Els meus fotògrafs (i els de tots)

  El passat 12 de setembre va morir Francesc Jarque. Per edat –tenia 76 anys quan la dama de la dalla el va convidar a ballar- havia viscut plenament l’esplendor agònic del franquisme i totes les magnífiques contradiccions de la democràcia. De seguida van assegurar els necròlegs de guàrdia que Jarque era el millor fotògraf valencià de la seua generació. I molt probablement era cert. Amb la seua càmera, va solcar la superfície d’un país que, en poques dècades, havia passat de la misèria al nou-riquisme sense a penes agafar aire.

  Roland Barthes, en La chambre claire, va tindre una intuïció reveladora: no és cert –sospita- que la fotografia entronque amb l’art a través de la pintura. Ho fa a través del teatre. No debades Barthes és, de tota la feixuga rècua d’estructuralistes francesos, qui es rellegeix més bé, qui conserva millor el sentit i l’oportunitat dels subratllats que vam fer als seus llibres fa mil anys.
   El teatre, és clar. Un bon fotògraf és, a la vegada, un tramoista i un director d’escena. El seu ofici, però, és dels més difícils del món, perquè cada canvi de decorat, cada disposició dels personatges, s’ha de realitzar necessàriament sense la seua intervenció. El fotògraf és Déu: anant bé, perquè el món funcione s’ha de pressuposar que Ell no existeix.
   Al llarg dels anys, Jarque va anar deixant constància de l’evolució teatral del seu país. Queda la seua obra i també alguns matisos biogràfics que cronistes perspicaços com Xavier Serra han glossat subtilment. D’entre totes les seues col·leccions d’imatges, però, sempre em quedaré amb L’home i la pedra (2001), dedicat a l’arquitectura de la pedra en sec a Vilafranca (Els Ports). L’obvietat d’alguns títols supera qualsevol imaginació purament literària: en la mateixa època que Jarque immortalitzava la Gran Muralla local, un altre fotògraf, Francesc Miralles, preparava un volum semblant –que vaig prologar amb gran plaer- intitulat (podria ser altrament?), Els homes i les pedres.
   He tingut la sort, com a escriptor, de treballar amb grans fotògrafs valencians actuals. Jarque ha mort, però la seua estirp encara no. Quan vaig publicar Viatge pel meu país (2012), Joan Antoni Vicent va acompanyar el meu periple literari (revisitant el llegendari El País Valenciano de Joan Fuster) amb les seues extraordinàries composicions gràfiques. Si el viatge de Fuster, l’any 1962, va comptar amb el concurs del gran reporter gràfic Ramon Dimas, jo vaig trobar amb Vicent un agent eficaç a la recerca de l’essència del paisatge, aquella que només es troba en les imatges en blanc i negre.
   Joan Antoni Vicent és també l’autor, entre altres sèries antològiques, de Barcelona silencis (1999), sense cap dubte l’àlbum fotogràfic més extraordinari que s’ha publicat mai sobre aquesta ciutat. La paradoxal visió urbana que conté sembla la verificació pràctica d’una frase de Joaquim Sala-Sanahuja: “És l’estil el que fa que la foto sigui llenguatge”. La secreta bellesa de Barcelona silencis s’acompanya d’un il·luminador pròleg de Narcís Comadira, on aquest certifica no només la pacient ambició de Vicent per construir una visió inèdita de Barcelona, sinó fins a quin punt la “no obvietat” de les seues imatges es constitueix en una profunda reflexió moral.
   Tres anys després de Viatge pel meu país vaig repetir l’experiència de publicar un llibre il·lustrat, La memòria del sabor. En aquesta ocasió vaig triar un fotògraf molt distint, però no menys exigent, Ramon Usó. Gran mestre del blanc i negre, com Vicent, Usó excel·leix també en la fotografia d’estudi, un territori on els obsessionats amb la perfecció troben sabata del seu peu. Partidari de la fotografia “sense trampa ni cartró”, Ramon està convençut que els fotògrafs professionals són un ofici en extinció (“els afiladors del segle XXI”, en diu), però està disposat, com a bon mohicà, a morir treballant.
  Escrivia Roland Barhes que una foto no menteix mai. Naturalment, aquesta afirmació és anterior a l’era del Photoshop. Si hi ha un debat ara candent és el de l’ètica. La qüestió de fins a quin punt és lícit “manipular” una foto s’empiula amb una sospitosa normalitat amb la constatació de Joan Fontcuberta que vivim ja en l’era “postfotogràfica” i que, amb els ginys digitals i internet, hem perdut el control sobre les imatges.
   Fontcuberta explica tot això en un llibre que va aparèixer en coincidència amb la mort de Francesc Jarque, La furia de las imágenes (Galaxia Gutenberg). El cercle es tanca. Barthes, encara: la fotografia no és res més que una “microexperiència de la Mort”. Però ajuda –i com!- a explicar-nos la Vida.

