Literatura, música, vida

Títol: Vides desafinades
Autor: Xavier Aliaga
Edicions 62
Barcelona, 2011
252 pàgines

  Una valenciana (Alícia) que viu a Barcelona, un barceloní (Gerard) que se’n va a treballar a València. Eren parella, però ella no vol tornar a València i ell no vol deixar d’anar-hi. Aquest és el primer motor narratiu de Vides desafinades, la novel·la amb què el periodista i escriptor Xavier Aliaga va guanyar l’últim premi Joanot Martorell de l’ajuntament de Gandia.
Després la trama s’anirà embolicant. Gerard, a València, entra en contacte amb Marta i Vicky, que intenten salvar la seua discogràfica independent fitxant el grup Radio Free. La mare de Vicky, sorprenentment, ha agafat una malaltia nefanda a Benidorm, el cau de totes les modernitats i tots els vicis. Vicky vol que el seu nòvio Jordi deixe Barcelona i vaja a viure amb ella a València. I així, amb aquesta cadència humana i urbana, els personatges d’aquest relat van vivint les seues vides contrapuntejades amb les seues músiques, instruments d’un destí que depara a cadascú una via diferent. Quan vindran mal dades, saben que sempre podran engegar l’ipod en mode aleatori i resar perquè no s’escolte aquella cançó de Los Planetas que figura com a cita preliminar de la novel·la:

Y si todo va tan bien,
Y si todo va tan bien,
¿por qué este dolor que siento?

  Aquest llibre va ser una de les novetats més celebrades de la darrera Fira del Llibre de València. I amb raó, caldrà dir-ho. És el text més madur d’Aliaga, el més assaonat i el que més excel·leix literàriament. L’autor hi exhibeix un estil fresc, desimbolt, que no defuig l’argot, els llenguatges grupals o la metàfora sorneguera: unes companyes de treball són “follestibles”; un personatge no pot conciliar el son i fa tombs al llit “com una hamburguesa epilèptica”.
  Aliaga no fa literatura periodística (i això no és un mèrit ni un demèrit: és simplement una constatació). Domina bé la frase llarga, el període que s’encavalla imitant el monòleg dels personatges. Aconseguiex un punt meritori entre el discurs culte i les expressivitats col·loquials, fins i tot sent conscient que no podrà defugir els castellanismes (botellón, perroflauta, puto). Si hi haguera crítics literaris com cal en aquest país els recomanaria que no deixaren d’observar aquest escriptor de raça, però això sonaria massa a una veu clamant en el desert…
  Com en la cançó “Zero”, de Smashing Pumkins, els personatges d’aquest relat sincopat no es reconeixen a l’espill:

My reflection, dirty mirror
There’s no connection to myself

  Alguna cosa del nihilisme de Michel Houellebecq (Gerard el llegeix mentre escolta The Drones i Suicide i malda per recuperar Alícia) travessa aquests joves que viuen sota l’hègira del sexe i l’excés. El propi autor n’és conscient, i ho justifica ja des del títol:

  “Darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents, com ara que una sexagenària de poble menut, una vídua d’un entorn rural, puga agafar la sida, la malaltia maleïda”

  No és la vida exactament el que s’hi destil·la, però sí una aproximació a aquesta vida, una mena de mapa de carreteres per a poder circular pels viaranys insospitats de l’existència. I sense oblidar que, com diria el propi   Houellebecq, “La carte est plus intéressante que le territoire”...

Joan Garí

El Temps, núm. 1.465