La veritat i les seues estratègies

Títol: El xal
Autora: Cynthia Ozick
El Cercle de Viena
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
88 pàgines

Hi haurà un dia en què ja no quedarà viu cap supervivent de l’Holocaust. Encara no és aquest dia. Encara ara van sortint a la llum memòries personals de víctimes amb una extraordinària vàlua documental, com el Sonderkommando de Shlomo Venezia o Necròpolis de Boris Pahor. Recordo com Jarek Mensfelt, portaveu del museu d’Auschwitz, em contava fa alguns anys la commovedora peripècia del primer d’aquests autors, que durant molts anys es va negar a recordar res del seu fúnebre ofici (el Sonderkommando era l’escamot de jueus encarregat de buidar les cambres de gas i desfer-se dels cadàvers) però, al final de la seua vida, va començar a visitar l’antic camp d’extermini i a divulgar el que va veure com a exercici intransferible de veritat històrica.
El debat, en aquest punt, sempre ha estat com abordar uns fets com aquells. Els llibres de vivències no plantegen cap problema: són imprescindibles i necessaris. Escoltar la veu dels testimonis com un fet inapel·lable. La qüestió s’enterboleix, en canvi, quan del que es trata és de recrear la Shoah. El material novel·lesc o cinematogràfic confronta la realitat crua amb el maneig inevitable de les eines de la ficció. Més enllà de la versemblança, sorgeix el dilema ètic de fins quin punt podem embellir –per excés o per defecte- uns fets literalment inenarrables.
Cynthia Ozick, en El xal, opta per una via que hem de jutjar intel·ligent: la poetització. El xal és un relat curt de vuit pàgines que va seguit per una altra història més extensa, intitulada Rosa. En El xal assistim a un moment de la vida de Rosa en el lager, acompanyada per la seua neboda Stella i per la seua filla de curta edat Magda. Magda ha d’ocultar-se perquè no hi ha lloc per a infants al camp de concentració. Un xal prividencial li serveix d’amagatall i més coses: “Era com la critaura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germaneta. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molr quieta, en xuclava una de les puntes”. Però Stella li lleva el xal un dia, i Magda se’n va a buscar-lo fora del barracot. El final és imaginable.
En el segon relat, Rosa viu a Florida, més de trenta anys després. Vivia abans a Brooklyn amb Stella, però en un rampell va destruir la botiga que regentava i va abandonar Nova York. Stella li envia diners regularment i també el xal dins d’una capsa per correu. El retorn del xal dispara les obsessions de Rosa, que no ha superat l’experiència concentracionària i no s’ha adaptat mai a la vida nordamericana. Continua sent, en essència, una supervivent.
Els dos relats són prou diferents. El xal és una miniatura molt poètica, precisament perquè Ozick ha comprés que per a acostar-se al fenomen de què ens volia parlar no val el realisme estricte. El realisme és insuficient perquè, davant la monstruositat dels fets a contar, es corre el perill de convertir-ho tot en una escena costumista, un dejà vu que deixe indiferent el lector.
Joan Fuster deia que “les veritats, cal exagerar-es per a què resulten creïbles”. La veritat de l’Holocaust, però, no necessita exageracions. Calen uns altres instruments. La documentació estricta i fiable, per un costat, i indagacions artístiques respectuoses i subtils, per un altre. Cynthia Ozick ha optat per aquesta segona via. En el futur, quan ja no quede viu cap supervivent de la gran massacre del segle XX, caldrà acudir a aquesta mena d’aproximacions que enriquesquen la memòria col·lectiva. I la Literatura, òbviament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.366