Joan Garí

Publicat en Posdata, 18-2-2017

Jo he vingut ací a parlar del meu llibre

Títol: La memòria del sabor
Autor: Joan Garí
València, 2015
Editorial 3i4

Feia anys que volia escriure un llibre sobre la meua cuina materna. I volia fer-ho perquè n'estic orgullós. Qualsevol que veja ara aquest títol, La memòria del sabor (editorial 3i4) i fullege desmenjadament el volum potser s'exclamarà: "Un altre llibre de cuina!". Perquè vivim, en efecte, una explosió d'afeccions gastronòmiques per terra, mar i aire. En realitat, però, La memòria del sabor no pretén participar d'aquesta nova moda que ha convertit els grans chefs en gurus providencials i contínuament sol·licitats. El meu text va, en realitat, un poc a la contra d'aquesta efervescència experimental. Jo he vingut ací, com el clàssic, a parlar d'un llibre que pren com a base el que he menjat a casa tota la vida, que no per casualitat és l'alimentació tradicional i general en terres valencianes fins fa molt poc.
  Contradint Josep Pla, que estava convençut que considerar la gastronomia del propi país com la millor del món era un atac de "patrioterisme" inexcusable, jo estic convençut que el que ha cuinat ma mare sempre -aprenent-ho, al seu torn, de la seua, i així ben endins de l'arbre genealògic- és un conjunt de receptes que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. I això no vol ser una frase retòrica. Al cap i a la fi, un dia uns científics molt sabuts es van presentar en llars com la meua i van explicar que allò que s'hi oficiava es deia "dieta mediterrània", i era la millor dieta del món. Sí, ma mare no ho sabia, però aquelles olles, aquells arrossos, aquella escalivada amb abadejo, aquell peix fregit o al forn no eren només menges delicioses sinó una manera d'alimentar-se sàviament centenària. I d'això va aquest llibre: d'una manera de menjar, que és també una manera de viure.
  Naturalment, aquesta manera de menjar encara resultarà tremendament familiar a qualsevol família borrianenca i valenciana on s'hagen conservat els bons hàbits. A vegades, però, em fa la sensació que ara hem caigut en uns extrems perillosos: en el dia a dia, es menja bastant malament (caiguts en el parany d'aquesta aberració anomenada fast food), mentre que de vegades, per trobar un plat tradicional en condicions has de peregrinar, paradoxalment, als restaurants de luxe. No és cap secret que s'està abandonant a marxes forçades la dieta mediterrània, és a dir, estem llançant per la borda el tresor que hem guardat sempre a les nostres cuines, i que simplement ha consistit a menjar la verdura i la fruita dels nostres horts, el peix de la nostra mar i la carn dels animals del corral. Estem envoltats de tot això però ja no ho aprofitem. Aquest llibre és un recordatori que encara podem viure en un paradís, si no el malbaratem.
  He volgut subtitular el volum Les receptes de ma mare perquè hi trobareu, preparades per a usar, la descripció dels diferents plats que el fotògraf Ramon Usó ha immortalitzat amb la paciència i la mestria que el caracteritzen. Cada dimecres quedàvem ell i jo a casa ma mare. Ella cuinava, Ramon feia la foto pertinent i després ens ho menjàvem tot, com ha de ser. Però el procés no acabava ací: una vegada desparada la taula, encara faltava l'estadi més important: convertir les impressions d'aquells plats suculents en literatura. Perquè la gastronomia, això ja ho podeu comprendre, és, abans que res, un gènere literari.
  El llibre vol ser, també, un homenatge als meus pares, en tant que membres d'una generació que va haver de viure, de ben menuts, una guerra i després una dura postguerra. Ells precisament, que han conegut la fam, saben el valor exacte de cada aliment. A mon pare no cal que li expliquen com és de bo un moniato al forn, ni com es planta un clot de carabasses perquè siguen dolces. Ell ha proveït per a casa les verdures d'aquesta horta ubèrrima que és el jardí natural del nostre país, i ma mare les ha cuinades. Han format un bon equip, i d'això va també aquest llibre, com un llegat que ells em passen a mi i jo transmetré als meus fills. La cadena no s'ha de trencar, aquest és el propòsit essencial.
  Deixeu-me dir, per a finalitzar, que em fa l'efecte que aquest és un llibre patriòtic. No sé si vos xocarà l'adjectiu. "Pàtria", al capdavall, només vol dir el lloc dels pares o dels patres, és a dir, dels avantpassats. No sé per a vosaltres, però per a mi la pàtria no és una noció que tinga res a veure amb banderes, fronteres, lleis o reglaments. La meua pàtria està formada per olors, sensacions, textures, paraules, confidències, records i evocacions gastronòmiques, familiars i íntimes. Hi ha una manera de viure i de ser al món que hem practicat els valencians des de fa huit segles i ara, potser, per primera vegada està en perill. Deixar de menjar com ho hem fet sempre, de dignificar la nostra llengua, de relacionar-nos amb el món de manera oberta i generosa pot ser una desgràcia massa gran. Si aquest llibre contribueix minúsculament a evitar-la ja em done per satisfet.

