Times New Roman (al llit)

Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial Proa
Barcelona, 2014
324 pàgines

   Aquest llibre m'ha agradat molt. I ha sigut així perquè està escrit d'una manera molt intel·ligent. Vicenç Pagès té la gràcia de saber captar el batec de la realitat més quotidiana i convertir-la en literatura. Ha imaginat una història localitzada a la seua Figueres natal (ben a prop, doncs, d'aquesta llegendària frontera entre "Espanya" i "França" que separa, en realitat, dos trossos d'un mateix país: Catalunya) i protagonitzada per Pau i Teresa. Pau és professor de Geografia i Història en un institut i Teresa fa d'administrativa en un centre d'art. Els avatars sentimentals de la seua relació proporcionaran el canemàs argumental del llibre. 
  La novel·la s'articula amb un estil d'un realisme acumulatiu molt curiós. Quan Pau se separa de la Teresa i se'n va a viure a un nou apartament, els immigrants que hi pul·lulen no fan música: toquen, concretament, "els bombos, la darbukka, el gong, les maraques, la pandereta i el cajón". I quan senten algun estil musical concret aquest és "reggaeton, hip hop, rai i garrotín". Pagès hi esgota totes les possibilitats: la realitat s'hi presenta en totes les seues dimensions simultànies possibles.
  Amb tot això, l'autor ha aconseguit un text fresc i lleuger, però a la vegada intens, terriblement seriós a l'hora d'abordar la realitat sentimental de les persones i, al mateix temps, profundament còmic. Feia temps, per exemple, que no veia reflectida en una novel·la la vida quotidiana d'un institut de secundària amb la deliciosa hilaritat que convoca Pagès. En aquestes pàgines i en moltes altres del llibre, s'hi revela com un dosificador astut de la informació: 

  "Des de la finestra es pot llegir el cartell penjat a l'altra banda de carrer: Joguines artesanals.
  En una de les primeres classes que en Pau va fer en aquest institut, en Dani va dir:
  -Aviat en Tito farà joguines.
  Tothom va riure excepte en Pau.
  Aquell dia, en Tito -que és un armari- va esperar en Dani a la sortida de l'escola. Segons les informacions, la baralla va acabar en empat.
  Després en Pau va saber que el taller de l'altre costat de carrer té un conveni firmat amb l'institut. Alguns alumnes dels últims cursos que tenen problemes per seguir les classes hi treballen a les tardes.
  Cada institut té el seu argot. En aquest, "fer joguines" vol dir ser retardat".

   Òbviament, la gràcia del paràgraf rau a no explicar fins després d'un lapse estudiat el significat de "fer joguines". I n'hi hauria molts més exemples semblants.
  On realment m'he rist sense parar, però, ha estat amb la lectura de la pàgina de Facebook d'un dels alumnes problemàtics de Pau, el Dani. Em permetré reproduir-la ací:

"Treballa a
No trabajo todabia me mantienen!

Empreses
Flaix FM

Gent que inspira en Dani
Carles Puyol, Jimi Hendrix, Algo Más Duro

Equips preferits
England Rugby, Están volando hostias y se te está poniendo cara de aeropuerto

Esports que practica en Dani
Snowboarding, Imitar los gritos de las tenistas

Atletes preferits
Ricky Rubio, Gerard Piqué l'home que ho fa tot bé

Música
Basshunter, Melendi, Estopa, Rihanna

Llibres
Ningunooo, Ver a alguien feo en tu libro de historia y decir "Mira, eres tú"

Pel·lícules
Saw, Dirty dancing, Django unchained, Armemos una fiesta estilo American Pie

Televisió
Crackòvia, Jackass, Musculman, Misfits, Juego de tronos, Las presentadoras

Activitats
Piercings, Dominar el món

Jocs
Age of Empires II, Combat Arms, Assassin's Creed

Interessat en
Dones

Altres interessos
Odio que la gente hable mientras yo interrumpo, Me pongo todo feliz cuando me entero k falta un profesor, Barraques de Figueres, Insinuarse sexualmente mediante "dar un toque", Me niego a pensar que Elsa Pataky cague, No al cierre de Series Yonkis (ni ninguna otra web), Bar de Moe, Tot és relatiu, només el vodka és Absolut, Recoger trastos de la calle cuando vas ciego y decir "esto pal piso!", Club Ho haveu vist, Postureo, FRF (Faldilles a Ras de Figa), M'encanta quan el toro pilla al torero, El verdadero amigo no separa una pelea... llega con una patada voladora, Ola K ase, Profesores que se creen estrategas militares reubicando alumnos en exámenes, Inked and Sexy, Jo també vaig ser súper, El informer de tu puta madre montada en bicicleta, Bob Esponja, Anonymous España, Cuánto Cabrón (página Oficial), Estar tan confuso que te hieres a tí mismo, Jair Domínguez, Se va abé un follon que no sabe ni donde sa metio, Megan Fox i 87 més."

