4/7/12

Llums i ombres de la Renaixença valenciana

Títol: El somni d’una pàtria de paraules
Autor: Josep Piera
Editorial Bromera
Alzira, 2011
308 pàgines


  La figura de Teodor Llorente ha experimentat, en els últims anys, una vindicació positiva. Se l’ha rescatat del somni petrificat en què s’havia resolt la seua aportació a la llarga i sorda lluita a favor de la llengua i la cultura del País Valencià. De Llorente havia quedat, potser injustament, la imatge dels seus últims anys, convertit en el mestre llorejat que no deixava emergir nous talents. Josep Piera –com abans altres- ha vingut ara a recordar-nos que l’autor de Llibret de versos era molt més que tot això.
  Piera estructura el seu text com una biografia clàssica. Ressegueix l’itinerari de Llorente des que naix fins que mor, i ens va recordant els ítems més significatius de la seua vida i la seua aportació a la Renaixença valenciana. No li resulta difícil reivindicar un home que, després de la gran foscor, busca recuperar la tradició literària i lligar-la a la llengua viva. Aquesta llengua, per si algú no ho recorda, era anomenada llemosí. Aquest és un terme que usa tothom als cercles culturals de la València de l’època, fins i tot els del periòdic El Mole, amb la seua sintaxi infecta. El llemosinisme –la pàtria llemosina- era una manera de referir-se als Països Catalans, fet i fet. Català no és un gentilici que agrade massa als renaixentistes valencians. De fet Llorente manté alguna polèmica amb partidaris d’usar la terminologia menys artificiosa per a la nostra llengua comuna, com ara Víctor Balaguer (“ese político poeta”, talment era definit en Las Provincias) o el mateix Vicent W. Querol, que havia titulat un llibre seu Rimas catalanas. Per a Llorente tot això és una “cuestión de nombre” (literalment) que el fa sentir incòmode. No és que ell negue la unitat de la llengua parlada a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Li consta fefaentment. De fet, no s’està de lloar, en molts dels seus poemes, aquesta cultura comuna (començant per “València i Barcelona”, del 1864 i acabant amb el que comença amb un “Germans de la gloriosa Catalunya…” llegit al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana). La seua amistat amb els autors catalans i balears, d’altra banda, és ben coneguda. L’any 1880 té l’ocasió de proclamar “mestre en gai saber” Jacint Verdaguer a Montserrat –el mateix Verdaguer que, quan va a València, sojorna a ca Llorente. Aquesta admiració i cordialitat eren mútues, i per això el nostre autor era molt ben tractat a Catalunya.
  La reticència, però, quant a la “qüestió de noms”, era –i és!- invencible entre els valencians. Llorente es mantingué imperèrrit en el seu localisme (cosa que no li valgué cap admiració Espanya endins, per cert, des d’on venien riotes que afirmaven que l’interfecte escrivia “en el dialecto de las chufas”). La seua negativa, a més, a polititzar la Renaixença la va convertir en un inofensiu espectacle jocfloralesc.
  Després entraria en dansa Constantí Llombart. Crec que Piera –que realitza per cert una biografia modèlica, de tall clàssic- no té prou en compte la trascendència de l’enfrontament entre Llombart i Llorente. Rere aquesta pugna no hi ha només el fracàs d’un possible model progressista per a la Renaixença valenciana, sinó també la peripècia posterior d’un autor com Vicent Blasco Ibáñez. Blasco, molt amic de Llombart, comença escrivint en valencià, però aviat se’n passa al castellà fugint de l’ambient resclosit del llorentinisme abassegador.
  Segons Josep Piera el millor de Llorente es troba en les cançons que dedica a la bellesa humil. Això és cert en la seua faceta d’escriptor. Com a a ideòleg i líder social, però, a Llorente se l’ha de jutjar tant per la seua aportació positiva (haver gestionat amb normalitat un mapa possible de la nostra cultura) com per la negativa (haver convertit la Renaixença a casa nostra en un joc de frívola inanitat). Bé està que es vulga recuperar la seua figura. Potser és simplement un signe dels temps, del llemosinisme que torna a dominar la nostra cartografia intel·lectual.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari