Una vida amb lectures

Títol: Una autobiografía soterrada
Autor: Sergio Pitol
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
135 pàgines

Com a lector sóc, ho reconec, pèrfid i enrevessat. No he llegit les novel·les ni els contes de Sergio Pitol i, en canvi, no ho considere necessari, ja que em fan immensament feliç els llibres on en parla, on es converteix en el seu propi exegeta, on es barreja l'autor i el narrador per a donar a llum aquestes pàgines per les quals ha merescut ser nomenat "el més gran escriptor en llengua castellana" o el fundador de "la literatura del segle XXI".
Una autobiografía soterrada no és, diguem-ho d'entrada, cap autobiografia a l'ús. És un conjunt de materials diversos, que tenen caràcter biogràfic perquè estan en primera persona i al·ludeixen a l'autor. Res més. Si hi ha alguna autobiografia possible, sembla dir-nos Pitol, aquesta està en la lectura. La meua vida es resumeix en els llibres que he pogut llegir. No hi ha vida suficientment llarga, això és obvi. Vivim massa pocs anys com per a poder llegir tots els llibres. I tanmateix, en els millors d'aquells títols que efectivament hem incorporat al nostre bagatge ens hem vist reflectits. D'alguna manera, s'han convertit en l'espill de la nostra personalitat. Heus ací les armes de l'autèntic escriptor: la realitat, els altres llibres, el diari personal. De tot usa i abusa Pitol. A Belgrad, 35 anys enrere, inicia un dietari que serà el rebost d'on s'alimentaran amb voracitat les seues novel·les. A Cuba, 50 anys enllà, començà a escriure, i ara recorda l'efemèride assegut en una taula del restaurant La Zaragozana, a la vora del Floridita. La Zaragozana és "el millor retaurant de Cuba". I Pitol un comensal a l'altura de l'estatus del local.
És impossible parlar d'aquest llibre sense traure a col·lació El arte de la fuga (2005), el volum també divers estructurat en tres parts emblemàtiques: "Memòria", "Escriptura" i "Lectures". És el lloc on Pitol ens advertia contra els llibres que es deixen escriure massa fàcilment: potser, en aquest cas, no es tracte de literatura, sinó de "grafomania". I el lloc, també, on ens confessava la seua llarga lluita "contra" La muntanya màgica, "el libro clave para entender nuestro siglo, puesto que en él se encuentran ya los temas y problemas que hasta ahora nos siguen preocupando".
En això coincideix amb Milan Kundera, que considera el debat entre Settembrini i Naphta (maçó i demòcrata el primer, jesuïta i autòcrata el segon) un diàleg sense vencedor possible, una disputa irònica: "Embriagats per la seua lògica implacable, porten els seus arguments a l'extrem, de manera que ningú sap qui defensa el progrés, qui la tradició, qui la raó, qui l'irracional, qui l'esperit, qui el cos. Al llarg de diverses pàgines assistim a una superba confusió, on les paraules perden el seu sentit i el debat es torna més violent en tant que les actituds són intercanviables".-
En el dietari de Pitol consten les dificultats que va haver de superar, des de l'adolescència, per a llegir La muntanya màgica. No és fàcil fer aquest cim. Jo l'he coronat tres vegades i sospite que encara no he sentit del tot l'eco que retorna des de l'abisme als meus peus. Hi ha llibres que marquen i no sabem per què. A Pitol -a mi mateix- li ha passat això amb l'obra cimera de Thomas Mann. I amb això tornem al principi: escrivim l'autobiografia amb els llibres que llegim. I també, òbviament, amb aquells que no llegim. Hi ha vides buides -sense lectures- i això és una misèria pitjor que la indigència, que la malaltia, que la fam. Però és el que hi ha.

