Per a la immensa minoria

Títol: Sobre una neu invisible
Autor: Vicent Alonso
Publicacions de la Universitat de València
València 2015
347 pàgines

“La vie est faite à coups de petites solitudes”. La frase és de Roland Barthes (de La chambre claire), però la recull Vicent Alonso com qui adopta un petit cadell que ha descobert a la intempèrie, un dia plujós. S’escriu un dietari, entre altres coses, per fer-lo servir de llibre de cites, és a dir, de protectora d’animalons. A través de les paraules alienes, del seu tacte suau, establim el catàleg de les pròpies inclemències emocionals, ni que de vegades s’escriga, precisament, per construir un dic entre la curiositat del lector i la intimitat de l’escriptor.
  Vicent Alonso ha reiterat el seu interés per la prosa diarística. Els models, sense eixir de la nostra literatura, són acreditats i coneguts. Hi havia la via de Josep Pla –més francòfila, és a dir, més narrativa- o la de Joan Fuster –d’un aire anglòfil, partidari de la pura elucubració. Alonso es decanta per la segona. Això redueix el cercle de possibles lectors, però connecta amb els happy few –els sospitosos habituals- que mantenen en peu, com el general Custer a Little Bighorn, la Galàxia Gutenberg.
  Sobre una neu invisible, en realitat, és la crònica d’una vida (entre 2003 i 2005) densament literària. Alonso és un home envoltat de literatura: els seus amics són escriptors, llegeix constantment, hi escriu, va sovint a presentacions i actes llibrescos. I ho suporta prou bé. Les seues reflexions sobre un vers d’un poema (d’Espriu, de Vinyoli, d’Elisabeth Bishop, d’Antonio Cabrera) són profundes i matisades. No és estrany, doncs, que el seu dietari siga un artefacte densament intel·lectual. L’autor hi fa un esforç evident a favor de la sobrietat narrativa, que de vegades es resol en una prosa una mica eixuta (el greix, en l’estil, fa dissortadament sovint el mateix paper que en determinats aliments: afavorir el sabor). La impressió general, però, és la d’un home que prova d’auscultar-se amb honestedat, que intenta traduir en un llenguatge raonable les arestes de la vasta perplexitat que provoca estar viu.
  Gabriel Ferrater va dir, en parlar de Josep Pla: “La seua reticència respecte a la intimitat és el que li va impedir ser un gran escriptor europeu”. Aquesta senzilla lliçó incumbeix tots els qui ens dediquem a la prosa autobiogràfica i tenim una certa ambició. Montaigne –Alonso ens explica ací que ha iniciat el colossal projecte de traduir-lo sencer- no tenia aquest problema, senyal que alguna cosa hem fet malament nosaltres, els seus besnéts.
  Però Sobre una neu invisible és un llibre que es llegeix amb gust, amb un llapis preparat per a subratllar. Està dedicat a la immensa minoria, a l’estirp del comte Arnau (aquest “despert entre adormits”). A Alonso, Montaigne se li esdevé tan habitualment com l’insomni (dues circumstàncies que procuren lucidesa). Tot el que diu sobre crítica literària, a més, és difícil no compartir-ho. Afirma que no és un crític, “sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix”. I jo, d’aquesta mena de criatures, en vaig dir “centauros del desierto, que guisan y comen a un tiempo” (sic), sense saber –o sí- que jo mateix en seria un, temps a venir.
  Siga com siga, la crítica és tan necessària com el dietari. Imbricades, les dues funcions poden proporcionar artefactes d’alta densitat moral, armes útils en el gran combat contra les petites solituds de cada dia. És el cas de Sobre una neu invisible.