Joan Garí

Aventures en un món interior

 Títol: El balneari
Autor: Joan Garí
Editorial 3i4
València, 2013
208 pàgines

  "Un escriptor acabat de divorciar arrecera la seua desolació en un poble de muntanya, conegut per les seues aigües medicinals. Professionalment es dedica a fer de negre per a un peculiar editor. Al poble, coneix un conspicu capellà enfrontat per les seues idees avançades, al seu torn, amb el bisbe de la diòcesi. És el temps en què, mort Joan Pau II, el nou papa Benet XVI es disposa a prendre’n el relleu al Vaticà. En aquest context, entre el literat i el rector s’arbora una amistat dialèctica amb ressons de la de Naphta i Settembrini en La muntanya màgica.

  Tot en El balneari, en efecte, sembla un eco del temps escolat lentament, entre aventures emocionals i ideològiques, al clàssic immortal de Thomas Mann. Fins hi tot l’amor hi sorgirà com un estrany miratge. I, tal com ha aparegut, s’esvairà".

  Així és com s'anuncia El balneari, la meua darrera novel·la, en la nota de contraportada. Sent aquest un Ofici de lector, se'm permetrà que es convertisca també, per a l'ocasió en un Ofici d'escriptor. Al capdavall, ja sabeu que llegir és l'extensió natural del treball d'escriptura, i la seua primera i principal base. Les notes de contraportada, d'altra banda, són esquers més o menys hàbils que les editorials llancen en la mar procel·losa de la possible clientela. En realitat, intenten respondre a la pregunta bàsica que es fa tot hipotètic lector: per què m'hauria d'interessar aquest llibre?

  Bona pregunta. Naturalment, no sé si sóc jo el més indicat per a contestar-la. Aquestes notes, en tot cas, són només paràfrasis interessades i un poc perplexes del llibre, perquè quan s'escriu una novel·la i es veu ja publicada, es té la terrible sensació de l'obra acabada -i ja, doncs, irreversible.

