seu despatx aquella fotografia de la glacera El Martial (al nord d'Ushuaia), "la blancor de la neu, les teules roges dels terrats, el verd compacte i l'arc de Sant Martí partint en dos els cims nevats i rimant els seus colors amb les aigües de la mar". Naturalment, Vidal moriria sense anar-hi mai, però aquella imatge obsediria el seu estat agònic, l'acompanyaria en la mort com l'havia acompanyat en la vida, "perquè el que ens atrau són sempre els antípodes".
  I per què -siguem ja clars- llegir Gegants de gel? Perquè no és una operació en cap cas dolorosa. La seua prosa flueix amb una cadència suau -un bressoleig xipollejant-, i la solidesa de la narració va imposant-se un poc inadvertidament, com un fenomen atmosfèric. Tots els personatges aplegats al bar Katowice busquen alguna cosa -són humans, massa humans- o bé en fugen, però de sobte pot també fer-hi acte d'aparició Friedrich Nietzsche en persona o el Robert Mitchum de La nit del caçador. Com és, acusadament, un llibre de llibres (d'això, abans, se'n deia postmodernitat, ara ja no sé), també hi ha referències a molts altres escriptors: Roberto Bolaño, Enrique Vila-Matas, Sebald, Gombrowicz... Amb tot això, el nihilisme i el desassossec fan presa en els personatges convocats en aquest non plus ultra, mentre hi ressona l'admonició de Pessoa: no cal anar enlloc, no hi ha viatge més útil que el que es fa pel menjador de casa.
  M'agradaria augurar un gran èxit a Joan Benesiu, però seré sincer: un llibre com el seu està destinat a passar completament inadvertit; tanmateix, també podria ser que tots els friquis dels Països Catalans es posaren d'acord a llegir-lo (com li va passar al seu mentor Manuel Baixauli). Els lectors, en aquest sentit, es comporten com una massa gregària d'objectius impredictibles, una d'aquestes bandades d'ocells que orquestren al cel geometries purament capritxoses. No és la qualitat objectiva del llibre el que explicarà el seu èxit o el seu fracàs. És la via que voldrà seguir la rabera. D'on se segueix que el millor que pot fer un escriptor és escriure el que li done la gana i no perdre ni un minut a pensar en aquesta criatura versàtil, voluble, rampelluda i vel·leitosa anomenada lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-3-15

La diferència entre la civilització i el món

Títol: També això passarà
Autora: Milena Busquets
Ara Llibres
Barcelona, 2015
Trad. de Lurdes Serramià
168 pàgines

Títol: Algun dia aquest dolor et servirà
Autor: Peter Cameron
Sembra Llibres
Carcaixent, 2014
Trad. d'Eduard Castanyo
221 pàgines

 De vegades els escriptors ens preguntem quin és el secret d'un llibre d'èxit. Sovint no volem reconèixer-ho, però a tots els escriptors ens agradaria trobar, ni que fora una vegada, aquesta fórmula inaprehensible que obri les portes -sense fer concessions miserables- a un públic massiu. Naturalment, es pot ben bé estar destinar "a la minoria sempre", com volia Juan Ramón, i no abaratir ni un àpex el propi projecte. En aquest cas, es pot tractar d'una qüestió de principis o simplement d'una manera d'estar al món -una manera que no pot ser de cap altra. Però sempre, en tot autor, hi ha aquest mecanisme un poc automàtic, una barreja d'enveja, de frustració i de vegades de sincera admiració envers aquells elegits per a una glòria instantània, desmenjada a voltes, sempre sorprenent.

  Acabe de llegir dos llibres que tenen aquest do. Són traduccions, i els seus autors són molt diferents: l'una, Milena Busquets, ens ha ofert amb També això passarà la seua primera novel·la. L'altre, Peter Cameron, és un veterà escriptor de Nova Jersey amb una desena de llibres publicats; amb Algun dia aquest dolor et servirà ha trobat, però, la seua prosa més exitosa.

  Què tenen en comú aquests llibres? El seu èxit. El seu èxit merescut, si se'm permet la subjectivitat. Tant Busquets com Cameron hi han trobat la pedra filosofal. Han bastit narracions d'una peça, molt ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora. I el públic els ha acompanyat (entre parèntesis: podria ben bé ser que hagueren bastit narracions d'una peça, ben construïdes, amb el llenguatge adient, commovedores i lleugeres alhora i que el públic no se n'haguera donat per al·ludit. Això pot passar -i passa).

