Literatura adulta

Títol: Diarios, 2008-2010
Autor: Iñaki Uriarte
Editorial Pepitas de calabaza
Logroño, 2015
123 pàgines

La publicació, l'any 2010, del primer volum dels Diarios d'Iñaki Uriarte va ser saludada unànimement com la conjunció d'una rara perfecció estilística i un petit prodigi d'agudesa i ironia. Com tots els besnéts de Montaigne, Uriarte s'havia enfrontat en solitari al seu quadern sense més pretensió que consignar el pas del temps i les petites -de vegades còmiques, de vegades dramàtiques- devastacions de la vida. L'ocasió d'editar una selecció d'aquelles anotacions, però, va propiciar que el selecte grapat d'amics que habitualment les havien llegides es veiera eixamplat notablement. A pesar de la seua reticència pudorosa, l'autor no en degué quedar descontent, perquè l'any 2011 en va publicar un segon volum i ara ens n'arriba el tercer.
  Al llarg d'aquestes pàgines ja irreversiblement públiques, Iñaki Uriarte s'ha anat autoretratant com un tipus peculiar, partidari estricte del dret a la peresa (aquella que fa sorgir, per pura ignició, l'acte creatiu), basc atípic (ni amb els nacionalistes ni amb els antinacionalistes), lector contumaç i coneixedor, finalment, que "hay muchas razones para intentar publicar algo. Una de ellas es echarlo de casa".
  En un món on el 90% dels lectors (em quede curt?) opten per ficcions més o menys desmenjades (preferiblement històriques, o "de gènere", o en tot cas molt gruixudes), es fa difícil haver d'explicar -una vegada més- que cal arribar a la majoria d'edat. I, en matèria literària, aquesta etapa biogràfica ha de ser necessàriament la de la prosa de no ficció, allà on la realitat no necessita ser inventada perquè espurneja amb tot el seu hàbit meravellosament folrat de puta vida. Un consell inútil, ja ho sé, perquè els lectors volen ser enganyats -volen ser tractats com a infants-, i contra això no hi ha arguments ni contrasenyes.
  Escriu Uriarte: ""¿Y qué es lo que usted prefiere en un hombre?". "Que me haga reír". He leído innumerables entrevistas a mujeres que responden así. Los que dicen que la mujer es superior al hombre tienen aquí su mejor argumento. Debería haber una asignatura en los colegios: "Cómo hacer reír a las niñas"".
  Un dia un tipus s'alça al matí, mira al seu voltant i escriu això. Ara nosaltres podem agafar literalment el petit text en qüestió o podem presumir-hi una àcida ironia, fins i tot una mica de mala bava. De qualsevol de les dues maneres la lectura proporciona un plaer moral de bona llei (però, en el segon cas, al plaer s'afegeix, a més, el somriure de la intel·ligència).
  Diaris? Literatura adulta, simplement.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-5-15
 

Restituint l'ordre del món

Títol: Diarios, segundo volumen 2004-2007
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2011
186 pàgines

Després del celebrat primer volum, que ja vaig comentar ací, Iñaki Uriarte (l'home "nascut a Nova York" que "és de Sant Sebastià i viu a Bilbao") ens ofereix un segon lliurament dels seus interessantíssims diaris. Estic segur que els elogis que va suscitar el primer tom (entre ells, els meus) trobaran ara una continuïtat natural. Hi trobem, en efecte, el mateix desmenjat volterià que passa el seu temps d'oci entre Bilbao i Benidorm i que no ens estalvia cap judici sumaríssim sobre persones, llibres o situacions. S'acull a sagrat, en tot cas: confessarà sense cap problema que els Assaigs de Montaigne són el llibre més important de la seua vida. Dit això, i havent esmentat el nom del Mestre, tota la resta flueix naturalment, fins i tot la pertinença al club dels escriptors que -com el savi gascó-, es deleixen per contar "el que u pixa". Al capdavall, el Senyor de la Muntanya és el primer que es va plantar enmig del camp amb els braços fent anses i assegurant "He vingut ací a parlar del meu llibre" (molt abans que Francisco Umbral protagonitzara la seua famosa anècdota televisiva).
Aquest segon volum és una lògica continuació del primer. No han canviat les seues opinions sobre l'euskera ni sobre el nacionalisme, i no pot deixar d'observar quanta gent d'esquerres s'ha fet de dretes en els darrers anys. Considerar-se esquerrà i estar contra ETA i contra el nacionalisme espanyolista alhora el col·loca en un equilibri precari però ¿pot haver cap altre espai per a la lucidesa?
Comprovem que Uriarte continua fent ostentació de la seua ociositat, del seu progressisme descregut i del seu cosmopolitisme profundament basc. Tot això, agitat en la coctel·lera, se serveix amb un estil diàfan, enganyosament poc treballat, que revela una ment poderosa, indefinidament apta per a captar les esquerdes de la realitat i observar els brins d'herba que brollen en els badocs de l'asfalt de l'autopista. Si un dietarista és un guardià del temps, Uriarte aprofita les seues hores de vetla per a constatar la gran deriva del món cap a l'error, el gran esforç de tots en la llarga lluita contra el sentit comú. I els seus lectors ho agraïm.
Sense fills, però amb gats, d'aquests animals (els gats) admira "la capacitat de desobediència" (no té fills, en efecte!). I dels éssers humans, podríem dir, l'impuls desfermat cap a l'apariència, el fanatisme i el caos. Per això cada nit cal escriure al dietari: per a restituir l'ordre del món.
Una vegada interioritzat aquest ordre íntim, només cal aplegar els papers i publicar-los. ¿Que no han estat escrits per a fer-se públics? Clar, clar. Ni Letizia aspirava a ser princesa i reina. Però la vida t'hi du. I a la vida -com a la literatura- sempre cal fer-li cas.