  Com he viscut a Nova York -la Ciutat per antonomàsia-, estic autoritzat a divulgar la meua fascinació pels pobles petits. Són microcosmos que contenen tot el qeu la vida et pot fornir al mateix temps, però en quantitats digeribles. Són l'espai del silenci que propicia la faena creativa, el gran estómac on metabolitzar les ensenyances de la vida. Fins ara el meu llindar acceptable, pel que fa a la població d'aquests llocs, era que hi arribara la premsa cada matí. Amb la revolució digital, fins i tot els últims mohicans del paper podem viure -ni que siga en la ficció- en muntanyes molt altes i molt aïllades amb la sensació d'estar connectats permanentement amb el món i, alhora, perfectament al marge.

  Les aventures que es viuen en llocs així són inenarrables. I no dubteu que aquest és un llibre d'aventures, però de caire emocional i ideològic, ja ho heu pogut llegir. Són aventures que no tenen res a envejar a les que et puguen passar en la selva, en el desert o en el Pol Nord. En el fons, la feina d'un escriptor, cada vegada més, és mantenir viu el diàleg amb la tradició. En un món sense referents, això és un sever deure moral. I jo, en aquest camp, tinc tres referents clars: la Bíblia, la Recherche de Proust i La muntanya màgica. 

  En El balneari trobareu una reflexió sobre la religió i ja decidireu si us fa el pes o no. Per què la religió? Perquè és el primer i més important gènere literari. Com a culminació de la capacitat metafòrica de l'´ésser humà, l'anhel religiós, plasmat en les bellíssimes i inesgotables narracions bíbliques, són una font inesgotable per a qualsevol escriptor ambiciós, que no cal que siga creient (jo no ho sóc). I el món, ja sabeu, funciona ara a l'impuls d'aquest doble batec contradictori: la dessacralització insistent, per un costat, i el fanatisme teològic, per un altre. Entre aquesta doble realitat s'ha de situar el punt de fuga d'una literatura que aspira a emular els grans mestres -començant-hi pel propi Jehovà-, a seguir-ne les passes, a mantenir-hi una conversa inacabable.

  En el fons, entre un escriptor i un forense només hi ha una diferència: que l'objecte de la dissecció de l'escriptor està ben viu. Davant el cos triat, l'escriptor talla, obri, burxa, indaga, anota. Aquest cos és un cristall, però de la mena dels que li agraden a Pere Gimferrer: un mirall giratori. L'objecte de dissecció és a la vegada el propi organisme de l'escriptor i tots els altres al seu abast. Per això és un infantilisme perpetu però disculpable voler trobar claus personals en la ficció. Naturalment, Madame Bovary c'est moi, però no cal oblidar el sentit últim de la cèlebre frase de Flaubert: l'autor no s'identifica només amb la primera persona de la narració, sinó amb parts de tots i cadascun dels seus personatges.

  La diferència entre un dietari i una novel·la, en definitiva, és que el pacte de veredicció que funciona entre autor i lector en el primer no té sentit en la segona. La ficció es nodreix de realitats i de mentides. Tot acaba sent alhora veritat i imaginació, i aquesta mixtura és el que resulta estimulant des del punt de vista literari.

  ¿Preparats per a l'aventura? Doncs agafeu la cantimplora Coronel Tapioca i endavant les atxes. Un món interior espera les vostres troballes.