  Milena Busquets és la filla d'Esther Tusquets, l'editora desapareguda fa poc. La mort de la mare és un bon esperó per a ordir un relat d'una dona òrfena -còsmicament òrfena-  que busca un lloc en la vida, i té fills i té marits i té amants i té gossos un poc de manera simultània i barrejada, en un caos d'on ha d'eixir la primera guspira genesíaca. 

  "Tu què busques en un tio?" És la pregunta que fa a la narradora una jove desconeguda. I aquesta és la seua resposta: "A mi m'agraden els tios que em fan venir ganes de ser més llesta del que sóc. -I afegeixo en veu baixa: -Normalment em fan venir ganes de ser més tonta".

  Bé, és això precisament: les petites lliçons sobre la vida, les veritats decoroses -i també les indecoroses- d'un llibre escrit per una dona que no és en absolut un "llibre per a dones" (perquè no m'interessen els llibres per a dones, ni per a negres, ni per a mascles, ni per esquimals, ni per a escriptors valencians a punt de fer cinquanta anys -que seria el meu cas més pròxim. M'interessen els bons llibres tout court). Per això aquest llibre parla de les dones però també dels homes i fan que tots dos sexes s'hi vegen reflectits per igual:

  "Hi ha homes que no tenen radar sexual, o que gairebé no el fan servir, només quan el necessiten, i després l'apaguen. I n'hi ha d'altres que el tenen encès permanentment, fins i tot quan dormen, a la cua del supermercat, davant d'una pantalla d'ordinador, a la sala d'espera del dentista, donant voltes embogit, emetent i rebent ones. La civilització subsisteix gràcies als primes, el món gràcies als segons".

  Rien ne va plus!

  

    Un poc de la diferència entre la civilització i el món parla també Algun dia aquest dolor et servirà. El seu protagonista és James Sveck, un adolescent de família rica que acaba de fer divuit anys i viu a Nova York. Salinger és obvi -va de soi- però aquest llibre va un poc més enllà de la pretensió -abrigada per tants- d'igualar -o millorar!- El vigilant en el camp de sègol. Per començar és un llibre que parla de Nova York sense parlar a penes de Nova York. La Ciutat hi és un fastuós decorat, un escenari. En realitat, es tracta d'una visió interior: el Manhattan que hi apareix és poc més que un estat mental. La Ciutat que acull totes les singularitats i totes les estanyeses també acull Svack i la seua particular cosmovisió: "Jo sabia que era gai, però mai havia fet res gai". En realitat, James només voldria abandonar l'urbs i comprar-se una casa a l'Oest Mitjà. Els diners que els seus pares voldrien facilitar-li per a què anara a la universitat preferiria gastar-los en aquest estrany projecte. L'origen dels seus problemes? Ser un tipus enemic de la verborrea habitual: "Per algun motiu penso que només s'hauria de dir una cosa si és interessant o si és imprescindible dir-la". Desproveeix la gent, però, de la verborrea i et miraran com a un ser d'una altra galàxia. I això és el que li passa a James Sveck.

  Algun dia aquest dolor et servirà conté, diguem-ho clar, alguns dels diàlegs més ben construïts de la literatura recent. No és fàcil fer diàlegs. Enfrontar un tipus com James a una psiquiatra, però, pot donar com a resultat una hilarant i profunda peça d'exhibició d'incompatibilitats, com ara:

  "-Sembles preocupat, què penses?
-No res, vaig dir.
Va fer una ganyota que indicava com pensava [la psiquiatra] que era de dolenta aquella resposta.
-De vegades em molesta haver d'expressar els meus pensaments -vaig dir-. Pensava en això.
-I per què és així?
-No ho sé. Senzillament és que són meus. La gent no va pel món compartint la sang o el que sigui. No veig per què sempre s'espera que compartim unes parts tan íntimes de nosaltres.
-La gent dóna sang -va dir.
-Sí, però no constantment. Només una mica, com ara una vegada a l'any.
-Així, dius que només hauries d'explicar els teus pensaments una vegada a l'any?"

And so on.

 

 Moralitat d'aquesta història: hi ha llibres bons que, a més, es converteixen en llibres molt llegits. I hi ha també llibres bons poc llegits i llibres dolents molt llegits. Quan la qualitat, però, es troba a banda i banda del frontó, és un plaer jugar-hi. Enhorabona a Busquets i Cameron. 

Joan Garí