Joan Garí

Reconstruint el mirall primigeni

Títol: Sóc conscient que entra un raig de sol per la finestra
Autor: Xavier Marzal
Editorial Tarannà
Barcelona, 2011
139 pàgines


Això de l’aforisme és un exercici que ve de lluny, però ha trobat en la nostra època les condicions propícies per a esdevenir un gènere popular. Popular –caldrà aclarir- en la mesura en què les condicions d’escriptura i de lectura s’han acoblat fins privilegiar el laconisme sentenciós. Per bé que hi ha llibres d’aforismes –de literatura sapiencial- des de l’Antiguitat, la nostra modernitat ha propiciat un esclat formidable del fragment conceptualment autosuficient. Un aforisme no és res més que això. Xavier Marzal, en aquest llibre, proposa mirar la vida a través d’aquestes càpsules entre literàries i filosòfiques. No està malament la proposta: la vida és breu però densa i sovint el seu autèntic sentit se’ns escapa.
L’autèntic aforisme, en tot cas, funciona de manera inversa a un refrany. És fàcil de detectar, perquè allà on el segon privilegia el tòpic i una manera conservadora d’observar la realitat, el primer busca un significat exclusiu i assaja dreceres que l’hàbit condemnava. Tots els qui hem conreat aquesta mena de literatura hem experimentat, alguna vegada, la sensació d’estar corregint el refranyer. Un propòsit va, si es vol, però, com totes les batalles inútils viscudes amb la inconsciència de l’heroisme, perfectament estimulant.
Xavier Marzal proposa al seu llibre una collecció de textos que no volen aspirar –em pense- a la condició d’”alta literatura”, sinó que ens donen les claus d’un pensament propi. S’hi parla de tot un poc: de Déu i de l’ateisme, de Freud, de les minifaldes, del pas del temps, de l’amor (incloent-hi l’amor propi) o de l’abstenció electoral. Més que aforismes en sentit estricte –és a dir, càpsules apodíctiques-, el que es recull ací majoritàriament són petits assajos, glosses on s’avança una interpretació personal de la realitat. No s’hi descarta una veta irònica que, per al meu gust, informa els moments més memorables del volum, com quan ens recomana que “si ja estàs plorant, aprofita per a pelar cebes”, o quan defineix la fragmentàlia hirsuta de Nietzsche com una col·lecció de “píndoles postcoitals”.
La ironia, en tant que humor de la intel·ligència, no està –no pot estar- deslligada de l’autèntica literatura. És així com el vell Senyor de la Muntanya se’ns fa actual cada dia que el rellegim, i conquista de nou l’honor de ser l’inaugurador del gènere de l’assaig: “Si haut que l'on soit placé –confessa Montaigne-, on n'est jamais assis que sur son cul”.
Estar permanentment asseguts damunt del cul ens recorda la mesura exacta del que som. I quina cosa és aquesta? La matèria precària de les torbacions, els límits i els anhels que esn converteix en humans. És igual que ens estremim davant les taules de la llei de Moisés o davant al taula dels elements químics. No som res més que una condició provisional i plena de dubtes. I el bon assagista sabrà explotar això en benefici de les belles lletres.
Diu Xavier Marzal que pagaria per recordar la primera vegada que es va veure reflectit en un espill. Doncs potser pot estalviar-se el dineral. Amb cada fragment, amb cada sentència o glossa temptejada a les palpentes, l’escriptor no fa res més que reconstruir el seu mirall primigeni, aquell que el va ingressar en l’orde de la humanitat i, al mateix temps, es va esmicolar de seguida en tants trossos com viaranys emprén una vida humana. Aquest llibre, a la seua manera, també és un espill –un mirall trencat. I en cada fracció conté –a la manera espriuana- una engruna d’autèntica llum.