Joan Garí

Invitació al viatge

Títol: Viatge pel meu país
Autor: Joan Garí
Fotografies de Joan Antoni Vicent
Editorial 3i4
València, 2012

  Només hi ha, en el fons, dos tipus de llibres: els que et canvien la vida i els que et deixen igual. No sé quins eren els propòsits de Joan Fuster quan, l'any 1962, va publicar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. El primer era una guia de viatges que li va encarregar Destino. El segon va ser el primer títol d'una nova editorial que s'estrenava a Barcelona, Edicions 62. D'una manera o altra, aquests llibres van ser decisius: van canviar la vida de molts dels seus lectors i també la de l'autor. En endavant, res va ser igual. Havia nascut un mite.
  Cinquanta anys després, m'he proposat revisitar els escenaris de Fuster. He dut a terme el meu propi viatge pel País Valencià, recorrent i rememorant les vuit rutes que informen El País Valenciano. El resultat és aquest Viatge pel meu país que us presente avui. No cal dir que aquest llibre també aspira a ser dels que canvien la vida dels lectors. ¿Hi ha cap altre propòsit raonable, per a un escriptor? Un escriptor que renuncie d'entrada a fer aquesta mena de llibres està renunciant a la seua pròpia essència, al seu alé més pregon. El propòsit, per cert, ha obrat els seus efectes en mi mateix: el canvi de vida ha tingut lloc mentre recorria de nou aquest prodigiós i contradictori país. Ningú pot quedar incòlume després d'un viatge autèntic. Ara és el lector el qui ha de sentir-s'hi al·ludit. També la seua vida és interrogada i ha de mutar esperonat potser per coses molt simples, com el vol d'una metàfora o la confessió d'una vivència amb què es capaç d'empatitzar.
  He abordat aquest viatge aprofitant el text de Fuster per a construir el meu palimpsest. Com els monjos medievals, ha sigut una experiència enriquidora poder escriure en els marges -entre línies- del llibre de Joan Fuster. Però calia que jo realitzara el meu propi itinerari i, seguint la reflexió de Saramago ("El viatger va viatjar al seu país. Això vol dir que va viatjar per dins d'ell mateix"), em vaig disposar a dur a terme una ruta interior on cada poble, cada accident geogràfic que m'al·ludira íntimament servira per a excitar l'escriptura. No podia, per exemple, parlar de Sant Miquel dels Reis sense obviar que un avi meu va estar-hi empresonat després de la guerra civil. Ni tampoc podia passar per Calp, per citar un lloc, sense recordar un gloriós arròs a banda que, quinze anys enrere, va deixar empremta en la part més sensible de la meua memòria.
  Per a sort meua i del llibre, aquest viatge ha comptat amb la col·laboració de Joan Antoni Vicent. Les seues meravelloses fotografies -el seu superb i subtil blanc i negre- han anat establint un itinerari alternatiu, de vegades coincidint i de vegades contrastant amb la meua pròpia visió. També Fuster va comptar, en El País Valenciano, amb el ferm suport imaginari d'un gran fotògraf, Ramon Dimas. Textos i fotos han anat assaonant una vivència rica i múltiple, que ara els autors voldríem compartir amb als lectors.
  M'agradaria ser capaç de comunicar-vos només un àpex de tot el que he viscut -i el que he xalat- fent aquest llibre. A Fuster, per cert, el van cremar en una falla. Alguns lectors primmirats van considerar ofensiu que el gran escriptor de Sueca passejara una mirada irònica i crítica pel paisatge i el paisanatge locals. Doncs ja advertiré que jo he seguit idèntica senda, i la meua ironia i el meu criticisme no són inferiors als de Fuster. Per si algú, en algun lloc, ja vol anar preparant l'encenedor...

Joan Garí

El llibre que m'ha fet a mi

Títol: Història d'Amèrica
Autor: Joan Garí
Editorial A contravent
Barcelona, 2011
184 pàgines

