Dignes tebeos per a intel·lectuals

Títol: Constel·lacions postmodernes
Autor: Enric Balaguer
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
200 pàgines

  La qüestió vindria  a ser: són els anys 60 culpables? Al capdavall, La condition potmoderne, de Lyotard, es publica, com les postil·les del final d'una festa, l'any 1979. I aquest opusclet -subtitulat, amb una certa immodèstia, Rapport sur le savoir- ja deixava clares algunes coses: els grans metarelats, lligats al mite del progrés, havien deixat de proveir un sentit. El que s'esdevenia era, ni més ni menys, la "postmodernitat". La consciència de la classe social era substituïda per l'autoconsciència (l'"amor apassionat i exagerat d'un mateix" de què parla Sennett) i l'homo sentiens de Franco Ferrarotti rellevava, a la carrera, l'homo sapiens.
   Aquest gran canvi de paradigma és el que aborda Enric Balaguer en Constel·lacions postmodernes. Es tracta, en realitat, d'un volum que aplega diferents escrits al voltant del tema. Proveït d'un sòlid bagatge teòric, Balaguer indaga els motius de la desorientació existencial del nou subjecte postmodern en les pel·lícules d'Isabel Coixet o les novel·les de Francesc Bodí. És Michel Houellebecq, però, el model més exacte d'escriptor postmodern. Un paper que el novel·lista francès ha assumit amb gran entusiasme: "Sóc el Zaratrustra de les classes mitjanes decorades per Ikea", pregonava en una entrevista (i tot això, afegiré, abans del seu dramàtic paper a compte de la crisi dels assassinats del Charlie Hebdo, amb la barbàrie islamista -simplement premoderna- al fons). Però, els 60 realment són l'origen de tots aquests mals? Segons Houellebecq, no n'hi ha cap dubte: aquella genteta -beatnics, hippies, magistes del 68- van abdicar del gran subjecte col·lectiu i es van abandonar al seu egotisme narcisista. Aviat El capital de Marx seria substituït com a llibre de capçalera i el seu lloc l'ocuparia El senyor dels anells de Tolkien.
  Houellebecq no és original. Ja Tony Judt (en El món no se'n surt, per exemple) explicava que, des del seu punt de vista, els 60 eren culpables de la fallida del concepte d'autoritat, substituït per un caos abusiu que va impossibilitar la consolidació de les conquestes del benestar de la postguerra. Personalment, em resistisc a considerar una època de canvis i esperances tan formidables com l'epítom de tots els mals moderns. Crec, en canvi, que el tir al blanc sobre la "dècada prodigiosa" s'ha convertit en un fatigós lloc comú del pensament actual, a qui no vindria malament un poc més d'ambició exegètica. La falta de "relat moral" que detectava Judt en els anys presents no pot ser atribuïda sense abús a aquells somiadors de fa mig segle: Luther King, Ernesto Guevara, John Lennon. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth, Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. Però li ha faltat observar l'altre costat de la moneda: el somni de fraternitat, d'igualitarisme, de felicitat global.
    Enric Balaguer, en tot cas, navega per totes aquestes qüestions amb gran elegància i propietat. És didàctic i minuciós i la seua capacitat associativa no deixa cap fil solt. Com a docent -fa de catedràtic a la Universitat d'Alacant-, els seus alumnes bé podran estar d'enhorabona. Balaguer, que practica l'hortoteràpia (en un món on només queda una utopia en peu -la utopia verda- cultivar el teu hort és la darrera consigna revolucionària), fa anys que reflexiona sobre tota mena d'assumptes socials i estètics. I ho fa en forma -com diria Fuster- de "tebeos per a intel·lectuals". Com ho són, i ben dignament, aquestes Constel·lacions postmodernes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-5-2015

Literatura adulta

Títol: Diarios, 2008-2010
Autor: Iñaki Uriarte
Editorial Pepitas de calabaza
Logroño, 2015
123 pàgines

La publicació, l'any 2010, del primer volum dels Diarios d'Iñaki Uriarte va ser saludada unànimement com la conjunció d'una rara perfecció estilística i un petit prodigi d'agudesa i ironia. Com tots els besnéts de Montaigne, Uriarte s'havia enfrontat en solitari al seu quadern sense més pretensió que consignar el pas del temps i les petites -de vegades còmiques, de vegades dramàtiques- devastacions de la vida. L'ocasió d'editar una selecció d'aquelles anotacions, però, va propiciar que el selecte grapat d'amics que habitualment les havien llegides es veiera eixamplat notablement. A pesar de la seua reticència pudorosa, l'autor no en degué quedar descontent, perquè l'any 2011 en va publicar un segon volum i ara ens n'arriba el tercer.
  Al llarg d'aquestes pàgines ja irreversiblement públiques, Iñaki Uriarte s'ha anat autoretratant com un tipus peculiar, partidari estricte del dret a la peresa (aquella que fa sorgir, per pura ignició, l'acte creatiu), basc atípic (ni amb els nacionalistes ni amb els antinacionalistes), lector contumaç i coneixedor, finalment, que "hay muchas razones para intentar publicar algo. Una de ellas es echarlo de casa".
  En un món on el 90% dels lectors (em quede curt?) opten per ficcions més o menys desmenjades (preferiblement històriques, o "de gènere", o en tot cas molt gruixudes), es fa difícil haver d'explicar -una vegada més- que cal arribar a la majoria d'edat. I, en matèria literària, aquesta etapa biogràfica ha de ser necessàriament la de la prosa de no ficció, allà on la realitat no necessita ser inventada perquè espurneja amb tot el seu hàbit meravellosament folrat de puta vida. Un consell inútil, ja ho sé, perquè els lectors volen ser enganyats -volen ser tractats com a infants-, i contra això no hi ha arguments ni contrasenyes.
  Escriu Uriarte: ""¿Y qué es lo que usted prefiere en un hombre?". "Que me haga reír". He leído innumerables entrevistas a mujeres que responden así. Los que dicen que la mujer es superior al hombre tienen aquí su mejor argumento. Debería haber una asignatura en los colegios: "Cómo hacer reír a las niñas"".
  Un dia un tipus s'alça al matí, mira al seu voltant i escriu això. Ara nosaltres podem agafar literalment el petit text en qüestió o podem presumir-hi una àcida ironia, fins i tot una mica de mala bava. De qualsevol de les dues maneres la lectura proporciona un plaer moral de bona llei (però, en el segon cas, al plaer s'afegeix, a més, el somriure de la intel·ligència).
  Diaris? Literatura adulta, simplement.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-5-15
 

Un plaer per als sentits

Títol: El retorn de l’hongarès
Autora: Anna Moner
Editorial Bromera
Alzira, 2015
253 pàgines

  He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.
  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del transplantament definitiu.
  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.
  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.
  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-5-2015