Joan Garí

La rabosa en complicitat amb l'eriçó

Títol: Azul sobre azul
Autor: Manuel de Lope
Editorial RBA
Barcelona, 2011
492 pàgines

Un famós assaig d'Isaiah Berlin classificava les persones en dos grans grups, segons fora la seua relació amb la realitat: les raboses i els eriçons. Hi partia d'un vell vers grec: "La rabosa coneix moltes coses, però l'eriçó coneix una gran cosa". Manuel de Lope considera que "en cada hombre hay proporción dominante y proporción residual de zorro y erizo". I això es pot ben bé aplicar al seu cas, que elabora el seu llibre com una mestressa de casa inventariaria qualsevol mínim canvi en l'estat de la seua cuina, però amb la pretensió de trobar-hi un sistema global que done sentit i unitat a tots els detalls. La rabosa en complicitat amb l'eriçó.
Trobada la filosofia, a l'autor només li calia una tècnica que unificara el projecte. Aquesta tècnica la trobarà en l'estil del pintor Jackson Pollock. Les pinzellades al·leatòries que aquest propinava a la tela -i que anomenava dripping- proporcionen un efecte que Lope intenta imitar literàriament. Conjuminant records, passant atzarosament (o així ho pareix) d'un tema a un altre, va teixint un inventari selecte de records i de reflexions que constitueixen, ni més ni menys, unes autèntiques memòries. L'atzar pictòric, però, determina que el cristall on ha reflectit aquest propòsit memorialístic resulte esmicolat en fragments pertitíssims. El resultat és una obra literària de bon calibre. Aquesta mena de llibres poden assemblar-se molt entre si. De Lope ha trobat en el mimetisme pollockià un sistema vàlid per a singularitzar el seu text.
Azul sobre azul és un inventari clàssicament dietarístic: persones, situacions, anècdotes, paraules i fins i tot animals domèstics s'hi amunteguen deixant traspuar els estrats de la memòria de l'autor. El títol fa referència al nefast costum dels soldats nordistes, en la Guerra Civil nordamericana, de disparar contra els seus ("blau sobre blau"). De Lope sembla així reconéixer que, en la literatura confessional, el material delicadíssim que s'hi transporta pot acabar sent usat contra el seu propi creador. Com en els judicis, qualsevol cosa que diga el dietarista pot ser utilitzada en la seua contra.
L'estil de l'autor és planià, però sense el sensualisme de Pla. De Lope és més sec. El seu castellà de Burgos s'aplica a rescatar vocables en desús, un poc com un arqueòleg trauria de la cova estris que encara no estan completament fossilitzats. A De Lope li agraden els noms comuns, però també els propis (de gats o de gossos, de jocs infantils o de soldats morts en la guerra d'Irak), que atresora talment Noè convidava alguns animals seleccionats a pujar a la seua arca.
Té un indubtable talent per a la narració, com quan relata la història sentimental d'una taxista que el porta de Calafell a Barcelona. No és el cotxe, però, el seu mitjà de transport preferit. "El hombre con un sentido histórico de la vida -assegura- prefiere los viajes en tren a cualquier otro medio de transporte". Un viatge en tren, a la nit, a través d'un erm solitari, sembla l'escenari adequat per a l'escriptura d'un llibre com aquest. Allà on l'ambició polifacètica de la rabosa ve a trobar-se amb l'obsessió sistemàticament unificadora de l'eriçó.

Joan Garí

Violència, reacció, identitat

Títol: Noves glòries a Espanya
Autor: Vicent Flor
Editorial Afers
Catarroja, 2011
379 pàgines