"No és gens fàcil trobar un llibre que ens haja alliçonat tant com el llibre que nosaltres fem". Sí, el vell Nietzsche, col·locat de frontispici en un meu vell dietari -Les hores fecundes-, feia la seua funció. I ara haurà de tornar a fer-la, perquè res més pertinent, en un espai que parla de llibres, que acudir a parlar-hi del meu propi títol. Caldrà tirar mà, també, del venerable Michel de Montaigne? Doncs endavant: "Tant he fet jo el meu llibre com el meu llibre m'ha fet a mi". Així és, amics: els volums que escrivim i que lliurem a la impremta com es lliura un vaixellet de paper al corrent impetuós d'una aigua imparable, no són simples aplecs de papers. Un llibre com aquest de què vinc a parlar-vos avui és un salconduit, i també un descodificador candent de la vida viscuda. El llibre es diu Història d'Amèrica, i parla de tot el que hi vaig aprendre ja fa més de vint anys.
L'any 1990, en efecte, jo era un jovenàs acabat de llicenciar que per fi veia acomplert el vell somni de viatjar al país de les pel·lícules d'Elia Kazan i de les cançons de Bob Dylan. Els Estats Units: Amèrica! En el propi llibre i també en el vídeo que teniu ací al costat explique quan i com vaig covar el meu somni americà. Quan vaig arribar-hi, jo anava podrit de cultura de masses, però llavors vaig descobrir Thoreau, Nathaniel Hawthorne, Melville i Walt Whitman. Amèrica em va acollir i em va ensenyar. El viatge et proporciona algunes lliçons insubstituïbles que les arrels soles no poden atorgar.
¿A quina mena de gent li pot interessar aquest llibre? A la gent transformable (no a la immutable). A la gent que encara creu que la literatura és una passió que pot moure el món i que sense dubte ens mou a nosaltres mateixos. A la gent que sent curiositat per les experiències alienes. A la gent que busca en un llibre la mena de veritats que sovint només vehiculen les mentides (és a dir, les ficcions). A la gent, en fi, que venera en els llibres el procés de traducció de la realitat. La realitat és una droga massa pura: els llibres ens permeten dosificar-la, transformar-la, administrar-la convenientment.
No espereu que conte ací allò que ja conte al meu llibre: no tindreu més remei que llegir-lo. Sí que vos diré, però, que crec haver trobat, en aquestes pàgines, un precipitat molt exacte del tipus de literatura que m'agrada i que, d'ara endavant, voldria cultivar. L'equilibri entre l'assaig, la novel·la, la reflexió memorialística i el dietari. El busseig en les fondàries de la meua autobiografia i el report amatent de les vides dels altres. La visió del meu país en relació als altres, de la meua cultura i la meua llengua en l'espill de l'univers.
Amb aquests vímets, ja podeu comprendre que no és Història d'Amèrica un llibre convencional. Vos confessaré, en aquest sentit, que abans de publicar-lo en aquesta magnífica editorial que és A contravent (regida per un tipus tan singular i moralment elegant com és Quim Torra), vaig presentar el text a diversos premis literaris. Sense cap èxit, no cal dir-ho. Però no estic descontent de l'experiència. Confiava tant en el meu llibre que vaig pensar -il·lusòriament- que els jurats també hi caurien rendits. En realitat, però, el pobre llibre va topetar amb la terrible amenaça del gènere. El vaig enviar a un premi de novel·la... i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (¡en la qual creien!), allò no era una novel·la, sinó un assaig. El vaig presentar, doncs, a un premi d'assaig, i el jurat corresponent va jutjar que, al marge de la qualitat del text (!en la qual creien!), allò no era un assaig, sinó una novel·la. Així són les coses, amic, i així vos les he contades. La conclusió íntima que en vaig extraure és que el meu projecte literari haurà de prescindir, en endavant, dels "premis". I és una llàstima, perquè donen uns calerons que, conforme estan les coses, no venen gens malament. Però no pense perdre ni un segon alfabetitzant jurats en les qüestions més elementals de la literatura del segle XXI.
En fi, amb tot això crec que és suficient. Els qui esteu per Barcelona el proper divendres, 1 de juliol, podeu acudir a la llibreria La Central del carrer Mallorca. Allí, a les 19 hores -amb puntualitat britànica-, presentaré la criatura. No sóc un fanàtic d'aquestes cerimònies anomenades "presentacions". Però alguna se n'ha de fer i això és tot. La resta -mai millor dit- no pot ser sinó Literatura.

Joan Garí