La ficció, la realitat, el fracàs i l'inconscient

Títol: Aires de Dylan
Autor: Enrique Vila-Matas
Editorial Seix Barral
Barcelona, 2012
325 pàgines

Hauríem de llegir aquest llibre atenent a dues claus: per un costat, la reiteració del particular estil d'Enrique Vila-Matas i la seua concepció de la novel·la; per un altre, la fascinació que desperta la figura de Bob Dylan. Tot això, sacsejant-ho en una coctelera, és Aires de Dylan.
  Per als qui no hagen llegit mai un llibre de Vila-Matas caldrà explicar que les seues obres no s'assemblen a les de cap altre autor. Porten l'etiqueta de novel·la, però són en realitat llargs monòlegs on l'argamassa de tot plegat està constituïda per la figura d'un narrador omnipotent, que és i no és l'autor.
  Aires de Dylan, en aquest sentit, suposa un altre pas de rosca en el particular itinerari del nostre escriptor, ara utilitzant la figura del bard de Minnesota com a escusa per a parlar dels seus temes de sempre: la identitat, la relació entre realitat i ficció, la lògica entre les coses.
  Vilnius Lancastre, el protagonista d'aquest llibre, es presenta a Suïssa a participar en un congrés sobre el fracàs. Físicament s'assembla a Bob Dylan (en aquell aimatge dels anys 60 que ja ha esdevingut una icona pop). És fill d'un escriptor plurilingüe de Barcelona que ha mort fa poc. El text que aporta al congrés es diu "Teatro de realidad". Amb aquesta excusa argumental comença el llarg devessall discursiu d'Aires de Dylan. Resulta que el pare de Vilnius també s'assemblava a Dylan, però en concret al Dylan que va participar en la pel·lícula Pat Garret & Billy the Kid. Com Hamlet, Vilnius defensa la memòria del seu pare, i es descobreix una passió torbadora per la seua mare. Talment inspirat per Loquillo, el protagonista es defineix de la següent manera: "ocioso, inestable, geométrico, errabundo, aspirante a ideólogo de la desgana, volátil y siempre ando soltando lastre".
  Aquesta és l'excusa argumental. Una frase de Scott Fitzgerald, d'altra banda, recorre el relat, fins i tot amb el dubte de si és o no de Fitzgerald. Vilnius vol portar un "registro del inconsciente" i a això es dedica el novel·lista, a enregistrar l'inconscient dels personatges meticulosament. L'objectiu de tot plegat és simple: trobar "la verdad de una persona, por lo menos la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje".
  Això connecta amb una altra de les característiques dels llibres de Vila-Matas: la relació entre realitat i ficció. Preguntar sobre això, segons el propi Vila-Matas, és una vulgaritat. Realitat i ficció, als seus llibres, formen una amalgama inextricable, són dues cares d'una mateixa moneda. Per això "tot està relacionat" i la lògica entre les coses és exactament aquella que nosaltres vulguem establir.
  No sé si amb tot això he aconseguit fer alguna llum sobre el text en qüestió. Els llibres de Vila-Matas no es resumeixen bé, ni s'interpreten ni es parafrasegen. Tot just s'han de llegir. I l'admiració o el desconcert que s'hi puguen extraure ja les ha de gestionar cada lector.

Joan Garí