Joan Garí

El final de la festa

Títol: Tumulto
Autor: Hans M. Enzensberger
Editorial Malpaso
Barcelona, 2015
Trad. de Richard Gross
249 pàgines

  Saldar comptes amb el propi passat és una operació estimulant i comprensible. Quan, com és el cas, el protagonista del fet és un il·lustre company de viatge dels règims i les causes més recalcitrants del marxisme internacional, el resultat pot ser morbosament incitador.
  Hans Magnus Enzensberger és un escriptor multigenèric, poeta avesat i prosista elegantment meticulós, però amb Tumulto ens convoca per fer un repàs detallat de tots els llocs on, als anys 60 i 70, l'optimisme ideològic va propiciar escenaris de canvi més o menys crispat, i el seu paper en tot plegat. Estem davant d'una mena d'autobiografia resolta amb apunts presos d'ací i d'allà, incloent-hi una autoentrevista molt sucosa (res més normal que, ja que tots som dos -com a mínim-, un de nosaltres interrogue l'altre amb exigències i humor de poli dolent). No esperem, per cert, autoabsolucions plenàries. Enzensberger assumeix el seu passat, però no n'està especialment orgullós. Com tots els joves, posseïa el grau d'idiotesa propiciat per la biologia, i per això voler salvar el món era un propòsit entranyablement comprensible. Afirma que no es va sentir especialment còmode recorrent la Unió Soviètica o Cuba a compte dels respectius eraris públics (convidat per la dictadura, més que pels proletariats), però no va deixar de fer-ho. Gràcies a això, en fi, tenim aquestes pàgines, plenes de la ironia, l'altura intel·lectual i la clarividència crepuscular d'un autor europeu imprescindible.
  Alguns dels records replegats en aquest llibre tenen l'interès de l'apunt pres al natural i en la distància curta. Al 1963, per exemple, una reunió d'escriptors a Moscou propicia la visita a la datxa de Nikita Khrusxov. Enzensberger xala. Retrata el mandatari rus com un bocamoll simpàtic, una mica trapatroles, un home sense carisma però també desproveït de "la megalomania i la paranoia dels seus antecessors". En un segon viatge a l'URSS, l'any 1966 (de nou gratis et amore), Khrusxov ja no hi és, però el nivell de benestar de la nomenclatura soviètica no ha parat de créixer. La falta de llibertat, el poder omnímode de la burocràcia, només és compensada per la calidesa humana (una part alíquota de la qual s'emporta Enzensberger cap a Alemanya concentrada en Maixa, la dona neuròtica i inestable de què, tanmateix, s'ha enamorat perdudament).
    Després de l'URSS vindrà Cuba, on és rebut amb l'abraçada generosa destinada sempre per als "escriptors burgesos progressistes" d'Europa. També allí, tallant canya de sucre, Enzensberger tindrà l'ocasió de comprovar com la revolució esdevenia diabètica... i Fidel Castro era només un xerraire ineficaç.
  Però "el tumulto no acaba nunca. Sólo cambia de lugar". Cuba es clou (firmar manifestos en favor d'escriptors dissidents no hi ajuda) i tanmateix Vietman continua, i a Praga Dubcek és obligat a claudicar. Qui no obre els ulls llavors (i Enzensberger està molt despert) ja no té remei. El "socialisme real" ha derrotat definitivament el "socialisme amb rostre humà" i, amb això, les esperances de diverses generacions.
  Per al final encara ens queda Ulrike Meinhof i un Volkswagen negre aparcat a la porta de casa, amb un guaita a dins, certificant les credencials antisistema de Hans Magnus. La banda Baader-Meinhoff va fer els seus estralls -també tumultuosos-, però el nostre assagista no va cometre l'error, aquesta vegada, d'involucrar-s'hi seriosament.
  Indulgència? Sempre és millor que la simple nostàlgia. No obstant això, quan la festa acaba el zumzeig a les orelles ens indica que potser hi hem begut massa. Però va ser tan divertit...