  No són els únics moments del llibre que es llegeixen amb un somriure als llavis. Hi ha secundaris, per exemple, perfectament caracteritzats amb uns poques línies, com aquesta noia jove amb què Pau es gita una nit i ella li etziba: "No havia conegut ningú que fos més Times New Roman al llit".
  Una lectura, doncs, que m'ha satisfet realment, cosa que per desgràcia no es pot assegurar massa sovint amb les "novetats" a l'ús. En el fons, Dies de frontera no parla de l'antiga ratlla divisòria entre Espanya i frança, sinó dels límits impalpables entre els homes i les dones, i encara sobre els successius estrats que s'acumulen dins un home i dins una dona. El novel·lista ha sabut captar aquest depòsit d'objectes i emocions perdudes amb una gran versemblança, utilitzant l'embolcall metaliterari per a forçar el distanciament del lector i evitar que aquest interprete aquesta història com una mera paràbola costumista. Perquè, simplement, no ho és.

Joan Garí

La vida en un grapat d'aforismes

Títol: Màximes i mals pensaments
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2013
84 pàgines

  Emblema del Modernisme i de la seua fascinadora propensió per a aunar diferents activitats artístiques, Santiago Rusiñol és dels autors que millor exemplifica aquesta voluntat proteïforme. L’home que estrenava amb èxit els seus textos teatrals i les pintures del qual assoleixen a hores d’ara preus superlatius aplegava també, als marges de la seua intensa trajectòria, petites anotacions aforístiques. Rusiñol les va publicar amb el títol de Màximes i mals pensaments. Josep Pla va saber veure que “aquest llibre de màximes resumeix en realitat quaranta anys de la vida de Rusiñol” i va afegir: “És l’esquema del seu escepticisme”.
  En realitat, tots els escriptors haurien d’actuar igual. Encara que s’hagen dedicat a cimentar la seua obra amb novel·les de mil pàgines, haurien de ser capaços de resumir la seua visió de la vida i la seua aportació a la literatura en unes poques sentències. No per facilitar-li res al lector, sinó purament per posar-se a prova en el repte suprem de condensar i destil·lar, d’encabir un món al cap d’una agulla.
  L’aforisme, en realitat, és la clau de volta de la prosa i de la literatura d’idees, un poc com l’haiku en la literatura japonesa o l’ària en l’òpera. Res no ensenya tant sobre l’aportació d’un autor que la seua capacitat per a sintetitzar un estat mental en un període breu. Rusiñol surt ben parat, en aquesta prova. Els seus aforismes tenen enginy i profunditat, la cara i la creu de la bondat del gènere. Fins i tot els temes que tracta i la manera de fer-ho l’emparenten amb la veta ubèrrima dels grans moralistes del passat, que són uns tipus que usaven perruques blanques, escrivien en francès i habitaven els convulsos segles XVII i XVIII: La Rochefoucauld, Pascal, La Bruyère, Chamfort, Joubert. Tots ells fustigaren la moral dels seus coetanis, la seua vanitat boja, la il·lusió del progrès, la feblesa del cor humà. Rusiñol ve a sumar-s’hi i, a més, força també el gust de la paradoxa, un altre dels estandards del gènere: “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”; “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”.
  A aquesta ironia de doble tall Rusiñol afegeix algunes preocupacions pròpies, com ara una persistent misogínia: “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”; “Perquè la dona es pogués defensar, la Mare Naturalesa, previsora en totes les coses, li ha posat ungles a la llengua”. També reflexiona sovint sobre qüestions estilístiques (“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més valdria que no les digués”) o s’ocupa de desemmascarar certes veritats establertes: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”.
  Deixa per al final, però, la sentència potser més demolidora, una autèntica càrrega de profunditat contra l’ofici d’aforista: “I, per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”.  És curiosa aquesta al·lusió, perquè ja Umberto Eco hi va identificar un dels paranys més habituals dels creadors de frases apodíctiques. Eco va anomenar «aforismes canceritzables» aquelles sentències bipolaritzades que, capgirades, serven sospitosament un sentit. Joan Fuster, conscient del problema, va decidir treure’n profit així: «L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia». Que és també la manera més elegant de resumir la pròpia aportació de Rusiñol.
                                                                                                                                               Joan Garí