Qualsevol que haja observat la història del País Valencià en els darrers quaranta anys haurà tingut el privilegi d’assistir a la disputa entre dues concepcions antagòniques d’entendre el seu passat i el seu futur: la “catalanista” i l’”anticatalanista”. Ambdues es reclamaven valencianistes (és a dir, arrelades al seu propi territori), però mentre els primers exigien per a la llengua i la cultura valenciana un estatus de dignitat i supremacia nacional, els altres no hi sentien el menor interés, puix que per a ells l’autèntica llengua i l’autèntica cultura nacional era l’espanyola. No és gens difícil calcular quina de les dues visions és l’autènticament “valencianista” i, tanmateix, són els anticatalanistes els qui han acabat imposant el seu imaginari i, en conseqüència, han instaurat el que en aquest llibre s’anomena “paradoxa de l’autoctonia”. Segons aquesta figura els valencianistes catalanistes són considerats “estrangers” i, en canvi, els espanyolistes són verament “els nostres”… I així anem.
Per a desentranyar aquest i altres contrasentits –i també per a desentranyar-se- és que el sociòleg Vicent Flor ha escrit el seu llibre. Ell fou un blaver en la seua joventut però, observant la ironia i el mètode de què fa gala al llarg del volum, s’entén que és també una persona intel·ligent. Era qüestió de temps que abjurara del seu passat, doncs, i que ho fera amb totes les conseqüències (i no com altres conversos tipus Carles Recio, que fou primer blaver, després es féu catalanista i finalment tornà a esdevenir blaver sense deixar de ser mai, en el fons, la mateixa cosa: un pobre pallasso).
És difícil en poques línies condensar tots els suggeriments i totes les dades contingudes en aquest llibre. L’autor es sumergeix als anys 60 per a recordar que de la reacció a El País Valenciano i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), naix l’anticatalanisme contemporani. No creu Flor que aquest siga un “muntatge de la dreta” per a perjudicar l’esquerra en la Transició, com s’ha dit repetidament. Segons ho veu, tant blaverisme com fusterianisme són dos essencialismes, però el primer és un moviment amb greus dèficits democràtics que es pot definir estrictament com un antivalencianisme. El seu victimisme (típic de tots els moviments xenòfobs), el seu perfil d’”ideologia sentimental” (interessant oxímoron en la línia de “plenitud buida”), el seu “síndrome de desemparament après” (una manera de vehicular l’autoodi) el caracteritzen com un discurs visceral alié al racionalisme. Un discurs que, paradoxalment, ha esdevingut “la narració hegemònica de la identitat valenciana”.
Lluitar-hi? Els partits parlamentaris valencians han preferit no fer-ho (el PSPV però també el BNV, en efecte). El blaverisme va eixir victoriós del camp de batalla i es va diluir en el PP, ara imperant. ¿Les conseqüències? “La llengua de València, ja no sols és un idioma de segona divisió: ara també és minoritari entre els cinc milions de persones que habitem el País Valencià. I el blaverisme hi ha tingut a veure. I tant!”.
Aquest és el paràgraf que clou Noves glòries a Espanya. I, tanmateix, no s’acaba de llegir un text com aquest amb una sensació amarga ni pessimista. Es pot aprendre molt de la història del blaverisme. Continua sent, d’alguna manera, el compendi d’allò que no volem per al nostre país. Una malaltia ara ja perfectament diagnosticada que només espera la pertinent vacuna.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.425

Jekyl & Hyde en Terra Santa

Títol: Jesús el bon home i Crist el trampós
Autor: Philip Pullman
Editorial La Campana
Barcelona, 2011
230 pàgines