Joan Garí

Publicat en Ara, 12-12-15

Jo he vingut ací a parlar del meu llibre

Títol: La memòria del sabor
Autor: Joan Garí
València, 2015
Editorial 3i4

Feia anys que volia escriure un llibre sobre la meua cuina materna. I volia fer-ho perquè n'estic orgullós. Qualsevol que veja ara aquest títol, La memòria del sabor (editorial 3i4) i fullege desmenjadament el volum potser s'exclamarà: "Un altre llibre de cuina!". Perquè vivim, en efecte, una explosió d'afeccions gastronòmiques per terra, mar i aire. En realitat, però, La memòria del sabor no pretén participar d'aquesta nova moda que ha convertit els grans chefs en gurus providencials i contínuament sol·licitats. El meu text va, en realitat, un poc a la contra d'aquesta efervescència experimental. Jo he vingut ací, com el clàssic, a parlar d'un llibre que pren com a base el que he menjat a casa tota la vida, que no per casualitat és l'alimentació tradicional i general en terres valencianes fins fa molt poc.
  Contradint Josep Pla, que estava convençut que considerar la gastronomia del propi país com la millor del món era un atac de "patrioterisme" inexcusable, jo estic convençut que el que ha cuinat ma mare sempre -aprenent-ho, al seu torn, de la seua, i així ben endins de l'arbre genealògic- és un conjunt de receptes que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. I això no vol ser una frase retòrica. Al cap i a la fi, un dia uns científics molt sabuts es van presentar en llars com la meua i van explicar que allò que s'hi oficiava es deia "dieta mediterrània", i era la millor dieta del món. Sí, ma mare no ho sabia, però aquelles olles, aquells arrossos, aquella escalivada amb abadejo, aquell peix fregit o al forn no eren només menges delicioses sinó una manera d'alimentar-se sàviament centenària. I d'això va aquest llibre: d'una manera de menjar, que és també una manera de viure.
  Naturalment, aquesta manera de menjar encara resultarà tremendament familiar a qualsevol família borrianenca i valenciana on s'hagen conservat els bons hàbits. A vegades, però, em fa la sensació que ara hem caigut en uns extrems perillosos: en el dia a dia, es menja bastant malament (caiguts en el parany d'aquesta aberració anomenada fast food), mentre que de vegades, per trobar un plat tradicional en condicions has de peregrinar, paradoxalment, als restaurants de luxe. No és cap secret que s'està abandonant a marxes forçades la dieta mediterrània, és a dir, estem llançant per la borda el tresor que hem guardat sempre a les nostres cuines, i que simplement ha consistit a menjar la verdura i la fruita dels nostres horts, el peix de la nostra mar i la carn dels animals del corral. Estem envoltats de tot això però ja no ho aprofitem. Aquest llibre és un recordatori que encara podem viure en un paradís, si no el malbaratem.
  He volgut subtitular el volum Les receptes de ma mare perquè hi trobareu, preparades per a usar, la descripció dels diferents plats que el fotògraf Ramon Usó ha immortalitzat amb la paciència i la mestria que el caracteritzen. Cada dimecres quedàvem ell i jo a casa ma mare. Ella cuinava, Ramon feia la foto pertinent i després ens ho menjàvem tot, com ha de ser. Però el procés no acabava ací: una vegada desparada la taula, encara faltava l'estadi més important: convertir les impressions d'aquells plats suculents en literatura. Perquè la gastronomia, això ja ho podeu comprendre, és, abans que res, un gènere literari.
  El llibre vol ser, també, un homenatge als meus pares, en tant que membres d'una generació que va haver de viure, de ben menuts, una guerra i després una dura postguerra. Ells precisament, que han conegut la fam, saben el valor exacte de cada aliment. A mon pare no cal que li expliquen com és de bo un moniato al forn, ni com es planta un clot de carabasses perquè siguen dolces. Ell ha proveït per a casa les verdures d'aquesta horta ubèrrima que és el jardí natural del nostre país, i ma mare les ha cuinades. Han format un bon equip, i d'això va també aquest llibre, com un llegat que ells em passen a mi i jo transmetré als meus fills. La cadena no s'ha de trencar, aquest és el propòsit essencial.
  Deixeu-me dir, per a finalitzar, que em fa l'efecte que aquest és un llibre patriòtic. No sé si vos xocarà l'adjectiu. "Pàtria", al capdavall, només vol dir el lloc dels pares o dels patres, és a dir, dels avantpassats. No sé per a vosaltres, però per a mi la pàtria no és una noció que tinga res a veure amb banderes, fronteres, lleis o reglaments. La meua pàtria està formada per olors, sensacions, textures, paraules, confidències, records i evocacions gastronòmiques, familiars i íntimes. Hi ha una manera de viure i de ser al món que hem practicat els valencians des de fa huit segles i ara, potser, per primera vegada està en perill. Deixar de menjar com ho hem fet sempre, de dignificar la nostra llengua, de relacionar-nos amb el món de manera oberta i generosa pot ser una desgràcia massa gran. Si aquest llibre contribueix minúsculament a evitar-la ja em done per satisfet.

Joan Garí