Publicat en Ara, 8-3-2014

La paràbola d'Anna Karènina

Títol: El meu nom no és Irina
Autor: Xavier Aliaga
Andana Editorial
València, 2013
179 pàgines

  En ocupar-me ací mateix de Vides desafinades (2011), la seua anterior novel·la, vaig reclamar una atenció activa sobre l'escriptura de Xavier Aliaga. Al capdavall, ell ve del camp de batalla periodístic, però la seua frase, si bé té la concisió i la densitat informativa que li proporciona l'ofici, transcendeix aquesta trinxera amb una capacitat imaginativa i una habilitat tècnica essencialment literàries.
  Ara ve Aliaga amb una nova proposta que polsa les convencions del que podríem considerar novel·la juvenil. El meu nom no és Irina, feti i fet, està narrada per Nèstor, un adolescent de 17 anys que vol ser escriptor. Un dia coneixerà Irina, una alumna russa nouvinguda a la seua classe. Nèstor hi queda fascinat. Irina llegeix Anna Karènina en un exemplar en llengua russa que porta sempre amb ella. Corprès per la punyent bellesa eslava de la seua nova amiga, Nèstor també s'aplica a la lectura del clàssic de Tolstoi i ho fa en una vella edicició en castellà que va ser del seu avi. Paradoxalment, és començar la lectura amb l'afirmació immortal que en fa de frontispici ("Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera") i esclatar a casa els problemes entre son pare i sa mare, que estan en procés de separació. Naturalment, Aliaga hi cita la famosa frase inicial de la novel·la en castellà, perquè se suposa que és en aquesta llengua que la llegeix Nèstor. Em pregunte, però, si forma part inevitable de la versemblança de la narració que un estudiant del nostre temps, que escriu ell mateix contes en català, haja de llegir necessàriament un clàssic traduït a l'espanyol. Al cap i a la fi, quan jo mateix vaig publicar la novel·la On dormen les estrelles (2004) vaig arriscar més: vaig imaginar un protagonista també adolescent, però habitant del temps convuls del 1936, que en la soledat fratricida d'un poble valencià sense nom llegia la traducció catalana d'Anna Karènina que Edicions Proa li va publicar a Andreu Nin l'any 1933. Curiosament, també aquest xicot meu vivia dins una família dissortada, a la seua manera: el pare, dirigent anarquista, no es duia bé amb la mare, una dona d'antiga soca de fermes creences religioses.
  Més enllà d'aquestes qüestions, en tot cas, és evident que Xavier Aliaga se'n surt prou bé, en el seu projecte. Si fas que la teua història la conte un xaval de disset anys, has de resoldre alguns problemes relacionats amb l'estil i el to narratiu que en aquest llibre estan prou ben aconseguits. Si fos un còmic, El meu nom no és Irina seria dels de la línia clara: l'argument i el llenguatge estan ben aparellats i el paral·lelisme entre el que el protagonista llegeix i la seua pròpia vida traça un efecte especular que dota la narració del mínim de profunditat capaç d'esvair qualsevol frivolitat relacionada amb les convencions del gènere.
  A partir de la tercera part, la història fa un tomb molt acusat. Ens traslladem a Moscou i coneixem la biografia d'Olga Petrova, la mare d'Irina. Crec que aquestes són de les pàgines més aconseguides del volum. Llavors sabrem el sentit del títol, i per què Irina no es diu Irina. La imaginació de Nèstor prendrà un protagonisme decisiu i, quan Irina ja s'ha fet definitivament fonedissa, deixarà a les mans del jovenet que l'ha estimada breument però intensament el seu exemplar, en rus, d'Anna Karènina. Llavors també els pares de Nèstor -sa mare manté unes relacions ja inocultables amb un metge- se separen definitivament. El cercle es tanca i el conte, contat, ja s'ha acabat.

Joan Garí