Joan Garí

De la grandiloqüència a la 'sprezzatura'

Títol: Diarios 1999-2003
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2010
184 pàgines

Ve precedit per un comentari elogiós d'Enrique Vila-Matas ("formidable diario"). Després de llegit, és ben cert que no es pot estar en desacord amb aquesta apreciació, que al capdavall ens ha permés conéixer un alte cultivador d'això que ara es diu "literatura del jo", que no és en realitat més que la literatura del nostre temps -el temps de la Il·lustració, de la modernitat convulsa i de les seues contradictòries seqüeles.
Iñaki Uriarte, segons es presenta ell mateix, és un tipus que naix a Nova York el 1946, és de Sant Sebastià i viu a Bilbao (i estitueja a Benidorm, caldria afegir). A partir del 1999 -és a dir, a cinquanta-dos anys- té per costum prendre notes en un diari personal. Ara ens presenta les anotacions del primer lustre del seu quefer callat. Un dietari que comença amb una cita de Nietzsche ("S'aprén abans a escriure amb grandiloqüència que amb senzillesa. Això incumbeix a la moral") i acaba, molt coherentment, amb una constatació sobre la sprezzatura amb què disposa el seu material escrit, és a dir, l'efecte d'"aparent desatenció", d'"absència d'esforç", la "naturalitat" que en el fons és "pur artifici, i tal vegada el major de tots". Tota una declaració d'intencions per a un tipus que ens confessa que viu "sin trabajar y con una pequeña renta", col·laborant ocasionalment amb el periòdic El correo i menant, a la maduresa, un diari sense pretensions, pero ple de judicis atinadíssims i d'observacions molt sedimentades sobre la realitat i la ficció.
Hem descobert, en Iñaki Uriarte, algú que pot dedicar-se a la literatura com els antics -els nobles antics- es tancaven a les seues possessions, o viatjaven despreocupadament en un temps on posseir i viatjar estava reservat a reduidíssimes minories (pense, naturalment, en Montaigne a la seua torre, i en la felicitat que l'embargava quan podia ensellar el seu cavall). M'imagine Uriarte a Benidorm, gravant al sostre adagis llatins i grecs, jugant amb el gat i contemplant els cossos gloriosos a la platja. Una vida envejable, sense dubte, i més quan constitueix el canemàs que li permet llegir i escriure amb un plaer complet. O, per dir-ho amb els cèlebres versos de Gil de Viedma que podrien ser també la seua divisa:
"...no salir, no tomar copas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia"
Les seues opinions polítiques, d'altra banda, descol·locaran més d'u. "Abertzale", confessa, li sona a "burro", i "constitucionalista" a "catedràtic". Dos extrems amb els quals se sent incòmode, així que busca un tertium datur on puga acomodar-se coherentment. Són aquesta classe d'individus els que constitueixen, quin dubte hi cap, la comunió dels solitaris del món, aquells que encara ens fan sentir alguna esperança sobre la pervivència de la literatura -si és que la literatura té alguna possibilitat de perviure, finalment.
En un sistema cultural desenvolupat, l'aparició d'aquests Diarios seria saludat com una fita senyera. No m'estranyaria, però, que l'establishment espanyol -puix en aquest idioma estan escrits- el deixara passar sense pena ni glòria. No crec, d'altra banda, que això a ell el preocupe mínimament. Al capdavall, ve del silenci, i sabrà tornar-hi diligentment. De Bilbao a Benidorm, de Montaigne a Josep Pla, de gat a gat. I publicant, si cal fer-ho, en una editorial autodefinida com amb "menos proyección que un cinexín". En una època de merda, els diamants circulen clandestinament per les clavegueres.

Joan Garí