Per arribar al Mar Mort, des de Jerusalem, s'ha de travessar el desert de Judea. Avui dia, una còmoda autovia permet un viatge relaxat i contemplatiu. Com el Mar Mort és el punt més baix de la superfície del planeta, aquest viatge consisteix, substancialment, en un descendiment. El viatger va davallant fins arribar als 422 metres sota el nivell del Mediterrani i la seua ànima es purifica amb la calitja aspra d'aquesta terra també morta. Tot Israel -tota Palestina-, en realitat, és un gran desert. La Terra Santa, la superfície més disputada del planeta, és una terra eixorca, eliotiana, una gleva tanmateix ignífera i tan inflamable com la pólvora. Els tresors que puga contindre són exclusivament immaterials. Aquest desert -aquesta blanca superfície bellíssima de relleus capriciosos- fou el que acollí Jesucrist durant els 4o dies bíblics, però ara només és habitat per algunes tribus nòmades. Ni tan sols el turisme és una opció d'exportació massiva: les platges accessibles a vora mar són escasses i reservades a clients molt selectes. Les propietats de l'aigua morta d'aquesta mar interior ja es coneixen i es celebren arreu, però. El fang del sòl té virtualitats cosmètiques i terapèutiques que han travessat les fronteres. Però un desert és un desert.
Crec que recordaré sempre la primera vegada que vaig veure el Mar Mort. Això fou l'agost passat i m'acompanyava l'amic i gran fotògraf Ramon Usó. En contemplar el mar des de la carretera, amb contorns rosacis i una puresa blava lívidament estàtica, Ramon i jo vam meravellar-nos a l'uníson. Al fons, a l'altre costat, les muntanyes de Jordània semblaven una barrera que no podia contenir una aigua precària. El desert va guanyant la batalla. La superfície del mar s'ha reduït a la meitat en un segle.
¿Fou aquesta la mar que Jesucrist va travessar a peu pla? No ho sé, però seria versemblant. Al capdavall, la salinitat de l'aigua (el 33,7%, més de vuit vegades superior al més salat dels oceans) explica les famoses imatges amb gent surant-hi. Jo també hi vaig surar. Per uns moments, em vaig sentir un nou Redemptor, que havia travessat deserts caliginosos dins meu per a excitar els cors dels homes i posar a prova la seua credulitat.
No hi ha història comparable a la de Jesús. Dos mil anys després, el tipus que es va proclamar fill de Déu continua sent un personatge fascinador, i la literatura segregada d'un interés i qualitat altíssims. Tota una altra cosa és tot allò que s'ha edificat al voltant del seu humil pessebre, i els milions i milions de persones que han trobat la mort per defensar o abjurar de la seua fe. En la jornada del Judici Final -si és que aquest, com deia Lec, no té lloc cada dia- la llandosa i poderosa camarilla eclesiàstica haurà de posar en un plat de la balança tots els crims i les indignitats comesos en nom del Salvador, i en l'altre plat el consol que puguen haver insuflat en l'ànim de tants creients de bona fe. I ja veurem cap a on s'inclina la balança.
No és d'estranyar, amb un material així, que molts escriptors hagen caigut en la temptació de voler reescriure la Història Sagrada. Philip Pullman n'ha estat el darrer. Ell imagina el personatge històric fill de Josep i de Maria com una mena de Jekyll i Hyde. "Jesús" seria un bon jan que només vol fer el bé, mentre "el Crist"hi actuaria com un desdoblament de la seua personalitat. És el Crist qui convenç Jesús perquè faça miracles i organitze una nova religió. És el Crist qui, esperonat per un misteriós sacerdot, posa per escrit les paraules del nou profeta. I és el Crist, finalment, qui lliura Jesús als romans a la Muntanya de les Oliveres. Entre el Crist i Judes, en efecte, s'estableix una relació simbiòtica: són, en realitat, la mateixa persona. Si Jesús advocava pel Regne dels Cels, Crist/Judes s'encarrega que, en el seu lloc, comparega... l'Església!
I conforme l'Església va, com més va més, allunyant la gent de Jesús -tergiversant-lo, burlant-se'n, ofegant-lo amb les seues normes, la seua ostentació i la seua hipocresia-, el Crist/Judes somriu des del seu núvol metafísic. Ha guanyat, finalment, la partida.
Fa una impressió estranya trepitjar els llocs tantes vegades descrits i exalçats: la Via Dolorosa (dins la Ciutat Vella de Jerusalem), la Muntanya de les Oliveres, la cova del pessebre a l'Església de la Nativitat de Betlem, el desert i la Mar Morta. La densitat espiritual hi rima contradictòriament amb tot el tinglado comercial muntat al seu voltant. Jo me'n vaig endur alguns souvenirs: fang del Mar Mort i unes olives arrugades dels superbs arbres mil·lenaris de la Muntanya de les Oliveres. Amb aquest fang i amb aquestes olives podria fundar una nova religió -o si més no, per començar, una discreta secta- i entabanar-hi persones molt crèdules. Però ja n'hi ha prou mal sobre la terra. No n'afegim més. Retornem Jesús on correspon i soterrem el Crist en un taüt amb set panys. I fem-ho ja!

Joan Garí