15/8/10

De la grandiloqüència a la 'sprezzatura'


Títol: Diarios 1999-2003
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2010
184 pàgines


Ve precedit per un comentari elogiós d'Enrique Vila-Matas ("formidable diario"). Després de llegit, és ben cert que no es pot estar en desacord amb aquesta apreciació, que al capdavall ens ha permés conéixer un alte cultivador d'això que ara es diu "literatura del jo", que no és en realitat més que la literatura del nostre temps -el temps de la Il·lustració, de la modernitat convulsa i de les seues contradictòries seqüeles.
Iñaki Uriarte, segons es presenta ell mateix, és un tipus que naix a Nova York el 1946, és de Sant Sebastià i viu a Bilbao (i estitueja a Benidorm, caldria afegir). A partir del 1999 -és a dir, a cinquanta-dos anys- té per costum prendre notes en un diari personal. Ara ens presenta les anotacions del primer lustre del seu quefer callat. Un dietari que comença amb una cita de Nietzsche ("S'aprén abans a escriure amb grandiloqüència que amb senzillesa. Això incumbeix a la moral") i acaba, molt coherentment, amb una constatació sobre la sprezzatura amb què disposa el seu material escrit, és a dir, l'efecte d'"aparent desatenció", d'"absència d'esforç", la "naturalitat" que en el fons és "pur artifici, i tal vegada el major de tots". Tota una declaració d'intencions per a un tipus que ens confessa que viu "sin trabajar y con una pequeña renta", col·laborant ocasionalment amb el periòdic El correo i menant, a la maduresa, un diari sense pretensions, pero ple de judicis atinadíssims i d'observacions molt sedimentades sobre la realitat i la ficció.
Hem descobert, en Iñaki Uriarte, algú que pot dedicar-se a la literatura com els antics -els nobles antics- es tancaven a les seues possessions, o viatjaven despreocupadament en un temps on posseir i viatjar estava reservat a reduidíssimes minories (pense, naturalment, en Montaigne a la seua torre, i en la felicitat que l'embargava quan podia ensellar el seu cavall). M'imagine Uriarte a Benidorm, gravant al sostre adagis llatins i grecs, jugant amb el gat i contemplant els cossos gloriosos a la platja. Una vida envejable, sense dubte, i més quan constitueix el canemàs que li permet llegir i escriure amb un plaer complet. O, per dir-ho amb els cèlebres versos de Gil de Viedma que podrien ser també la seua divisa:
"...no salir, no tomar copas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia"
Les seues opinions polítiques, d'altra banda, descol·locaran més d'u. "Abertzale", confessa, li sona a "burro", i "constitucionalista" a "catedràtic". Dos extrems amb els quals se sent incòmode, així que busca un tertium datur on puga acomodar-se coherentment. Són aquesta classe d'individus els que constitueixen, quin dubte hi cap, la comunió dels solitaris del món, aquells que encara ens fan sentir alguna esperança sobre la pervivència de la literatura -si és que la literatura té alguna possibilitat de perviure, finalment.
En un sistema cultural desenvolupat, l'aparició d'aquests Diarios seria saludat com una fita senyera. No m'estranyaria, però, que l'establishment espanyol -puix en aquest idioma estan escrits- el deixara passar sense pena ni glòria. No crec, d'altra banda, que això a ell el preocupe mínimament. Al capdavall, ve del silenci, i sabrà tornar-hi diligentment. De Bilbao a Benidorm, de Montaigne a Josep Pla, de gat a gat. I publicant, si cal fer-ho, en una editorial autodefinida com amb "menos proyección que un cinexín". En una època de merda, els diamants circulen clandestinament per les clavegueres.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada